Diumenge 18 durant l'any

Això diu el Senyor: «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David.»

El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat.

R. Tan bon punt obriu la mà, Senyor,
ens sacieu de bon grat.

Tothom té els ulls en vós,
mirant esperançat,
i al seu temps vós els doneu l’aliment.
Tan bon punt obriu la mà,
sacieu de bon grat tots els vivents. R.

Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat. R.

Germans, qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.

En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n’anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar.» Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.» Jesús respongué: «Porteu-me’ls.» Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.

L’Evangeli és una crida constant a la conversió. Darrere les paraules i els gestos de Jesús hi ha una invitació a aprofundir en el seu missatge i fer-lo vida nostra. Ben segur que al llarg del dia sentim molts missatges i ens vénen al cap moltes idees; possiblement, per un temps, ens hem deixat seduir per les paraules i els eslògans d’alguns que ens prometien la felicitat i oferien un sentit a la nostra vida, felicitat i sentit que sovint acaben decebent i pels quals hom acostuma a pagar un preu massa alt. En aquesta circumstància, ens parla Déu per boca del profeta Isaïas: «¿Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida». Posem, doncs, la nostra confiança en Jesucrist, escoltem la seva paraula i emmotllem la nostra vida al seu ensenyament; Ell és l’únic Pa de vida que pot alimentar-nos de debò.

            Els apòstols no entenien perquè Jesús s’allargava tant en els seus discursos i dedicava tant de temps en ensenyar la gent, ja que calia pensar també en alimentar-se i refer les forces; la nit els podia agafar desprevinguts i sense res per portar-se a la boca. Calia evitar que, després de molt escoltar, la gent sentís la fam i comencés a revoltar-se. Els apòstols vénen a dir a Jesús: «Està bé, és molt bonic el que dius, però potser que paris ja i que la gent es dispersi i vagi a buscar i a comprar menjar; ja tindrem temps de continuar un altre dia». Els apòstols encara es deixaven guiar per mires massa materials.  Jesús sap que la fam d’aquella multitud és doble, perquè l’home no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu, i vol mostrar que, més enllà dels càlculs humans, hi ha la voluntat provident del Pare, que és bondat i misericòrdia per a l’home. D’aquí aquest mandat tan sorprenent: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». L’acció de Jesús ens mostra com Ell es preocupa tant de l’aliment espiritual com de l’aliment material de la gent i, al mateix temps, encarrega als apòstols continuar amb aquesta missió. L’Església, els cristians, hem de preocupar-nos per fer conèixer i ajudar a viure l’Evangeli i, al mateix temps, treballar per contribuir que tothom tingui l’aliment necessari i unes condicions de vida dignes. En aquesta homilia vull agrair als membres de la parròquia que fan present aquest signe de Jesús: en la Catequesi, on es parteix el pa de la Paraula i s’ajuda a conèixer Déu i a aprofundir en el seu missatge; en Càritas i en altres iniciatives d’acció social evangèlica, on es comparteix i es reparteix des de l’amor cristià el pa del sosteniment material i de les necessitats peremptòries. Durant segles, l’Església ha perllongat aquest doble miracle de Jesucrist.

            Ningú no negarà pas que la realització del signe se’ns ofereix amb paraules i gestos que recorden i anticipen la institució de l’Eucaristia. El miracle el realitza Jesús, i això ens ensenya que ni els apòstols ni nosaltres no podem fer res si no hi ha la presència de Jesús; per això, tot el que fem en bé dels altres, ho hem de fer en nom seu; i ho podrem realitzar si tenim en nosaltres la presència del Crist per la comunió en l’Eucaristia. Venim a la celebració per adorar Déu i donar-li culte, i Ell comparteix amb nosaltres el do de la seva Vida Eterna: ens apleguem per escoltar la seva Paraula i convertir-nos, per celebrar la nostra salvació i per compartir l’aliment de vida, que és el Crist mateix, tot compartint també els nostres béns materials. Podem pensar que la nostra vida és pobre: mancada de recursos materials –sempre creiem que en necessitem més– i faltada de qualitats humanes; ens podem figurar que no farem res per la causa del Regne i, tanmateix, Jesucrist continua convidant-nos a confiar, com ho va fer amb els apòstols. Ell va fer un signe, però va necessitar dels cinc pans i els dos peixos, un recurs pobre si voleu, però que no estava mancat d’amor. Ell també pot fer avui meravelles si confiem i compartim amb els germans, si posem els nostres recursos, encara que siguin pobres, a les seves mans.