Diumenge 2 d'Advent

Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. L’Esperit del Senyor hi reposarà: esperit de saviesa i d’enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor, i tindrà les delícies a reverenciar el Senyor. No judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país. Un reny de la seva boca abatrà el violent, una alenada dels seus llavis matarà l’injust. S’armarà de justícia la cintura, se cenyirà de lleialtat. El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà; es faran amigues l’óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades i el lleó menjarà farratge com els bous; les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó, els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada, perquè el coneixement del Senyor haurà omplert el país com l’aigua que cobreix la conca del mar. Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè que s’alçarà dret com a bandera dels pobles, i el lloc on residirà serà ple de glòria.

Déu meu, doneu al rei el vostre dret, 
doneu al príncep la vostra rectitud. 
Que governi amb justícia el vostre poble, 
que sigui recte amb els humils. 

R. Que el benestar floreixi als seus dies, 
i mesos i anys abundi la pau. 

Que el benestar floreixi als seus dies, 
i mesos i anys abundi la pau. 
Que domini d’un mar a l’altre, 
des del Gran Riu fins a l’extrem del país. R. 

Salvarà els pobres que reclamen, 
els desvalguts que no tenen defensor. 
S’apiadarà dels pobres i dels febles,
els salvarà de la mort. R. 

Que es perpetuï el seu nom,i duri com el sol. 
Que les famílies del país, per beneir-se, es valguin del seu nom; 
que se’n valguin tots els pobles de la terra per augurar-se la felicitat. R.

Germans, tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança. Que Déu, que us encoratja i us conforta, us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist, perquè, ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor. Per això accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat, donant així glòria a Déu. Vull dir que Crist es posà al servei del poble jueu per mantenir la veracitat de Déu, ja que calia complir les promeses fetes als patriarques, però si els altres pobles glorifiquen Déu, és per pura bondat. Ho diu l’Escriptura: «Us lloaré entre les nacions, cantaré al vostre nom.»

Per aquells dies vingué Joan Baptista, que predicava així al desert de Judea: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.» És d’ell, que deia el profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”.» Joan duia una capa de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo de Jerusalem, de tot arreu de la Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus venien a fer-se batejar, els va dir: «Cria d’escurçons, qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s’acosta? Demostreu amb fets que us voleu convertir. No visqueu refiats pensant que sou fills d’Abraham, que Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres. Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres, i ja sabeu que l’arbre que no dóna bons fruits és tallat i llençat al foc. Jo us batejo només amb aigua perquè us convertiu, però el qui ve després de mi és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’aguantar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el seu blat, l’entrarà al graner, però la palla, la cremarà en el foc que no s’apaga.»

Amb la figura de Joan Baptista, un dels personatges importants de l’Advent, se’ns presenta un tema clau en la preparació de la vinguda del Senyor com és la conversió; no podem disposar-nos a rebre Jesucrist si no ens convertim. ¿Què vol dir conversió?, ¿què vol, dir convertir-se? Quan era més jove, pensava que la conversió era un canvi o transformació del caràcter; així, per exemple, un individu que fos tímid, havia d’esforçar-se per ser més intrèpid; un altre que fos geniüt, havia de mirar de dulcificar el seu caràcter. Veia la conversió com l’esforç per situar-se cadascú en una posició contrària a la seva tendència natural, i això és un gran error, ja que Déu no ens demana pas anar en contra de la naturalesa, sinó treballar per perfeccionar-la. Entesa d’aquella manera, la conversió seria una tortura de la personalitat, un sofriment gairebé insuportable, i això és fals i Déu no ho vol. La veritable conversió cristiana no és anar en contra de la naturalesa, no és un canvi de personalitat i de caràcter; ara bé, la conversió sí que consisteix en un canvi de mentalitat, de contingut de la vida i de manera de pensar. Sant Pau, per exemple, quan es va convertir a Jesucrist, no va canviar de caràcter, sinó que va canviar el contingut del seu pensament, i el seu caràcter, tal com era, intrèpid i ardent per la causa del Senyor, el va posar al servei de la difusió de l’Evangeli: al principi perseguia els cristians perquè pensava que, per a la salvaguarda de la fe d’Israel, això era el que Déu volia; però després va descobrir és que el que Déu vol és que tothom arribi al coneixement de Jesucrist i el reconegui com a Fill seu, Messias i Salvador, i aleshores va emprar totes les seves energies per aquesta causa. En tot cas, és el canvi de mentalitat el que pot anar configurant i transformant, a mida que passa el temps, la nostra manera de ser. Així, doncs, la conversió implica veure amb mentalitat nova i ulls nous la realitat que ens envolta, tot descobrint el que Déu ens demana.

            El profeta Isaïas ens anima a obrir el cor a l’esperança, ja que no hi ha cap situació, per negativa que sigui, que no pugui ser transformada. Allà on sembla que tot està perdut hi haurà motius per confiar en un renaixement: «la soca de Jesè, tallada, traurà un rebrot», perquè encara que el tronc hagi estat escapçat, les arrels continuen ben vives. ¿I quina és l’arrel de l’home? La imatge de Déu amb la qual ha estat creat, que ha estat deformada pel pecat, però no pas destruïda. I, gràcies a aquesta imatge, tots tenim un desig d’amor i de pau; per això, el profeta ens dibuixa un món renovat, que torna a l’harmonia perduda, ple del coneixement i de l’amor del Senyor. Ara bé, no podem oblidar tampoc la realitat en què vivim, i davant del panorama que ara se’ns presenta, tan lluny d’aquesta profecia, no podem deixar de preguntar-nos: ¿Quan serà tot això i com?, ¿de quina manera ho podem fer realitat?

            De la gent jove hom ha dit sempre que es vol menjar el món. Hom comença amb un ímpetu i una força molt grans i amb un gran desig d’autenticitat, però amb el pas del temps va minvant la flamarada i hom acaba acceptant la mediocritat amb un cert desencís. Potser un de sol no serà capaç de canviar el món, però això no ens dispensa pas d’una transformació i un creixement personal continu. Ningú no pot creure que ja ha arribat al terme del seu camí i que no li cal convertir-se; ningú no pot refiar-se de falses seguretats, com feien els fariseus i els saduceus, els uns posant el seu cor en el compliment estricte de la Llei i els altres en els béns materials que posseïen. Molt menys és lícit que hom es tanqui en ell mateix, trobi complaença en la seva pretesa perfecció i faci una condemna del món; qui fa això, en realitat no ha progressat ni ha canviat la seva mentalitat. Si jo miro d’anar canviat el meu món interior, poc o molt anirà canviant el món que m’envolta, perquè tindré damunt d’ell una mirada més atenta i més conforme a la bondat de Déu.