Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes! Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins. Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós. Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més que la roba tacada d’impureses. Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes. Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans.
Pastor d’Israel, escolteu-nos.
Vós que teniu querubins per carrossa,
desvetlleu el vostre poder,
veniu a salvar-nos.
R. Déu de l’univers, renoveu-nos,
feu-nos veure la claror de la vostra mirada,
i serem salvats.
Déu de l’univers,
gireu des del cel els vostres ulls,
veniu i visiteu aquesta vinya
que la vostra mà havia plantat
i havia fet robusta i forta. R.
Que la vostra mà reposi sobre l’home que serà el vostre braç dret,
el fill de l’home a qui vós doneu la força.
No ens apartarem mai més de vós;
guardeu-nos vós la vida perquè invoquem el vostre nom. R.
Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement. El testimoniatge que doneu de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus
criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si
vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom:
Vetlleu.»
Des del dia del primer pecat, quan Déu va fer brillar davant els ulls d’Adam la promesa d’un redemptor, totes les esperances de la humanitat s’orientaren cap a la salvació. Els profetes van ser els seus heralds, infatigables missatgers: «Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor… Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós… Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare», això és el que hem escoltat dels llavis del profeta Isaïas. El sentit profund del pecat i de la impotència de l’home per tornar-se a aixecar s’entrellaça amb l’anhel de salvació i amb la confiança en Déu. Sembla com si el profeta, en la seva pregària commovedora, volgués accelerar la vinguda del Salvador: «¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes!» I la historia ens diu com fou escoltat aquest clam i com es va complir la promesa de Déu: els cels s’esquinçaren de debò i la humanitat va rebre el seu Salvador, Jesucrist el Senyor. I tanmateix, la pregària d’Isaïas encara és actual i la litúrgia se la fa seva en el temps d’Advent: «¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu». El Fill de Déu ja ha vingut històricament i, amb la seva Passió, Mort i Resurrecció, ha salvat la humanitat pecadora. No obstant, aquest esdeveniment, acomplert ja en Ell mateix, s’ha de fer present en cada persona fins a portar-la a la comunió plena amb Jesucrist. Mentre aquesta comunió no sigui perfecta, mentre l’ésser humà no estigui envaït del tot i transformat per la gràcia, encara hi ha lloc per a l’espera del Salvador, el qual ve contínuament a nosaltres per mitjà dels sagraments, de la seva Paraula anunciada per l’Església, i també per mitjà de les inspiracions i impulsos interiors que l’Esperit Sant posa en nosaltres, fent així que les vingudes del Senyor a nosaltres siguin més profundes i transformadores. Per això, l’Esperit i l’Església –que és l’esposa del Crist– diuen: «¡Veniu!» I cada un dels fidels respon: «¡Sí, veniu, Senyor Jesús!» El Senyor ve, ¿estem preparats i disposats per acollir-lo?
Sant Pau, en alegrar-se amb els cristians de Corint per la gràcia de Déu que havien rebut en el Crist, els exhorta a esperar la manifestació del Senyor. Aquests són els dos pols entre els quals s’estén l’arc de l’Advent cristià: el record agraït del naixement del Salvador i de tots els dons que hem rebut d’Ell i la seva manifestació gloriosa a la fi dels temps. Si, plens de fe i esperança, som diligents per omplir amb una espera vigilant i activa l’espai intermedi entre aquests dos pols, aleshores, com diu l’apòstol, Déu mateix «ens mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, siguem trobats irreprensibles» A la fidelitat de l’home que viu en l’espera de Déu, correspon la fidelitat de Déu que manté les seves promeses infal·liblement. Davant la fidelitat de Déu, cadascú de nosaltres pot fer-se aquesta pregunta: ¿Corresponc a Déu sent-li fidel i mirant de viure segons els seus manaments?
Per part de l’home, la fidelitat ha de ser tal com ens la presenta Jesús a l’Evangeli: un servei generós en l’acompliment dels propis deures, sense rendir-nos al cansament ni a la mandra. Com ho fa el servent diligent que no dorm durant l’absència de l’amo, sinó que realitza les tasques que li han estat encomanades, de tal manera que, quan l’amo torni, ja sigui «al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada –és a dir, en el moment més insospitat–, el trobi sempre al seu lloc, lliurat al treball; no pas espantat, com aquell qui és enxampat amb les mans a la pasta, fent el mal, sinó joiós de tornar-lo a veure. I com que per al cristià, Déu no és únicament amo, sinó Pare, la seva arribada serà plena d’alegria.
Mn. Joaquim Meseguer García.