Diumenge 2 de Quaresma

En aquells dies, el Senyor digué a Abram: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir. Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se.» Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.

La paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.

R. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós.

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.

Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.

Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.

Avui començo l’homilia fent unes preguntes: ¿Estic satisfet de mi mateix?, ¿estic content del que sóc i de com sóc? ¿No em sento de vegades descontent de mi i de la societat en què visc? L’home és un ésser inquiet i amb desigs de superar-se. Però no tindríem pas aquesta inquietud si no descobríssim més enllà de nosaltres mateixos quelcom d’important que ens crida, que ens atreu i que som cridats a realitzar. Sempre hi ha quelcom més enllà que podem i hem d’assolir, i això genera en nosaltres una capacitat de recerca. Aquest desig de superació, d’anar evolucionant i transformant-nos d’una manera positiva, és la vocació que Déu ha posat en el nostre cor, la possibilitat de la nostra vida: «Déu ens ha cridat a una vocació santa des d’abans dels segles», ens ha dit sant Pau. Igual que l’home, també la societat és cridada per Déu a transformar les seves estructures.

Ara bé, ¿volem de debò una transformació social i personal? Molt sovint no fem res més que jugar amb les paraules i també promovem molts canvis per fer que tot continuï igual: Fem callar les crides interiors, ens acontentem passivament amb allò que tenim, creiem que ja hem caminat prou i que tenim dret a descansar. Preferim que siguin els altres els qui caminin. Actituds com aquestes ens porten a la ruïna i ens impossibiliten transformar-nos. Preguntem-nos avui: ¿Sóc fidel a la vocació de Déu? ¿Sóc fidel a mi mateix, al meu propi destí? ¿Crec en una societat nova, en un nou tipus d’home? El missatge de la Paraula de Déu ens confronta plenament amb el nostre conformisme, en el qual sovint ens quedem letàrgics amb allò que ja coneixem. En aquest context, el batec de la Quaresma sona com l’alarma d’un despertador. Replantegem la nostra vida per poder emprendre el camí de la renovació pasqual; la transformació només serà possible si vivim amb esperança.

Sant Mateu presenta la transfiguració del Crist en la perspectiva de la Passió: després d’anunciar-la, Jesús comunica l’esperança futura als deixebles. Però la transfiguració és també el signe que ens expressa l’actitud anímica del Crist: el salvador emprèn el camí de la Passió amb una confiança que ja li fa tenir possessió, com a primícia, allò que espera. Sense l’esperança per assolir una meta personal i social és impossible el compromís en la realització d’una transformació real. Allò que hom espera és l’únic impuls que mou les generacions humanes a superar-se. L’esperança és una força, un poder dinàmic, que ens sosté en l’agonia de la Passió humana, tot canviant la creu en glòria, fent-nos sentir la benedicció enmig de la maledicció, ajudant l’esclau a reconèixer-se com el fill estimat per mitjà d’una transformació real. Al final del camí esperem assolir allò que ens crida a recórrer-ho. Així el futur es va complint en el present, la resurrecció s’avança en la transfiguració, en el camí de la creu hom albira l’home nou amb un rostre resplendent com el sol, i els seus vestits blancs com la llum. L’home que accepta el camí de la transfiguració es va il·luminant a poc a poc, es fa plenament a imatge i semblança del Crist, canvia l’home vell, corromput pel pecat, per deixar pas a l’home nou, revestit del Crist. L’home assoleix la meta oferta per Déu a mida que s’esforça per acomodar la seva vida amb la voluntat divina. Però, per aconseguir-ho, cal obrar com Abraham, cal deixar un món, un estil de vida, abandonar les possessions –que de fet són elles les que en posseeixen a nosaltres–, per anar a una realitat nova. L’home és un caminant, i ha de fer la seva ruta il·luminat per la fe. Abraham va marxar cap a una terra que ell no havia vist abans i que Déu li va mostrar. Només perquè confiava en la fidelitat de Déu, va ser capaç de recórrer aquest camí; la garantia de la seva esperança era la promesa de Déu. Jesucrist va recórrer tot el camí de la Passió amb la confiança posada en el Pare. La Transfiguració ens manifesta fins a quin punt seguia brillant en el cor del Crist la fe i l’esperança en la Promesa de Déu. D’aquesta manera, el Crist és norma de tota transformació humana, puix que allò que Ell va realitzat ha de ser fet per tots els homes: «Ha desposseït la mort del poder que tenia,…, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat». L’Eucaristia commemora aquest misteri de la transformació d’Aquell que, essent obedient fins a la mort en la Creu, va ser exaltat per Déu com a Primogènit de la nova Creació que, tenint el Crist com a cap, es manifesta en un gran poble.