Diumenge 19 durant l'any

En aquells dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu, i passà la nit en una cova. El Senyor li va fer sentir la seva paraula, i li digué: «Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.» Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova.

Jo escolto què diu el Senyor: 
Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen. 
El Senyor és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país. 

R. Senyor, feu-nos veure el vostre amor, 
i doneu-nos la vostra salvació. 

La fidelitat i l’amor es trobaran, 
s’abraçaran la bondat i la pau; 
la fidelitat germinarà de la terra, 
i la bondat mirarà des del cel. R. 

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit. 
La bondat anirà al seu davant,
i la pau li seguirà les petjades. R.

Germans, us asseguro per Crist que dic la veritat, que no menteixo; la meva consciència, guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni: Sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor: tant de bo fos jo proscrit del Crist, en lloc dels meus germans, el poble del meu llinatge. Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén.

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari. Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo.» Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua.» Jesús contestà: «Ja pots venir.» Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me.» A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?» I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu.»

L’episodi evangèlic d’avui és bonic i reconfortant. Amb un estil poètic, ple de misteri, ens convida a contemplar-nos-hi nosaltres mateixos en el llac de Genesaret, sorpresos davant els embats de les onades, espantats perquè de nit tot sembla més difícil encara, i veient que el vent és contrari, que no avancem i que les coses no funcionen pas; i pensant, com deurien pensar els apòstols, que el fet de ser deixebles de Jesús serveix de ben poca cosa, ja que Ell no hi és, ha marxat i ens ha deixat sols enmig del batibull d’aquest món. Imaginem-nos l’escena: la barca enmig de les onades que la sacsegen sota les poques estrelles d’una nit fosca… ¡Quin desconcert tan gran! És el nostre desconcert i la nostra barca: la família, la preocupació pels fills, la feina, la pregunta constant de si de debò fem el que hem de fer… I el món, la nostra tasca en el món, la nostra contribució al bé comú en unes circumstàncies que ens menen al desconcert i en les quals vivim insegurs: la barca que no avança i Jesús que no hi és.

Tanmateix, Jesús sí que hi és. Hi és sostenint la barca i fent-la avançar, encara que no ens n’adonem. El que passa és que ens costa molt de reconèixer-lo i creure que de debò hi és. Ens costa molt sentir la seva veu que ens diu: «No tingueu por, que sóc jo». I a més, quan el reconeixem i li demanem que ens faci caminar sobre l’aigua, resulta que tampoc ens n’acabem de fiar del tot i ens enfonsem. I Ell ens ha de renyar per la nostra manca de fe i els nostres dubtes. Evidentment tot semblaria més fàcil si la presència de Jesús davant la nostra barca –davant la barca de l’Església enmig del mar del món– fos una presència més clara, una empenta que resolgués tots els nostres problemes de cop. Però les coses no són pas així; la presència i la companyia de Jesús no és cap empenta que ho arregli tot, sinó que és una presència suau, misteriosa, humana; una presència semblant a la presència de Déu davant el profeta Elias, tal com hem sentit a la primera lectura –també poètica i plena de bellesa–. Una presència que no és cap vent huracanat que esquerdi les muntanyes, ni un terratrèmol que trenqui els penyals, ni un foc que tot ho arrasi, sinó que és la presència d’un xiuxiueig: la presència de l’amic que acompanya i ofereix la seva mà. Tot això és important per a nosaltres. És com una invitació a reforçar la nostra relació amb Déu, la nostra relació amb Jesús. I és, sobretot, una invitació a creure i a pregar. Una invitació a creure que Déu és de debò el nostre Pare i Jesucrist és el nostre germà, i que hi són, amb la força i la llum de l’Esperit Sant, al costat nostre i de la nostra barca. Hi són i ens ofereixen la seva companyia i amistat, i ens sostenen en el nostre camí fins i tot quan el vent contrari ens impedeix d’avançar i sembla que ja no hi ha solució. És una invitació a creure, a escoltar les paraules que el mateix Senyor ens transmetia en el salm que hem recitat: «Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen». I és també una invitació a pregar i a aprendre de pregar, tot posant-nos davant Déu i presentant-li per mitjà de Jesucrist la nostra realitat, les nostres il·lusions i desencants, les nostres pobreses i les nostres esperances; les nostres i les del món sencer. I així, amb senzillesa, sense necessitat de grans raonaments, com qui s’adreça a un veritable amic, manifestar-li la nostra esperança en Ell, la nostra confiança en el seu amor i els nostres desigs que la seva vida creixi en nosaltres i en tothom.

Certament és interessant de llegir aquest evangeli precisament ara, a l’estiu. Probablement molts trobaran més fàcilment en aquests dies algunes estones de tranquil·litat i pau. Busquem aquests moments i aprofitem-los per reafirmar la nostra fe i aprendre de pregar. Així, l’estiu, a més del descans físic i mental de les vacances ens servirà també per a tenir més empenta en la nostra vida cristiana, per tal que la nostra barca avanci i trobi el seu rumb amb el Crist.