Diumenge 25 durant l'any

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Us beneiré, Déu meu, dia rere dia,
lloaré per sempre el vostre nom.
El Senyor és gran. 
No us canseu de lloar-lo,
que la seva grandesa no té límits. 

R. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen. 

El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom, 
estima entranyablement tot el que ell ha creat. R. 

Són camins de bondat els del Senyor, 
les seves obres són obres d’amor. 
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, 
dels qui l’invoquen amb sinceritat. R.

Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal. Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós? »Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»

Molt sovint ens costa d’entendre Déu, se’ns fa incomprensible que els seus camins siguin diferents dels nostres. Déu es presenta com un amo generós que no actua pas amb criteris de rendibilitat, sinó amb un amor gratuït i immerescut. Aquesta és la bona notícia, però nosaltres insistim en atribuir-li la regla sempre injusta de la nostra justícia humana. En comptes de semblar-nos a Ell, intentem que Ell s’assembli a nosaltres. Volem comerciar amb el Senyor i que ens pagui puntualment el temps que li dediquem i que es redueix pràcticament a la durada d’uns ritus sense compromís i unes pregàries sense cor. Així evidenciem que no hem fet l’experiència de l’amor de Déu, ni valorem tampoc el que Ell fa per nosaltres i, conseqüentment, no reaccionem pas estimant-lo també per sobre de lleis i mesures. Considerem absurd i injust que Déu ens estimi igualment a tots. Fins i tot necessitem que hi hagi dolents per considerar-nos nosaltres els bons. Així, l’amor als germans es fa impossible.

«Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal». Els treballadors de primera hora van rebre el salari pactat, però van sentir enveja davant l’avantatge que es concedia als altres, tractats igual que ells. Volen defensar una diferència, i allò que més els irrita és la manca de distinció. És l’enveja del just davant d’un Déu que perdona els pecadors. Més que mostrar-nos com actua Déu, la paràbola vol ensenyar-nos com han d’actuar els justos davant la misericòrdia de Déu; concretament davant la manera d’obrar de Jesús i davant d’un Regne que s’obre als pagans. Els justos no haurien de sentir enveja, sinó alegrar-se davant d’un Pare que perdona els germans pecadors. Amb la paràbola, Jesús justifica, davant dels fariseus zelosos, el seu comportament, la seva familiaritat i la seva preferència amb els pecadors. Ell no estableix diferències entre justos i pecadors, i per això els justos se senten ofesos; Jesús no sembla reconèixer pas una situació privilegiada davant Déu dels qui creuen ser justos. ¿Quina serà la nostra reacció davant d’aquesta paràbola?, ¿quin efecte saludable tindrà en nosaltres? En uns provocarà un sentiment agraït de lloança a Déu, perquè el seu amor no té límits, perquè continua cridant sense fer discriminacions, i perquè sempre hi ha esperança. Potser en altres provoqui malestar: ¿Per què hem de ser iguals el pocavergonya a qui Déu va trobar en el llit de mort i jo que m’he sacrificat tota la vida? Però aquesta pregunta és errònia, ¿és que no veiem la fortuna que representa l’haver treballat pel Regne de Déu des del començament o des de molt aviat? Els obrers que van ser llogats a la primeria van tenir la seguretat des del principi que cobrarien un sou, mentre que els darrers van viure tot el dia l’angoixa de no saber si podrien portar a casa l’aliment per a la família. ¿No és ja un gran premi haver gaudit des del començament de l’amor de Déu?

  Podem ser uns excel·lents treballadors i alhora estar corcats per l’enveja. Siguem sincers: és més fàcil acceptar la severitat de Déu que la seva misericòrdia; ara bé, la severitat per als altres i la misericòrdia per a mi. ¿Ets capaç d’acceptar la bondat de Déu, de no rondinar quan perdona, quan compadeix i oblida les ofenses, quan és pacient i generós envers el qui s’ha equivocat? ¿Resisteixes la temptació d’ensenyar-li a Déu l’ofici de Déu? El germà obedientíssim del fill pròdig, treballador exemplar, empleat modèlic, fou incapaç de comprendre i d’acceptar la generositat del pare, el seu acolliment festiu del fill que tornava a casa després d’haver dilapidat el patrimoni. Es va sentir ofès per la festa organitzada amb ocasió del retorn del seu germà. Aquesta alegria li va semblar una injúria, una injustícia a la seva fidelitat. Estic segur que si haguéssim estat sota la creu, ens hauria semblat inadmissible la pretensió del lladre d’entrar al Regne del Crist a aquest preu. I hauríem trobat raons per criticar aquella canonització immediata d’un brètol que no tenia per exhibir cap virtut i sí moltes maldats. Però qui té enveja i no es converteix, és també enemic d’ell mateix, perquè corre el perill de fer malbé la seva eternitat. Si esperem la vida eterna com a justa recompensa als nostres mèrits, ens tanquem llavors a la possibilitat de sorprendre’ns, com els treballadors d’última hora davant la generositat de l’amo.