Diumenge 1 Quaresma

El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.» La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal.» La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.

Compadiu-vos de mi, Déu meu,
vós que estimeu tant;
vós, que sou tan bo, esborreu les meves faltes;
renteu-me ben bé de les culpes,
purifiqueu-me dels meus pecats. R.

R. Compadiu-vos de nosaltres, Senyor, perquè hem pecat.

Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
Contra vós, contra vós sol he pecat,
i he fet el que és dolent als vostres ulls. R.

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm.
No em llanceu de la vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant. R.

Torneu-me el goig de la vostra salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança. R.

Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar. [Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.] Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.» Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.» Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.» Llavors li diu Jesús: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.» Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo. 

 

 

La Quaresma és un temps especialment indicat per intensificar la recerca de Déu, perquè Ell es deixa trobar per aquells que el busquen amb sinceritat. Jesús, abans de començar la seva missió de predicar l'Evangeli, es retira al desert per pregar i fer penitència pel pecat del món que ha de redimir. Els quaranta dies de Jesús passats al desert, dejunant, pregant i vencent la temptació, són el model de la Quaresma cristiana, en la qual ens anirem preparant per a celebrar amb joia la Pasqua, la victòria de la vida sobre la mort, el triomf del bé sobre el pecat.

  Tot llegint l’Evangeli, veiem com Jesús abandona per un temps el bullici de les ciutats i els pobles i es retira al desert. Qui ha tingut l'ocasió de travessar el desert ha viscut certament una experiència dura i alliçonadora: la calor del dia i el fred de la nit fan adonar que l'existència humana no és fàcil i comporta penalitats; per altra banda, en el desert hom arriba a comprendre que moltes coses que semblaven necessàries resulten supèrflues; per travessar el desert cal anar lleuger d'equipatge, només una cosa és imprescindible: l'aigua, ¿comprendrem que en el transcurs de la vida necessitem l'aigua vivificant de la Paraula de Déu? El desert ens obre els ulls a la petitesa i a la misèria de la condició humana davant la immensitat de l'amor de Déu, que ho és tot per a l'home. L'estada de Jesús al desert ens fa comprendre que per trobar Déu cal cercar el silenci i la solitud. No trobarem pas Déu enmig de l'estrèpit sorollós. Segurament, serà molt difícil que hores d'ara ens puguem anar al desert; però el que sí que podem fer és construir-lo en la vida de cada dia: cercar estones i espais de calma i de silenci per comunicar-nos amb el Senyor. Cadascú sap molt bé quins moments del dia pot dedicar a l'oració i quin és el lloc més idoni per pregar.

Tot restant al desert, Jesús va viure i es va mantenir en comunicació intensa amb el Pare. En el desert, el Salvador dejunà i es privà de l'aliment material, però no de l'aliment espiritual de la Paraula de Déu. El Crist respongué categòricament al diable en la primera temptació: «L'home no viu només de pa, viu de tota Paraula que surt de la boca de Déu». Una bona lliçó per comprendre que l'ésser humà és cos i esperit, i que l'esperit cal que sigui també nodrit amb un aliment substanciós, que mai no podem oblidar ni negligir. En l'ambient materialitzat en què vivim, hom ha tergiversat aquest ordre i l'únic dejuni que molts practiquen és el de la Paraula de Déu. Hi ha molts que dejunen de l'Evangeli i són autèntics vaguistes de fam pel que es refereix a la fe, llur esperit es mor d’inanició per manca d'aliment.  En canvi, ¡hi ha tantes coses de les quals en podríem dejunar i no ho fem!: a més de l'habitual dejuni d’aliments i de l’abstinència de carn, també podríem dejunar i fer abstinència de capritxos, d'estones perdudes davant la televisió o l’ordinador, de lectures nocives, de converses ocioses i de crítiques innecessàries, o de manies que posen nerviosos als qui viuen al costat nostre. Cal l'aliment corporal, però més cal encara l'aliment de l'esperit, que ens donarà energia per complir la voluntat de Déu. A casa tenim una bona oportunitat de llegir la Sagrada Escriptura i alimentar-nos així amb la Paraula; cada diumenge tenim l'ocasió d'escoltar-la i meditar-la comunitàriament, i de compartir després el pa dels àngels, el Cos i la Sang del Senyor que ens nodreixen per a la vida eterna. ¿Donem gràcies a Déu per aquesta taula que ens para i a la qual ens convida cada diumenge?

Saber practicar el dejuni és condició necessària per vèncer les temptacions. A la vida hi ha moltes crides i invitacions que volen desviar-nos del camí evangèlic. Tot sovint, són veus dolces –perquè el Satanàs és prou hàbil com per disfressar i endolcir les seves sol·licitacions al mal– que prometen felicitat i plenitud, però que només poden donar tristesa, buidor i insatisfacció. Vencent les temptacions, el Crist ens indica avui que cal fer una opció decidida a favor del bé i en contra del mal, que cal seguir l'empenta de l'Esperit de Déu i lluitar contra el mal tot desemmascarant els seus enganys. Conversió i pregària són les dues actituds necessàries per vèncer les temptacions i seguir el camí del Regne del Cel que, no ho oblidem mai, passa per la creu.