Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l'oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d'Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l'oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s'hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l'oracle del Senyor. »Vénen dies, diu l'oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»
El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l'aigua,i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs
Per l'amor del seu nom.
R. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor,
m'asserena i em conforta. R.
Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m'heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa. R.
Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m'acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys a la casa del Senyor. R.
Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l'enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.
En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n'anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.
Diumenge passat veiem com Jesús enviava els apòstols a la missió perquè comencessin a agafar pràctica en la tasca evangelitzadora. Avui els veiem de retorn contents i amb interès d’explicar a Jesús llur experiència. El Mestre veu de seguida que els apòstols necessiten descansar i reposar forces, i això ens ajuda a veure el sentit i la necessitat de les vacances. A tots ens cal un temps de descans, per poder-nos buidar de tensions, de cansament, i de la pressió que sovint ens aclapara, i també per omplir-nos d’energia, il·lusió, fe, esperança i amor. ¿No és veritat que al llarg de l’any anem molt sobrecarregats? Ara bé, les vacances no poden pas ser una ocasió per a la mandra i l’ociositat. Cal pensar que el temps que Déu ens dóna l’hem d’aprofitar al màxim, el millor que puguem. No es tracta de no fer res, sinó de fer una altra cosa. En tenir més temps lliure, un cristià, sobretot, ha de pensar una mica més del normal en conrear el seu esperit, en fomentar la vida interior, en atansar-se més a Déu. Les vacances són una bona ocasió per dedicar més temps als altres, especialment a la família i als amics. I també són una bona oportunitat per desenvolupar aquelles activitats que ajuden a relaxar el nostre cos i el nostre esperit, com la pràctica del nostre esport preferit, la lectura d’un bon llibre, l’audició tranquil·la de la música que ens agrada, etc. ¡Quantes coses podem i hem de fer durant les vacances! El que no ens pot succeir de cap manera és que ens avorrim, ja que això denotaria una lamentable pobresa d’imaginació. Recordem que som fills de Déu i que viure com a tals no admet cap interrupció. No podem pas fer vacances de ser cristians.
Per altra banda, el desig i la necessitat de descans no fa que Jesús se n’oblidi de la gent, i més quan observa la seva necessitat. En veure les multituds, Jesús se’n compadí, perquè va veure que eren com ovelles sense pastor, i es va posar a ensenyar-los amb calma. Tots els cristians hem de voler ser bons deixebles, bones ovelles, del nostre únic pastor, que és el Crist. Ell ha de ser per a nosaltres l’únic camí, l’única veritat i l’única vida. És evident que, al llarg de la nostra vida, tenim altres guies i mestres, com són els nostres pares i educadors, però quan ja som persones cristianes adultes i responsables hem de considerar el Crist com el nostre únic pastor, el qual ens marca, en cada cas concret, el camí que cal seguir, la veritat en la qual hem de creure i l’única vida que ha de viure plenament dins nostre. Però no podem oblidar tampoc que cadascun de nosaltres som, tot sovint, pastors i guies d’altres persones: com a pares, o com educadors, o com amics, o simplement com a companys de les persones que tenim al costat. Tots, ho vulguem o no, influïm en les persones amb les quals ens relacionem. I si volem ser bons cristians, hem de mirar d’influir cristianament en els altres, amb les nostres paraules, amb el nostre exemple i la nostra pregària. Les persones que seguien tan ansiosament Jesús ho feien perquè veien en ell un veritable guia i pastor. ¿Ens veuen també així els altres, com a persones interessades sincerament pel seu bé, pel bé que el Crist va venir a portar a tothom?
Ho vulguem o no, l’ésser humà té molt de borrec, de deixar-se emportar per on els altres volen, de formar ramat, o fins i tot porcada, de caminar sense pensar cap a on, anant al darrere dels qui van al davant, sense voler destacar ni singularitzar-se per viure tranquil i sense problemes. «¿On va en Manel? On hi ha mel», així diu el refrany. I d’aquesta manera veiem multituds que aplaudeixen o xiulen sense aturar-se a pensar, ni a discernir, simplement perquè tothom ho fa. Per això els líders tenen una greu responsabilitat. Les seves decisions tenen una repercussió insospitada, unes conseqüències inaudites. Poden conduir els pobles a la pau o a la guerra, a la prosperitat o a la pobresa, a la vida de la gràcia o al pecat, a la tranquil·litat o a la desesperació. D’aquí que Déu clami amb veu forta i amb accent amenaçador contra els mals pastors, els qui divideixen i allunyen les ovelles del bon camí, els qui són ocasió de pecat per als altres, els qui es mengen la carn o roben la llana del ramat. Però la veu del Senyor ens omple l’ànima d’esperança enmig de tantes anades i vingudes, del desconcert que ens atordeix. Les seves paraules asserenen les aigües turbulentes de la nostra vida. Volem sentir el Senyor, escoltar-lo i seguir-lo; ser les seves ovelles, les que coneixen el to de la seva veu. Per això volem ser de la veritat, avorrir la mentida, ser sincers, humils per reconèixer la nostra misèria i refugiar-nos en la seva infinita bondat. Que en parlar-nos al cor, Déu ompli de llum la nostra vida plena d’ombres.