Domingo 33 del Tiempo ordinario

Por aquel tiempo se levantará Miguel, el arcángel que se ocupa de tu pueblo: serán tiempos difíciles, como no los ha habido desde que hubo naciones hasta ahora. Entonces se salvará tu pueblo: todos los inscritos en el libro. Muchos de los que duermen en el polvo despertarán: unos para vida eterna, otros para ignominia perpetua. Los sabios brillarán como el fulgor del firmamento, y los que enseñaron a muchos la justicia, como las estrellas, por toda la eternidad.

El Señor es el lote de mi heredad y mi copa;
mi suerte está en tu mano. 
Tengo siempre presente al Señor, 
con él a mi derecha no vacilaré. 

R. Protégeme, Dios mío, que me refugio en ti. 

Por eso se me alegra el corazón, 
se gozan mis entrañas, 
y mi carne descansa serena. 
Porque no me entregarás a la muerte, 
ni dejarás a tu fiel conocer la corrupción. R 

Me enseñarás el sendero de la vida, 
me saciarás de gozo en tu presencia, 
de alegría perpetua a tu derecha. R

Cualquier otro sacerdote ejerce su ministerio, diariamente, ofreciendo muchas veces los mismos sacrificios, porque de ningún modo pueden borrar los pecados. Pero Cristo ofreció por los pecados, para siempre jamás, un solo sacrificio; está sentado a la derecha de Dios y espera el tiempo que falta hasta que sus enemigos sean puestos como estrado de sus pies. Con una sola ofrenda ha perfeccionado para siempre a los que van siendo consagrados. Donde hay perdón, no hay ofrenda por los pecados.

En aquel tiempo, dijo Jesús a sus discípulos: “En aquellos días, después de esa gran angustia, el sol se hará tinieblas, la luna no dará su resplandor, las estrellas caerán del cielo, los astros se tambalearán. Entonces verán venir al Hijo del hombre sobre las nubes con gran poder y majestad; enviará a los ángeles para reunir a sus elegidos de los cuatro vientos, de horizonte a horizonte. Aprended de esta parábola de la higuera: Cuando las ramas se ponen tiernas y brotan las yemas, deducís que el verano está cerca; pues cuando veáis vosotros suceder esto, sabed que él está cerca, a la puerta. Os aseguro que no pasará esta generación antes que todo se cumpla. El cielo y la tierra pasarán, mis palabras no pasarán, aunque el día y la hora nadie lo sabe, ni los ángeles del cielo ni el Hijo, sólo el Padre.”

Reunirà els seus elegits, que vindran de tots quatre vents

Vaig llegir no fa gaire a una revista un article que parlava sobre la fi del món i presentava unes quantes possibilitats de com podria arribar el final del nostre planeta. Deia que podia ser destruït per una guerra nuclear, per l’impacte d’un asteroide errant, pel xoc amb la Lluna, per una cadena de terratrèmols o per la crescuda del nivell dels mars. Després de l’enumeració de diverses catàstrofes, l’articulista suggeria unes quantes possibilitats per a la humanitat després de la gran calamitat: potser els éssers humans que se salvessin podrien establir una colònia a Mart, en una lluna de Júpiter o en qualsevol altra part del vast univers. ¿No acabem d’estar convençuts del que passarà? Aleshores el millor és que fem cas a l’Evangeli, que avui tracta del mateix tema i il·lumina la nostra fe.

Des del començament de la seva existència, l’ésser humà ha sentit inquietud per la seva fi. Es pregunta: «¿Què em passarà quan mori?» I també: «¿Com serà la fi del món?» Conscient que aquests interrogants ens afecten als deixebles de totes les èpoques, Jesús ens parla sobre la qüestió i tracta el tema de la fi del temps. Diu que no succeirà fins que hom experimenti a la terra un període d’angoixa. De moment seguim experimentant tribulacions. Al segle passat les dues guerres mundial es van cobrar uns cent milions de vides. A començaments del segle XXI, la guerra del Pròxim Orient mata un gran nombre de civils tots els dies. A més, cada any hi ha desastres naturals –terratrèmols, huracans, tempestes, tsunamis– les víctimes dels quals no es poden comptar. Tanmateix, encara no ha arribat Jesús amb la seva glòria per posar fi a la història. Sembla que hi ha un altre sentit de la predicció de Jesús que hem de considerar. Té a veure amb el segon gran interrogant humà: ¿què ens passarà amb la mort? La mort queda com un gran misteri. Molts la perceben com l’enemic més amenaçador. Però Jesús ens proporciona una altra perspectiva per veure la mort. Hom pot entendre la paràbola de la figuera amb les fulles que brosten com anunci que amb la mort ha arribat l’estiu de la vida. En la mort florim i germinem. ¿Com pot ser això? La primera lectura ens proporciona una pista: diu que el poble de Déu se salvarà. Però no és que tots els jueus o àdhuc tots els cristians pertanyin al poble elegit de Déu. Més aviat, segons la lectura, són els que ensenyen la justícia als altres. Quan diguem la veritat i practiquem l’amor, podrem esperar llavors la mort com una amiga.

La mort ens ha servit d’estímul per acomplir el nostre propòsit a la vida, puix que ens adonem que si continuem posposant les responsabilitats, acabarem fracassats. Si som metges, la consciència de la mort ens empeny a proporcionar la millor cura clínica possible. Si som pares, la mort ens mou ens mou a criar els fills amb una atenció similar. Per a nosaltres, els cristians, la mort ens proveeix encara de més motius. Com a conqueridor de la mort, Jesucrist ha promès la vida eterna a aquells que el segueixen. Aleshores, ¿som covards si sentim por davant la mort? Sembla ser que sí, però paga la pena considerar unes quantes coses: la mort ens separa dels nostres éssers estimats, ens separa també del món que hem arribat a estimar per la fermesa de la terra i la frescor de l’aire. La mort ens separa de nosaltres mateixos. El cos que hem cuidat tant i per mitjà del qual ens hem relacionat amb el món, es descompondrà. Certament hi ha molt a témer davant la mort.

Tanmateix, la mort ens deixa amb l’opció per escollir Déu definitivament. Quan agonitzem, veiem les nostres pròpies forces tal com són de debò: per una banda són orgull i en tots els casos són insuficients per portar-nos cap endavant. Si assolirem la vida nova de la felicitat, hem de reconèixer el Crist com a Salvador. Ja fa més de vint-i tres anys que va morir un cardenal famós, Joseph Bernardin, de Chicago, que havia lluitat durament contra el càncer que es va cobrar la seva vida. Va experimentar molta ansietat, però als seus darrers dies va conèixer la pau. Deia que la mort s’havia fet la seva amiga. Es va adonar que al final Déu ho és tot. Si ens posem a les seves mans, mai no perdrem; ben al contrari, en elles trobarem la felicitat i la vida per sempre.