Diumenge 22 durant l'any

LECTURA DEL LLIBRE DE JESÚS, FILL DE SIRA [SIR 3,19-21.30-31 (GR. 17-18.20.28-29)]

Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

SALM RESPONSORIAL [67,4-5AC.6-7AB.10-11 [R.: 11B]

Que s’alegrin davant d’ell els justos,
que no planyin res per celebrar el seu triomf.
Canteu al Senyor, lloeu el seu nom,
celebreu davant d’ell el seu triomf.

R. Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.


Déu és pare d’orfes,
defensor de viudes,
des del lloc sagrat on resideix.
Déu dóna casa als desemparats,
allibera els captius i els enriqueix. R.

Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni. R.

LECTURA DE LA CARTA ALS CRISTIANS HEBREUS (HE 12,18-19.22-24A)

Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

LECTURA DE L'EVANGELI SEGONS SANT LLUC (LC 14,1A.7-14)

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

 

 

La participació en la mateixa taula és signe de fraternitat i comunió. Jesús, a qui en altres ocasions hem vist enfrontat amb els fariseus, accepta la invitació d'un d'ells i manifesta així que Ell no fa accepció de persones. La participació en aquell àpat era signe del reconeixement dels valors que tenien els fariseus, al mateix temps que li brindava l'oportunitat d'exposar el seu ensenyament, una lliçó pràctica sobre dues virtuts oblidades en tot temps: la humilitat i la generositat desinteressada.

Jesús observa com els convidats escollien els llocs importants, i amb ironia se'n riu de la vanitat dels qui volen figurar. Sovint, els convidats que tenen un lloc preferent a la taula acostumen a arribar al moment en què tot està a punt o una mica més tard; ells no se n’han de preocupar perquè tenen el lloc assegurat i si, en arribar, algun incaut o vanitós ha comès la imprudència d'asseure’s-hi, aquest li haurà de cedir el lloc i anar a un dels darrers seients mentre queda en evidència. En l'ensenyament sobre les situacions ridícules en què ens pot posar l'orgull, Jesús s'aixeca del nivell humà per fixar l’atenció en l’ordre diví: Déu aprecia la humilitat, perquè Ell mateix ha fet de les coses senzilles la manifestació i el signe del seu amor envers els homes. Qui és humil reconeix i valora les seves qualitats i virtuts com un do que Déu li ha fet per servir i estimar més els germans. Qui és humil s'adona de la seva petitesa i contempla com sense Déu ell no seria res. En el Regne no hi entraran ni ocuparan els primers llocs els superbs que pretenen que Déu reconegui els seus mèrits, sinó els humils, que saben que en tot depenen de Déu, perquè el Senyor «derroca els poderosos del soli i exalça els humils», com molt bé va dir la Benaurada Mare de Déu en el Magníficat.

Jesucrist ens adverteix també contra un altre perill: convertir la generositat en un mercat de compra-venda: et dono perquè em donis, et convido perquè em convidis, ets convidat però porta un bon regal. L'Evangeli no pretén pas anar contra els banquets i les reunions familiars, sinó parar la nostra atenció en no cercar la recompensa i la satisfacció en aquest món, al mateix temps que fa una crida perquè la nostra generositat es recordi també d'aquells que no hi compten i dels quals ningú no se'n recorda. La generositat humana ha de ser un reflex de la divina. ¿Vols ser invisible als altres? Fes-te pobre i ningú no et veurà, perquè no interessaràs a ningú. En temps d’eleccions exclamava un usuari d’un menjador benèfic de les Missioneres de la Caritat: «Aquí no venen els polítics a fer campanya». Fa uns quants anys escrivia el Germà Adrià, un treballador infatigable per la causa dels marginats: «Als mitjans surt gent que volen ser la flor i la nata de la societat, gent rica i famosa; però jo tinc molts amics que no són la flor ni la nata, gent oblidada de tothom: drogoaddictes, delinqüents, prostitutes, vagabunds, indigents; persones que no compten per a res, però que són capaços de gestos de gran humanitat». Aquests darrers temps hem vist com s´ha aguditzat el problema de la immigració i dels refugiats. No entraré ara en detalls concrets, però sí en els interrogants que això ens planteja: ens trobem amb un gran col·lectiu d’hostes incòmodes que ningú no ha convidat, però que fugen d’una gran tragèdia, d’un immens horror i que tenen dret a reclamar una vida digna per a ells i llurs famílies. No són els àrabs de Marbella, amos del petroli i a qui tothom mira amb consideració, sinó gent que al seu país tampoc no eren la flor i la nata i que s’ha vist obligada a emigrar a la recerca de millors condicions; ens resulta difícil compartir amb ells els nostres recursos, però tampoc no ens en podem desentendre. Davant d’aquestes situacions, tan complicades com vulgueu, ¿quin esforç de conversió i de canvi de mentalitat sobre el benestar hauríem de fer perquè puguin seure a taula aquells a qui ningú convida? ¿Quin esforç de conversió els hi hauríem de proposar a ells perquè, asseguts amb nosaltres a la mateixa taula, també poguessin generar nous recursos que beneficiïn d’altres persones i tot estigui més ben compartit? Només serà possible si ens obrim a l’Esperit Sant i ens deixem guiar per la pedagogia de Jesús, que comporta també la creu.

 No esperem pas veure'ns pagats en aquest món, ni considerem una injustícia el fet de no veure'ns complaguts per aquells a qui hem convidat o hem fet un favor, especialment si tenen menys possibilitats que nosaltres. Déu ens ha donat a mans plenes la vida en Jesucrist, el perdó i la reconciliació i, per molt que fem, nosaltres mai no podrem pagar-ho, ni tan sols agrair-ho suficientment. Que la nostra generositat estigui motivada per un desig d'estimar i fer feliços els altres. 

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!