Diumenge 13 durant l'any

Un dia Eliseu passava per Sunam. Hi havia allà una dona benestant que l’obligà a quedar-se a menjar a casa seva. Des d’aquell dia, cada vegada que Eliseu hi passava, s’hi quedava a menjar. Llavors ella digué al seu marit: «Estic convençuda que l’home de Déu que passa sempre per casa nostra és un sant. Fem-li una petita habitació d’obra a la terrassa, posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà.» El dia que Eliseu hi anà, es retirà en aquella habitació i s’hi quedà a dormir. Llavors Eliseu digué a Guihezí, el seu criat: «Què podem fer per aquesta sunamita?» Guihezí li respongué: «Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.» Eliseu li va dir: «Crida-la.» Guihezí la cridà, i ella es presentà i es quedà a l’entrada de l’habitació. Eliseu li digué: «L’any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill.»

Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors, 
d’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat. 
Vós heu dit: «El meu favor és indestructible, 
mantinc la fidelitat en el cel.» 

R. Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors. 

Senyor, feliç el poble que us aclama. 
Caminarà a la llum de la vostra mirada. 
Tot el dia celebrarà el vostre nom, 
enaltirà la vostra bondat. R. 

Ve de vós la glòria del seu poder, 
alcem el front perquè vós ens estimeu; 
el nostre rei és del Sant d’Israel, 
és del Senyor l’escut que em protegeix. R.

Germans, tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist.

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa.»

En escoltar el fragment evangèlic d’avui, ens adonem que comença amb unes frases molt fortes i que Jesús no ens ho posa gens fàcil: ««Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi». ¿Què vol dir això?, ¿és que Jesús està en contra de la família i ens demana que la deixem de costat i ja no ens en preocupem més?, ¿és que potser Ell és un rival i un adversari dels nostres familiars? ¡Seria de debò molt estrany que Jesús ens demanés una cosa com aquesta! Veritablement, seria inhumà. Jesús no ens demana pas que deixem de banda la família o que no ens en preocupem. Però sí que ens avisa dels perills que tenim a l’hora de pensar en la nostra família i en les altres coses que volem i tenim a prop. Jesús ens hi adverteix perquè el que Ell vol i sí que ens exigeix és que, en tot el que vivim, en tot el que som i en tot el que fem, posem per sobre els seus criteris.

¿Què vol dir estimar els pares o els fills més que a Jesús? Seria el cas, per exemple, d’aquell fill que veu clar que Jesús li demana que sigui capellà, o marxi a ajudar a un país del Tercer Món i ho deixa córrer davant l’oposició de la seva família. O d’aquell altre fill que veu que podria dedicar un temps a la setmana a treballar en algun voluntariat, servei social o participar en un grup de reflexió cristiana , i no ho fa perquè els seus pares el volen tot el dia al seu costat. Són exemples ben reals. És cert que hom no ha de marxar a un país del Tercer Món si els seus pares ja són molt grans i necessiten l’ajut i el sosteniment per part del seu fill. Però també és cert que els pares no poden posar obstacles a la realització del seguiment de Jesús per part del seu fill. ¿I què voldrà dir, per exemple, estimar els fills o les filles més que a Jesús? Aquest seria el cas, per exemple, d’aquells que la seva única preocupació és que els seus fills ho tinguin tot i estiguin molt ben preparats per obtenir bons llocs a la societat, i es gasten molts diners en portar-los a bons col·legis, i s’obliden que una part d’aquests diners que gasten en els seus fills els haurien de gastar més aviat en ajudar altres persones que no tenen tants recursos. O també seria el cas d’aquells que donen als seus fills tots els capricis i els mal eduquen fent-los creure que són més que els altres, i no els ensenyen el despreniment ni la generositat, ni el desig de ser tots iguals. O el cas d’aquells que obsessionen els seus fills amb un esperit competitiu, i els convencen que només han de viure per estudiar, i miren d’evitar que facin activitats socials o d’Església dient-los que això és perdre el temps.

Aquests són els perills que Jesús ens diu que podem tenir amb la família. I és veritat que d’una manera o altra, els tenim realment; i hem d’estar molt atents per alliberar-nos-en. Perquè sinó, això voldria dir que no creiem prou en Ell, que no volem pas que l’esperit del seu Evangeli impregni de veritat tota la nostra vida, fins els últims porus de la nostra pell. Per això, Jesús, després de parlar dels pares i dels fills afegeix: «Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi». Heus ací el quid de la qüestió: «Prendre la creu» no vol dir només aguantar amb esperit serè aquells mals que no podem solucionar. «Prendre la creu» significa seguir el camí de Jesús com Ell ens ha ensenyat, afrontant els esforços, sofriments i renúncies que comporta aquest seguiment. Estimar, ser generós, treballar al servei dels altres, lluitar per la justícia, no és fàcil. Costa, i de vegades comporta ruptures, i pot arribar a significar persecució com ho va significar per a Jesús; però aquest és el camí de la felicitat i de la vida, és el camí al qual Jesús ens convida, la ruta que volem seguir, perquè l’Evangeli ens ha tocat el cor i ens ha captivat interiorment. Estem celebrant l’Eucaristia. Jesús, la nit abans de donar la seva vida per nosaltres, ens va deixar per sempre la seva presència mateixa en el pa i el vi que consagrem, com a manifestació del seu amor, més fort que la mort, més poderós que el mal, que el pecat i que tot egoisme. I tots nosaltres, quan ens reunim cada diumenge per rebre aquest aliment, experimentem la seva presència, el do del seu mateix Esperit que ens impulsa en el seu camí. Donem-ne gràcies a Déu.