Diumenge 2 durant l'any

El Senyor em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la nova salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi, 
ha inspirat als meus llavis un càntic nou, 
un himne de lloança al nostre Déu.

R. Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat. 

Però vós no voleu oblacions ni sacrificis, 
i m’heu parlat a cau d’orella; 
no exigiu l’holocaust ni l’expiació. R. 

Per aixo us dic: «Aquí em teniu: com està escrit de mi en el llibre, 
Déu meu, vull fer la vostra voluntat, 
guardo la vostra llei al fons del cor.» R. 

Anuncio amb goig la salvació davant el poble en dia de gran festa. 
No puc deixar d’anunciar-la, ho sabeu prou, Senyor. R.

Pau, que per voler de Déu ha estat cridat a ser apòstol de Jesucrist, i el seu germà Sòstenes, a la comunitat de Déu que és a Corint, als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells. Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor.

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel.» Després Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant.» Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»

Joan Baptista presenta Jesús als qui seran els primers seguidors del Mestre de Natzaret. Davant d’aquest fet, caldrà que ens preguntem si hem tingut mai una autèntica experiència del Crist a la nostra vida. Segurament, a les recents festes de Nadal, alguns pares s’hauran vist obligats a explicar, llegir o simplement relatar als seus fills petits alguna cosa sobre Jesús… Però pot ser que en molts casos no hagin pogut transmetre un gran entusiasme: ¡Qui no té el foc no el pot propagar! Qualsevol festa, ocasió religiosa o assistència al temple, sigui per convicció o per compromís, pot ser motiu per enfrontar al nostre interior la realitat de la fe. Un camí cap endins que ens plantejarà moltes preguntes que, al seu torn, ens demanaran respostes pròpies. Per als qui escoltem en aquest diumenge la revelació de Jesús com «Anyell de Déu» això pot ser un toc d’atenció que passi desapercebut o bé que deixi una marca.

            Joan Baptista és un home com nosaltres que es troba davant la personalitat de Jesús. I el misteri que li ofereix la figura del Crist només el pot resoldre amb l’ajut de la revelació de Déu. Jesús va cap a Joan i aquest confessa: «¡Mireu, l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món!» Plàsticament, l’Anyell acostuma a ser representat amb la creu i la bandera, símbol de victòria: el Senyor ressuscitat és citat a l’Apocalipsi vint-i-vuit vegades com «Anyell», el qual mitjançant l’ofrena de la seva mort –ja que és l’Anyell sacrificat– i a través de la resurrecció pren el domini del món. Aquest Anyell vencedor se sol representar envoltat d’una corona triomfal; això significa que al llarg del nostre temps humà sempre serà anunciada, especialment en l’Eucaristia, la mort del Senyor i serà lloada la seva resurrecció, fins que Ell torni. Precisament per als israelites, la sang de l’anyell pasqual en els muntants de la porta era el signe de la gràcia i la protecció divines. A l’Evangeli de sant Joan, Jesús és l’Anyell autèntic que es lliura com a reconciliació. I la litúrgia al llarg de l’any procura mostrar-nos com Jesús de Natzaret, que ha entrat a la nostra història com a home, és el Crist Déu, salvador definitiu i etern, que seu en la Glòria a la dreta de Déu Pare. Aquesta experiència necessita d’un lent i llarg camí per madurar; hom no pot pas assolir-la a través de raonaments i argumentacions humanes, sinó –com indica l’evangeli d’avui– mitjançant el testimoniatge fidel d’algú que hagi tingut aquesta mateixa experiència, des de la qual en pot parlar: «És aquell de qui jo deia…».

Potser mai com ara ha tingut tanta actualitat la frase de l’apòstol sant Joan: «Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos» (1 Jn 1,8). ¿Com podrà comprendre l’home d’avui –que ha perdut la consciència del pecat i creu que es troba sense taca– que l’Anyell que s’ofereix a Déu en sacrifici i neteja tot mal, és a dir, tot el pecat del món? Cal reconèixer que el nostre home contemporani se situa d’aquesta manera al llindar de la seva autodestrucció, des del moment en què a tota costa i amb greus dificultats mira d’evitar el concepte de pecat. Només des d’una consideració a gran escala, el balanç terrorífic de les nostres injustícies actuals (la distància entre països, la pobresa estructural, la esclavitud imperant, el terrorisme, la guerra…) i les angoixes (davant la infecció del medi vital per malalties i ideologies de tota mena), tant la desaparició de la fe en Déu com la manca de respecte a la dignitat de la persona tenen llur fonament en el pecat del món, les manifestacions del qual són l’egoisme, l’enduriment del cor, la manca de sinceritat i la deshonestedat, la contaminació de les relacions, el refús a la llei natural, implícit en el quefer humà individual i social, ja que pretenem construir una convivència humana i elaborar unes lleis en les quals Déu queda exclòs del nostre horitzó i de la nostra vida.

Ja que l’esperança de felicitat de la humanitat es concentra en la definitiva vinguda del Salvador, els cristians hem de viure aquesta experiència i repetir-la cada dia. Aquest coneixement del Crist Salvador ha d’arribar cada vegada més al fons de l’ànima. Però això demana dedicar-hi el temps que calgui; i qui no tingui temps mai no podrà madurar. Quan aconseguirem dominar les tenalles de l’estrès, de les presses i de la manca de reflexió, aleshores assolirem “el dia del Senyor” com una font d’energia per a la vida ordinària i sentirem que Déu és amb nosaltres, i que en Ell podrem confiar la nostra vida.