Diumenge 1 de Pasqua

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint- lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant- lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom».

Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo, perdura eternament el seu amor. 
Que respongui la casa d’Israel: 
perdura eternament el seu amor. 

R. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo. 

La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica.
No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor. R. 

La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. 
És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen. R.

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. O també pot fer-se 1Co 5,6b-8 Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint: Germans, ¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans perquè sigueu una pasta nova. Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar, ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem Pasqua cada dia, no amb el llevat que érem abans, el llevat de la dolenteria i de la malícia, sinó amb pans sense fermentar, vivint amb sinceritat i veritat. Seqüència Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia. Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida. Digueu-nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? –La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol. El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà. Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu-nos pietat.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrera d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Enmig de l'emoció dolorosa d'aquells dies, el primer dia de la setmana, molt de matí, els deixebles van rebre la primera notícia de la resurrecció de Jesús. Els hi va costar creure i l’evidència del sepulcre buit no va ser suficient perquè acceptessin sense més ni més que el Mestre havia ressuscitat. Però en aquells moments de desconcert, Déu va il·luminar ja la fe d’ells amb el seu Esperit perquè comencessin a comprendre i a acceptar que en Jesús s'havia acomplert allò que anunciaven els profetes. Gràcies a la fe van reconèixer també la presència de Jesús en les diverses aparicions i experiències pasquals. Quan diem que l’Església es fonamenta en la fe dels apòstols, estem expressant que ells també van haver de passar, com nosaltres, per l'experiència que va posar a prova la seva adhesió a Jesucrist. I la fe que d'ells hem rebut ens l'hem anada passant, com una torxa, de generació en generació fins arribar al dia d'avui. 

Jesucrist va ressuscitar el primer dia de la setmana, i el seu sepulcre buit fou descobert molt de matí per les dones que anaven a ungir el seu cos, a terminar l’embalsamament que no van poder concloure el divendres al vespre. Els primers cristians van donar al primer dia de la setmana el nom de “Dia del Senyor”, d’on deriva el nostre nom de “diumenge”, pel fet que en ell havia ocorregut la resurrecció de Jesucrist. En parlar d’aquest dia i en dir que era molt de matí, no se’ns vol donar merament una notícia cronològica, sinó que se’ns vol mostrar amb profunditat el fet de la resurrecció del Senyor. Per a la mentalitat jueva, l’ànima del difunt abandonava definitivament el cadàver passat el tercer dia i la mort quedava així ratificada com un fet irreversible. Ressuscitant el dia tercer, Jesucrist manifesta el seu poder diví i la seva victòria definitiva sobre la mort, abans que aquesta pugui tenir l'oportunitat de triomfar. El primer dia de la setmana ens diu que amb la Pasqua comença una nova creació, un món renovat, i ens indica que és la vida, i no la mort, qui té la darrera paraula sobre la nostra existència. Al mateix temps, aquest primer dia és també el dia vuitè, és a dir, el dia d’un temps nou, el dia que ens obre les portes de l’eternitat. Un bon ensenyament que podem extreure en celebrar la Pasqua, és viure amb major intensitat i amb un gran esperit festiu el diumenge, el dia en que ha obrat el Senyor, en el qual els cristians ens alegrem, i treballar perquè amb el nostre testimoniatge adquireixi la importància que té com a dia de culte a Déu, de trobament amb el Senyor ressuscitat i amb els germans al si de la comunitat, i dia de descans, tal com molt bé ho expressa el salm 21: «Anunciaré als meus germans el vostre nom, us lloaré enmig del poble reunit».

            Podem fixar-nos avui també en Maria Magdalena, que encara no s'ha refet de la tragèdia de la Passió i que es veu desconcertada davant l'absència del cadàver de Jesús: «S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat». Aquest desconcert, ple de dolor, pot expressar molt bé la perplexitat de molts cristians en l’actualitat davant la pregunta desafiant del món: «¿On és el vostre Déu?» ¿On és la nostra esperança cristiana?, podem preguntar-nos nosaltres. Hi ha moments en què Jesucrist sembla absent de la nostra vida, com si ens l’haguessin pres i ocultat. Quan la fe ens flaqueja i no acabem de veure la presència de Jesús, cal pensar que el Senyor ha ressuscitat i ha triomfat del món, i que per això nosaltres podem ser aquí avui donant glòria a Déu. Precisament la resurrecció, viure per sempre, fa que Jesucrist sigui perennement actual i que no hagi quedat circumscrit i atrapat en la seva època, com un personatge històric més, enterrat en un sepulcre de papers i de llibres; la resurrecció de Jesucrist posa de manifest el seu caràcter de Senyor de la història. I és que veritablement el Crist ressuscitat és sempre viu, és amb nosaltres i dins nostre. La seqüència d’abans de l’Evangeli atribueix també a Maria Magdalena aquestes paraules: «Ha ressuscitat el Crist, la meva esperança». Sí, el Crist és viu i ara ja sabem on trobar-lo, aquí entre nosaltres, en la celebració, en l’Eucaristia i els sagraments, en els germans, però cal que tinguem la mirada que ens dóna la fe.