Diumenge 16 durant l'any

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.

Vós, Senyor, sou indulgent i bo, 
ric en l’amor per a tothom que us invoca. 
Senyor, escolteu la meva pregària, 
escolteu la meva súplica. 

R. Senyor, vós sou indulgent i bo. 

Tots els pobles que heu creat vindran 
a fer-vos homenatge i glorificaran el vostre nom. 
Diran: «Sou gran, Senyor, 
són prodigioses les vostres obres, 
vós sou l’únic Déu.» R. 

Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, 
lent per al càstig, fidel en l’amor,
mireu-me, apiadeu-vos de mi. R.

Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.» [Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.» Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.» Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.» Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. »Qui tingui orelles, que ho senti.»]

 

 

A través de les paràboles Jesús ens atansa al misteri del Regne de Déu, un Regne que no és segurament com nosaltres l’hauríem pensat o com el voldríem, ni la seva lògica és igual que la nostra, ni el seu creixement obeeix als criteris que nosaltres voldríem projectar-hi al damunt, i això es posa de manifest en la paràbola del jull i el blat, que ens parla de la complexitat de la vida humana en la qual es manifesta i es fa present el Regne de Déu. El món és el camp de la paràbola, on hi ha la presència del bé i del mal. Una presència no solament simultània, sinó tan entrellaçada i entreteixida que de vegades es fa difícil distingir entre el que és bo i el que és dolent. Al camp no creix el blat a un costat i el jull a l'altre, sinó que tots dos estan barrejats; creixent tan junts que hom no podria arrencar el jull sense arrencar el blat. Més encara, quan neixen –abans de l'hora final de la sega– son tan semblants que no tothom seria capaç de distingir-los. Això fa que llur convivència sigui obligada: cal tolerar el creixement del jull, cal tolerar la presència del mal fins que arribi el moment oportú en què la distinció sigui clara.

        Així passa amb la vida humana, ¿podem dir que hi hagi algú que sigui absolutament bo? Ningú no és tan bo com el puguin descriure, ni tampoc és del tot dolent, ja que tothom, pel fet d’haver estat creat per Déu té un fons bo. Una mare deia a la seva filla que no hi ha ningú de qui no puguem aprendre alguna cosa bona, i la filla li preguntà si del diable també podem aprendre quelcom de bo, observació a la qual va respondre la mare: «Bé, hi podem aprendre molt de la seva perseverança, és molt treballador».  La frontera entre el blat i el jull no divideix el camp en dues parts ni separa tampoc la humanitat en dos blocs de bons i dolents. La frontera passa pel cor de cada persona; tots tenim i som blat i jull. Per això ningú no pot refusar completament el seu germà, perquè certament refusaria el jull, però també el blat. No hem d'excloure ni eliminar pas ningú a causa del jull, sinó que cal ajudar a fer créixer el seu blat fins que ofegui el jull.

        L'Església tampoc no pot pensar que ella acapara tot el blat i que a fora només hi ha jull. Més d'una vegada hem pensat així. Però la veritat és que fora de l'Església també hi ha blat i al seu interior també hi ha jull. La paràbola ens parla del Regne, no ho oblidem; i recalca que l'amo corregeix la impaciència dels criats. Ells volen arrencar el jull ben aviat, però l'amo els fa esperar fins al moment de la sega. ¿No ens succeeix també a nosaltres que, tot i ser blat i jull, voldríem imposar més d'una vegada els nostres criteris en el camp de la societat i de l'Església? Se'ns oblida que, mentre creixen, es difícil distingir el blat del jull i que darrere del jull també hi ha blat. I també se’ns oblida que el Regne de Déu té un dinamisme i una força que, com el gra de mostassa i el llevat dins la pasta, no veiem ni podem controlar, però que son reals i efectius per la gràcia de Déu. Per això, a causa de la nostra ignorància i de la nostra poca fe, apareix la intolerància, les lluites, les diferències, les incomprensions i els anatemes… Creiem que la diferència ente el blat i el jull es mesura segons els nostres propis criteris; i ens fa pena, ens impacientem o ens desesperem en veure al camp el jull barrejat amb el blat, i ens sembla impossible que el Regne hagi d'estar sotmès a la servitud d'haver de tolerar el jull, ens causa estranyesa i ens desanima. Ens preocupa el nombre, l'èxit, els aplaudiments, els comptes…, i se'ns fa insofrible que no sigui el nostre criteri el qui predomini.

        La fe en el Regne de Déu ens demana tolerància i paciència. No hi ha dubte que la tolerància es fonamenta en gran mesura en la fe. No ens toca a nosaltres fer de jutges. La justícia plena arribarà al final; Déu, l'amo del camp, s'ha reservat de fer justícia. Mentrestant, nosaltres hem de de conviure en la comprensió, la tolerància i la pau, sense llançar anatemes ni menysprear ningú, humilment conscients que també nosaltres collim jull al nostre cor. ¿Deixarem, per tant, que l'Esperit de Déu transformi les nostres vides?