Diumenge 15 durant l'any

Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.»

Vetlleu per la terra i la regueu, 
l’enriquiu a mans plenes. 
El rierol de Déu desborda d’aigua preparant els sembrats. 

R. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.

Fecundeu la terra amarant els seus solcs, 
aplanant els terrossos ablanint-la amb els xàfecs, 
i beneïu el que hi germina. R. 

Coroneu l’anyada amb l’abundor que cau del cel, 
la fertilitat regalima de la vostra carrossa. 
Aclama joiós l’herbei de l’estepa,
s’engalanen els turons. R. 

Les prades es vesteixen de ramats, 
les valls, cobertes de blat, 
aclamen joioses i canten. R.

Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti.» [Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. »Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors. »La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida. »La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit. »La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]

En acabar la narració de la paràbola del sembrador, Jesús fa aquesta crida: «Qui tingui orelles, que ho senti». Se’ns demana de parar molt d’esment a la paràbola. Però, ¿en què hem de reflexionar? ¿En el sembrador? ¿En la llavor? ¿en els diversos terrenys?

            La major part de les vegades, en gran mesura, ens hem fixat gairebé de manera exclusiva en la qualitat de la terra on cau la llavor, per revisar quina actitud tenim en escoltar l’Evangeli. Tanmateix, és molt important parar esment en el sembrador i en la seva manera de sembrar. És la primera cosa que ens diu la narració: «El sembrador va sortir a sembrar». Ho fa amb una confiança sorprenent, sembra amb abundància. La llavor cau i cau per tot arreu, fins i tot allí on sembla difícil que pugui germinar. Així ho feien els pagesos de Galilea, que sembraven àdhuc arran del camí i en terrenys rocosos. A la gent no li era pas difícil d’identificar el sembrador, ja que és així com Jesús sembra el seu missatge. El veuen sortir tots els matins per anunciar la Bona Notícia del Regne de Déu. Sembra la seva Paraula entre la gent senzilla que l’acull, i també entre els escribes i fariseus que el refusen. Predica en el temple on el poble pot escoltar-ho i també on els grans sacerdots el poden sentir. Jesús mai no es desanima, i la seva sembra no serà pas estèril.

            Desbordats per una crisi religiosa tan forta i descoratjats davant la fredor espiritual que impera a tants ambients, molts d’ells tan propers a nosaltres, podem arribar a pensar que l’Evangeli ha perdut la seva força original i que el missatge de Jesús ja no té grapa per atreure l’atenció de l’home o la dona actuals. Certament, ara no és moment de recollir èxits cridaners, sinó d’aprendre a sembrar sense desanimar-nos, amb més humilitat i veritat. L’època actual ens posa a prova en la fe, en l’esperança i en la paciència. No és l’Evangeli qui ha perdut força humanitzadora, sinó que som nosaltres els qui l’anunciem amb una fe dèbil i vacil·lant, molt poc convençuts del poder de Déu. No és Jesús el qui ha perdut poder d’atracció, sinó que som més aviat nosaltres els qui desvirtuem el seu missatge amb les nostres incoherències i contradiccions. Déu mateix ho afirma clarament: «Així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat», per tant el missatge que ens ha arribat i que nosaltres hem de transmetre té força en ell mateix i sempre dóna fruit. El Papa Francesc diu que, quan un cristià no viu una adhesió forta a Jesucrist, molt aviat perd l’entusiasme i deixa d’estar segur d’allò que transmet, li manca força i passió. I algú que no estigui convençut, entusiasmat, segur, enamorat, dedicat en cos i ànima a la causa no convencerà ningú.

            Evangelitzar no és propagar una doctrina, sinó fer present enmig de la societat i en el cor de les persones la Bona Notícia, la força humanitzadora i salvadora de Jesús. I això no ho podem fer de qualsevol manera. El més decisiu no és pas el nombre de predicadors, catequistes i docents de religió, sinó la qualitat evangèlica que puguem irradiar els cristians. ¿Què contagiem: indiferència o fe convençuda?, ¿mediocritat o passió per la vida gloriosa que Déu ens promet?