Diumenge 22 durant l'any

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. 
Tot jo tinc set de vós, 
per vós es desviu el meu cor, 
com terra eixuta sense una gota d’aigua. 

R. Tot jo tinc set de vós, 
Senyor, Déu meu. 

Jo us contemplava al vostre santuari quan us veia gloriós i poderós. 
L’amor que em teniu val més que la vida; 
per això els meus llavis us lloaran. R. 

Que tota la vida us pugui beneir 
i alçar les mans lloant el vostre nom. 
Saciat del bo i millor, 
us lloaré amb el goig als llavis. R. 

Perquè vós m’heu ajudat, 
i sóc feliç sota les vostres ales. 
La meva ànima s’ha enamorat de vós, 
em sosté la vostra mà. R.

Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.» Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»

Diumenge passat vèiem Jesús elogiant Pere per la seva confessió de fe i prometent-li el primat en l’Església: «¡Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs!, perquè això no t’ho ha revelat ningú de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Ara jo et dic que tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i el poder del reialme de la mort no la podrà resistir. Et donaré les claus del Regne del Cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot el que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Pere és la roca damunt la qual és edificada l’Església, però avui Jesús l’anomena “Satanàs” i li diu que pensa com els homes i no com Déu. ¿Què ha succeït? Pere pateix una crisi, com la pateix tot cristià, i com també la pateix l’Església, davant la dura realitat del camí de Jesucrist, de l’Església i de cada home. Pere no acaba de veure el que significa ser el Messias i s’imagina algú brillant que triomfarà amb gran poder i sense esforç. Tots tenim dificultats per assumir el Misteri Pasqual, i no ens adonem que el camí cap el Regne de Déu passa per la lluita, que només si acceptem l’escàndol de la creu arribarem a la resurrecció. Pensem en la resurrecció i en la glòria, però sovint ens oblidem de la creu, o la convertim en un objecte ornamental.

La Paraula divina del diumenge passat ens presentava en què consisteix la confessió de la fe cristiana: Jesús és el Messias, el Fill de Déu, el guia i fonament per al cristià, el revelador de Déu, el qui ens dóna la possibilitat de viure en comunió amb el Pare i de caminar vers el Regne. I d’aquesta fe neix, i sobre aquesta fe es basa, l’Església com a comunitat de creients en Jesucrist. Però aquesta fe no és fàcil, la fe ens compromet més del que ens pensem. L’exemple el tenim en la ingenuïtat de Pere. Aquell deixeble enaltit amb trompetes d’argent en rebre la màxima felicitació de Jesús era un ingenu perquè s’imaginava que, en dir que creia en Jesús, ja ho havia entès tot; és aquesta una ingenuïtat de la qual tots en participem. Per això, el fragment de l’Evangeli d’avui és un advertiment per a tothom i per a tota l’Església: creure en Jesucrist significa acceptar el seu camí i estar disposat a seguir-lo; no tenir la pretensió de guanyar el món, sinó estar disposat a perdre la vida; no pensar com els homes, sinó com Déu. Intentar de compaginar l’afirmació de la fe en Jesucrist amb seguir un camí de comoditat, de poder, de guany i d’avantatges materials, és voler encendre una espelma a Déu i altra al diable, és combregar amb Satanàs. Recordem les temptacions amb les quals el maligne va voler fer caure Jesús: benestar material, espectacularitat i recerca de poder. I el pitjor de tot és que aquestes temptacions venien disfressades amb el vestit del sentit comú.

Des de l’antiga narració bíblica del pecat original, tenim expressada admirablement la més fonda temptació humana: ser com déus. Però, evidentment, ser com un “déu” imaginat segons les coordenades del món, és a dir: el qui té més, el qui més aparenta, el qui s’ho passa millor… Una temptació que sovint es queda en el nivell dels nostres petits pecats que, encara que semblin petits, ens fan mal a nosaltres i als altres, perquè formen un teixit d’egoisme, de duresa i de mentida, i que poden acabar convertint-se en la font dels grans pecats que crucifiquen la humanitat i condueixen a l’explotació dels febles, que embruten les relacions humanes fins que les fan impossibles, que afavoreixen les tiranies, les guerres i tota mena de desordre moral i social. I tot neix de la pretensió de ser més i de tenir més, una pretensió molt humana, però que és una temptació; per això resulta escandalós que el Fill de Déu hi trenqui radicalment i segueixi un camí de pobresa, de servei i de donació de la seva vida, el que en llenguatge cristià s’anomena «el camí de la creu». No per masoquisme ni com una negació dels valors humans, sinó ben al contrari, precisament per trobar la vida. La realització més plena de l’home es troba en el Fill de l’home, que és el Fill de Déu. Ell ens revela l’autèntica imatge de Déu i com l’home ­–veritablement– pot “ser com Déu”. Per això, per als creients en Jesucrist, “ser com Déu” és voler seguir aquest camí, encara que sembli molt difíci