Diumenge 20 durant l'any

Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.»

Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, 
que ens faci veure la claror de la seva mirada. 
La terra coneixerà els vostres designis, 
i tots els pobles veuran la salvació. 

R. Que us lloïn les nacions, Déu nostre, 
que us lloïn tots els pobles alhora. 

Que s’alegrin els pobles i cridin de goig. 
Vós regiu les nacions amb rectitud 
i guieu els pobles de la terra. R. 

Que us lloïn les nacions, Déu nostre, 
que us lloïn tots els pobles alhora. 
Que Déu ens beneeixi, 
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. R.

Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.» Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.» Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.» Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me.» Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.» Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.» Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.» I a l’instant es posà bona la seva filla.

Solament amb fe, humilitat, confiança i perseverança en la pregària, malgrat totes les dificultats, podrem penetrar fins el cor de Déu i només així el Senyor escoltarà les nostres pregàries. Déu escolta fins i tot quan sembla que no sent; la seva aparent manca d’atenció es també una manera d’atendre. Quan sembla que Déu desoeix les nostres pregàries, en realitat vol que creguem i esperem contra tota esperança humana; que continuem confiant en Ell, en la seva omnipotència i en el seu amor misericordiós. ¿No t’ha passat alguna vegada que, quan has pregat molt fervorosament per una necessitat particular o per una intenció que portaves dins de l’ànima, semblava que Déu no et feia cas? Si el Crist va prometre d’atendre les nostres pregàries –«Demaneu i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i us obriran»–, ¿per què de vegades Déu sembla guardar silenci? Sant Agustí també s’ho va preguntar més d’un cop. ¿I quina resposta va trobar? «Déu –afirma– que ja coneix les nostres necessitats abans que les hi exposem, vol que per la pregària creixi la nostra capacitat de desitjar, perquè així ens fem més capaços de rebre els dons que ens prepara. Els seus dons són molt grans i la nostra capacitat de rebre és petita i insignificant. I per això, quan més fidelment creiem, més fermament esperem i més ardentment desitgem aquest do, més capaços som de rebre-ho». Agustí va pensar en l’experiència de la seva mare, Mònica, que tant va pregar i tantes llàgrimes va vessar per la seva conversió. Déu escolta sempre les nostres pregàries, però no sempre ens concedeix el que li demanem o no ho fa com nosaltres preteníem. Ell és infinitament més savi que nosaltres i, com a bon Pare, ens dóna el que és millor per a les nostres ànimes i al moment més oportú. Ningú titllarà de cruel una mare que no li dóna al fill petit el ganivet que li demana, encara que només vulgui jugar sense pretendre de fer mal a ningú.

El que Déu vol és que augmenti la nostra fe en Ell, la nostra confiança i el nostre amor incondicional a la seva Persona. I serà precisament llavors quan es revelarà la grandesa del seu poder. En allargar la nostra espera, desitja provar com és de gran la nostra fe en Ell; i que li demostrem que, malgrat totes les dificultats, l’estimem per sobre de tot, tant si ens concedeix el que li demanem com si no. Ara bé, hi ha una condició indispensable perquè les nostres súpliques siguin una oració cristiana veritable –i no una mena de xantatge contra Déu–, i és que sempre busquem en tot la seva voluntat.

Un bon exemple el tenim a l’Evangeli d’avui. Jesús surt de Galilea i se’n va a les regions de Tir i Sidó, ciutats paganes. I vet aquí que una dona cananea li surt a l’encontre i es posa darrere d’Ell, demanant-li a crits la guarició de la seva filla endimoniada. Però Jesús, aparentment, es manté indiferent als seus precs i els deixebles li supliquen que l’atengui per treure-se-la de sobre: «¡Quina vergonya que ens vingui al darrere aquesta boja cridant!» Jesús torna a donar una altra aparent negativa i novament el silenci. La dona no para i li demana a Jesús que tingui compassió: «Senyor, ajudeu-me», una pregària breu, plena de dolor i de fe, la súplica punyent d’una mare. Però el Crist li dóna una resposta dura. Segurament s’estava fent a ell mateix una gran violència interior, puix que coneixem la seva infinita misericòrdia. Però havia de portar la fe d’aquesta dona fins al final per donar-nos una lliçó important. Si ella no hagués tingut la fe, la humilitat i l’agudesa que va tenir, hauria marxat furiosa i escandalitzada del Mestre. «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells», però la dona no se sent ofesa i persevera en la súplica. Les seves paraules, meravelloses i commovedores, plenes d’humilitat i confiança, són dignes de ser gravades en el fons dels nostres cors: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». És llavors quan el nostre Senyor esclata en un crit de goig i admiració davant la grandesa d'ànima d'aquella dona, que ni tan sols pertany al poble escollit: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». La fe d’aquesta dona va vèncer tots els obstacles i va conquerir el cor de Jesucrist, que el seu record sigui sempre per a nosaltres un exemple a seguir.