Diumenge 2 de Pasqua

Els germans eren constants a assistir a l’ensenyament dels apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària. Tothom sentia un gran respecte, i els apòstols feien molts prodigis i miracles. Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns; venien les seves propietats i les altres coses que posseïen per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú. Cada dia assistien unànimement al culte del temple. Després, a casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu. Tot el poble els apreciava. Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats.

Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo, 
perdura eternament el seu amor. 
Que respongui la casa d’Israel: 
perdura eternament el seu amor. 

R. Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo, 
perdura eternament el seu amor.
O bé: Al·leluia. 

Que respongui la casa d’Aharon: 
perdura eternament el seu amor. 
Que responguin els qui veneren el Senyor: 
perdura eternament el seu amor. R.

M’empenyien tan fort que anava a caure, 
però el Senyor m’ha sostingut.
Del Senyor em ve la força i el triomf, 
és ell qui m’ha salvat. 
Escolteu, crits de festa i de victòria
al campament dels justos. R. 

La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. 
És el Senyor qui ho ha fet, 
i els nostres ulls se’n meravellen. 
Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, 
alegrem-nos i celebrem-lo. R.

Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist. Pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. L’esperança que us dóna és una heretat que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir, reservada dalt al cel per a vosaltres; creients com sou, el poder de Déu us guarda fins que obtingueu la salvació que ell té preparada perquè es reveli a la fi dels temps. Això us ha de donar una gran alegria, ni que ara, si convingués, us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves. Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor, ara és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria el dia que Jesucrist es revelarà. Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara, perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes.

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.» Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.» Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

 

 

Hem sentit a l’Evangeli aquestes frases: «El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa… Jesús entrà, es posà al mig… Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada». Quan l’evangelista sant Joan ens dóna aquestes dades, ens fa notar el valor del diumenge, que és alhora el dia primer i vuitè. El dia primer de la creació per part de Déu, al començament del temps, i també el dia primer de la resurrecció de Jesucrist, el vuitè que ens fa entrar en l’eternitat. Amb tota raó l’anomenem “el dia del Senyor”, el dia en el qual des de fa dos mil anys la comunitat cristiana es va reunint per celebrar l’Eucaristia que el Crist ens ha confiat per tal de participar en el seu doble do: la taula de la Paraula i la taula del seu Cos i la seva Sang. És el dia en què experimentem més intensament la presència del Ressuscitat. Cada diumenge podem dir que se’ns apareix Jesús també a nosaltres, en la nostra reunió eucarística.

            El diumenge ens hauria d’augmentar l’alegria i l’esperança. Els primers deixebles estaven desanimats i plens de por als jueus, però la presència de Jesús els va omplir de joia i els va canviar la vida per sempre. Nosaltres celebrem cada setmana en diumenge la Pasqua del Senyor. No recordem només que va ressuscitar en aquest dia, sinó que sabem que ara Ell és present, encara que no el vegem amb els ulls de la carn. És present en la comunitat reunida, en la Paraula proclamada, i d’una manera especial en el Pa i el Vi en els quals Ell mateix se’ns ha volgut donar com aliment per al camí. És cert que tots els dies de la setmana Jesús és present, ¡no en tenim cap dubte! Però el diumenge és com un sagrament condensat d’aquesta presència, com ho era per als primers deixebles. D’aquí venen tots els valors que es reuneixen en el diumenge: l’alegria, el descans, la vida de família, la trobada amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb la natura i, sobretot, amb Déu Pare Creador, amb Jesús Ressuscitat i amb el seu Esperit. És el dia del Senyor i el dia de l’home, el dia que dóna sentit a la setmana i a tota la nostra història i les omple d’esperança. Aquesta és la primera invitació que ens fan les lectures d’avui: viure en cristià i pasqualment cada diumenge.  

            Però hi ha també un altre aspecte que ens interpel·la, sobretot com a comunitat. A Fets dels Apòstols –el llibre que ens acompanyarà com a primera lectura al llarg del temps pasqual– se’ns ha descrit com era la comunitat cristiana primitiva, i avui ens podem preguntar: ¿Com és i ha de ser l’Església? En primer lloc, és una comunitat de creients. Nosaltres hem respost amb fe a l’anunci de la Bona Notícia. Creiem que Jesús és el Messias, el Fill de Déu i, encara que no l’hem vist personalment, l’estimem; no el veiem, però creiem en Ell fermament. Encara que uns i altres siguem diferents, ens és comú creure en Crist Jesús. En segon lloc, la comunitat cristiana és sacramental. La fe en el Crist s’expressa i alimenta en els sagraments: en el Baptisme, pel qual naixem de nou i som agregats a l’Església. En la Reconciliació penitencial, que Jesús va encarregar a la seva Església, tal com hem llegit a l’Evangeli. I en l’Eucaristia, el sagrament que celebrem més vegades, com a memorial i participació en la Pasqua del Senyor. En tercer lloc, la comunitat cristiana és fraterna i missionera; tant de bo hom pogués dir també de nosaltres allò que Lluc afirma dels primers cristians: que vivien units, que tot ho tenien en comú, que això feia que el seu testimoniatge fos creïble enmig de la societat i que, gràcies a aquest exemple, «el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats». Aquest retrat ideal de la comunitat cristiana ens planteja algunes preguntes: ¿Cuidem la nostra vida de fe i la dels nostres germans?, ¿ens preocupem de la nostra formació permanent?, ¿donem l’espai escaient a la pregària i a la lectura de la Paraula de Déu a la nostra vida?, ¿participem activament en els sagraments, sobretot en l’Eucaristia?, ¿aprofitem el sagrament del perdó com el mitjà que el Crist ha pensat de reparar els efectes del mal en nosaltres?; al mateix temps que cuidem la fraternitat interna en l’Església, ¿ens preocupem que sigui més creïble el nostre testimoniatge en la societat en què vivim?, ¿és missioner el nostre cor?

            Celebrar la Pasqua és quelcom més que cantar al·leluias i posar flors, és viure a fons, a la nostra existència personal i comunitària, allò que el Crist ha fet per nosaltres.