Diumenge 23 durant l'any

El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»

Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, 
aclamem la Roca que ens salva; 
presentem-nos davant seu a lloar-lo, 
aclamem-lo amb els nostres cants. 

R. Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: 
«No enduriu els vostres cors.» 

Veniu, prosternem-nos i adorem-lo, 
agenollem-nos davant del Senyor, que ens ha creat; 
ell és el nostre Déu i nosaltres som el poble que ell pastura, 
el ramat que ell mateix guia. R. 

Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: 
«No enduriu els vostres cors com a Meribà, 
com el dia de Massà, en el desert, 
quan van posar-me a prova els vostres pares, 
i em temptaren, tot i haver vist les meves obres.» R.

Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel. »Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»

 

 

 

La convivència, fonamentada en la fraternitat i l'amor, ha d'edificar la comunió entre els membres del Crist, obrint-nos a l'estimació i a la sol·licitud vers tothom. Tanmateix, ens adonem que la convivència no és fàcil, ja que es veu sotmesa a tensions motivades pel caràcter, pels interessos, pels defectes i pecats personals, per la presència del mal en el món… L'Església en aquest món no és tampoc una assemblea angelical d'éssers impecables, sinó una fraternitat de dones i homes que, convocats per l'Esperit Sant i reunits per Jesucrist, caminem vers Déu amb limitacions i febleses. Per això, sempre necessitarem de conversió.

Tots tenim una certa reticència natural a ser corregits; sempre trobem excuses i justificacions. Acceptar la correcció i veure la veritat que hi ha en ella és un exercici d'humilitat. Per altra banda, som donats a criticar el veí, perquè veiem més la palla en el seu ull que no pas la biga en el nostre. El més greu és que sovint fem les crítiques a la seva esquena, escampant les seves misèries, perquè no ens atrevim a dir-ho personalment i amb caritat a l'interessat. I és que per exercir la correcció fraterna cal una gran dosi d'amor i de conversió: cal reconèixer que jo també sóc pecador i tinc els meus defectes que fan posar nerviosos els altres; cal actuar amb amor i tacte per no treure la palla buidant l'ull. Mateu marca unes etapes en la correcció fraterna: a soles, amb dos o tres testimonis, i en presència de tota la comunitat. Jesús ens diu així que sempre hem de tenir paciència i benignitat en la recuperació del germà, que no l'hem de voler excloure. «Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà», aquesta frase no és, però, de condemna. Tots sabem la benevolència de Jesús envers els pagans i els publicans; per això, el consell del Mestre no és que deixem a algú per impossible i li tanquem les portes, sinó que tinguem paciència amb ell, que no deixem de pregar i d'estimar-lo, que sapiguem ser discretament al seu costat, tot sentint el dolor de la seva separació.

L'amor fa possible la presència de Jesucrist enmig nostre, perquè Déu és amor. Quan ens reunim per pregar, quan ens apleguem per celebrar l'Eucaristia, ¿estem convençuts que Jesucrist és enmig nostre? ¿Reconeixem que la nostra celebració té una força capaç de canviar el món? ¿Ens adonem que en ella el Senyor fa present el misteri de la seva mort i resurrecció que donen vida. Jesucrist ha volgut que la salvació i la vida atenyessin els homes i dones d'arreu del món i de tots els temps; per això, Ell, que viu gloriós amb el Pare, ha volgut que l'Església continués la seva missió en el món, fent-se present Ell mateix a través dels sagraments, de la Paraula que proclamem i dels germans a qui hem d'estimar. I això ha estat així, des d'un bon començament.