Diumenge 12 durant l'any

Digué Jeremies: «Sento com parla la gent, em veig amenaçat de tots costats; diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat, denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar; seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar; llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell. Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible; per això els qui em persegueixen cauran, no podran apoderar-se de mi, quedaran tan confosos del seu fracàs que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya. »Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos, que penetreu tot l’interior dels homes: feu-me veure com feu justícia, ja que és a vós que jo he confiat la meva causa. »Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal.»

Per vós, Déu meu, 
he d’aguantar els escarnis, 
i abaixo els ulls, avergonyit; 
els meus germans em consideren foraster, 
em desconeixen els meus familiars. 
El zel del vostre temple em consumia,
i he hagut de rebre els insults dels qui m’ultratgen. 

R. Escolteu-me, Senyor, 
vós que estimeu tant. 

A vós us prego, Senyor, 
en aquesta hora propícia; 
escolteu-me, Déu meu, v
ós que estimeu tant, 
vós que sou fidel a salvar els amics. 
El vostre amor, Senyor, 
vessa bondat, mireu-me, responeu, 
vós que estimeu tant. R. 

Se n’alegraran els humils quan ho vegin;
els qui busquen Déu sincerament diran: 
«Tingueu llarga vida.» 
El Senyor escolta sempre els desvalguts, 
no té abandonats els seus captius. 
Que el lloïn el cel i la terra, 
els mars i tot el que s’hi mou. R.

Germans, per obra d’un sol home entra el pecat al món, i amb el pecat hi entra també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar. Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè, si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos però no poden matar l’ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel.»

Com a bona notícia de salvació, l’Evangeli és sempre un missatge d’esperança. Per això Jesucrist ens convida als seus deixebles a confiar i no tenir por, perquè Déu és amb nosaltres en tot moment. Siguin com siguin les circumstàncies en què ens toqui viure, la Paraula de Déu ens dóna, avui i sempre, un doble missatge: desfer-nos de la por, tot posant la nostra vida a les mans del Pare, i ser testimonis de la fe que professem i que Ell ens ha donat.

  Al llarg de la vida hi ha moltes qüestions que ens preocupen i angoixen. Diu un filòsof que l’angoixa és la por a no saber estar a l’alçada de les circumstàncies en allò que hem de viure o en les responsabilitats que se’ns demanen. Viure sense por és, d’alguna manera, aprendre l’art d’existir i desenvolupar en aquest món la imatge divina amb la qual Déu ens ha dotat en crear-nos. Viure sense por és tenir capacitat de reconciliar-se cadascú amb si mateix i amb el món que l’envolta. Confiar en Déu i entrenar-nos en l’art de saber viure és obrir la porta a l’esperança i enfrontar la vida amb optimisme; llavors la por desapareix i allò que ens angoixava passa a convertir-se en un estímul. El qui està posseït per l’Esperit de Déu, no es deixa paralitzar per la por. D’entre totes les pors que abunden en el món, n’hi ha una de molt comuna que cal treballar per superar-la, ja que pot tenir uns efectes paralitzadors i nocius en els creients: es tracta dels respectes humans, de la por al què diran, del temor a ser posat en ridícul. El cristià no pot pas quedar estancat per culpa d’aquesta por. Jesús va dir: «El qui vulgui guardar la seva vida la perdrà; el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la guardarà per a la vida eterna». Aquell que viu pendent de l’opinió de la gent i té por de ser criticat, aquell que s’arreplega, se n’adonarà que en realitat no ha viscut i que no ha treballat per obrir camí d’acord amb la seva consciència i les seves conviccions. Fixeu-vos en els grans profetes contemporanis, per posar un exemple: Gandhi, Martin Luther King, Pau VI, Joan Pau II, Òscar Romero, la Mare Teresa de Calcuta, entre d’altres; han dit valentament coses que incomodaven a molts. Ara bé, ¿què és el que cal perquè el món en què vivim sigui millor: callar per por, buscar compromisos per mirar de fer content tothom, o bé dir la veritat pel seu nom i denunciar les injustícies? ¿Què és més important per a un cristià: l’opinió i el prestigi davant dels homes o bé la glòria de Déu, que, com diu sant Ireneu, és la vida dels homes? Al llarg del nostre pas per aquest món tots ens podem equivocar, però qui es queda aturat, ja s’ha equivocat de bon començament.

  La condició fonamental del cristià és la de ser testimoni, i això ens ha de fer prendre consciència de dues coses: del missatge que anunciem i de la realitat en què vivim, en la qual hem de comunicar l’Evangeli. L’essència del missatge que proclamem és que Déu ens estima, ens ha salvat per mitjà de Jesucrist i que, amb la salvació de la humanitat, ha començat a fer-se realitat un món nou, que és el Regne de Déu. La realitat en què vivim és la d’una societat fortament secularitzada, en la qual s’ha anat estenent una atmosfera d’agnosticisme o d’ateisme pràctic, que fa que una gran massa de batejats visqui amb uns criteris més propis del paganisme que de la fe cristiana. En aital situació, aquests germans nostres han perdut el sentit comunitari de la fe, o potser ja no l’han tingut mai, perquè han nascut en un ambient en què això s’ignorava. Llavors contemplen l’Església, no com una família a la qual pertanyen, sinó com una mena d’institució pública de serveis religiosos, de la qual se senten distanciats i a la qual recòrren en moments puntuals. Al mateix temps cal afegir també una sèrie de prejudicis que fan de pantalla i que dificulten que el missatge de Jesucrist sigui conegut genuïnament. Tanmateix, en la societat en què vivim hi ha també molts aspectes positius, com els que ens mostren aquelles persones que han descobert el sentit de la fe, que abans no coneixien, com pot ser la dimensió comunitària, o la unitat entre fe i vida, o la il·lusió i l’esperança amb les quals viuen llur participació en Jesucrist. Per això, ja que hem de dur un missatge d’esperança al món, una bona notícia, mai no tinguem por.