Diumenge 26 durant l'any

El Senyor diu: «Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor. Poble d’Israel, escolta bé això que et dic: ¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva, la que va desencaminada? Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva. Però si el pecador es converteix, deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat, salvarà la seva vida. Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà de la mort.»

Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins. 
Encamineu-me en la vostra veritat,
instruïu-me, perquè vós sou el Déu que em salveu; 
i cada moment espero en vós. 

R. Recordeu-vos, Senyor, 
de la vostra pietat. 

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat
i de l’amor que heu guardat des de sempre. 
No us recordeu dels pecats que he comès de jove, 
compadiu-vos de mi, 
vós que estimeu tant. R. 

El Senyor, bondadós i recte, 
ensenya el bon camí als pecadors. 
Encamina els humils per sendes de justícia,
els ensenya el seu camí. R.

Germans, per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.]

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer: “Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui.” Ell respongué: “No hi vull anar.” Però després se’n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: “Hi vaig de seguida, pare.” Però no hi anà. Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?» Li responen: «El primer.» Jesús els diu: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d’ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l’heu cregut, mentre que els publicans i les dones de mala vida sí que l’han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure’l.»

Jesús no deixa de sorprendre'ns i provocar-nos, com sorprenia i provocava la gent del seu temps, especialment les classes acomodades i els dirigents del poble d'Israel. A través de la imatge de la vinya, diumenge passat ens parlava de la retribució igualitària que reberen tant els qui havien treballat des de primera hora com els qui es van incorporar a la feina en hores diverses, i fins i tot els qui van arribar a darrera hora. I avui, fent servir també l'exemple de la vinya, juntament amb la invitació a treballar que un pare adreça als seus dos fills, Jesús diu una frase que deuria ser com un tret per a les autoritats religioses que el sentien al temple: «Els cobradors d’impostos i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu». Fa temps, una bona persona, fidel i complidora, em deia: «Aquesta glorificació de les dones de mala vida em treu de polleguera, ¿per què diu Jesús això de “les dones de mala vida us passaran al davant cap al Regne”? Un servidor li va fer notar que l'Evangeli no diu “us passaran” en futur, sinó “us passen”, en present. Jesús no concedia cap prioritat teòrica als publicans i les prostitutes, sinó que constatava un fet: entre els seus oïdors, els cobradors d'impostos i les meretrius van ser els primers en seguir Joan Baptista, en escoltar-lo a Ell i en convertir-se, mentre que les autoritats i la gent religiosa i d'alta cultura no ho van fer. La gent de mala vida era com el fill que es va negar d’anar a la vinya però que després s’ho va repensar, mentre que els mestres, sacerdots i fidels de la Llei personifiquen el fill que va acceptar d’anar-hi però que després es va quedar a casa.
            ¿Per ventura li agradaríem més a Jesús si fóssim uns canalles i uns pocavergonyes en comptes de ser o de mirar de ser persones decents? Certament que no. Jesús va deixar ben clar que la precedència en el Regne de Déu, no venia pel fet de ser pecadors, ni que això donés cap privilegi a ningú, sinó perquè els qui eren tinguts així per la societat, van reflexionar, es van penedir i es van convertir. És la conversió la que dóna precedència en el camí del Regne. Els dos fills van rebre la mateixa invitació: «Vés a treballar avui a la vinya». Diumenge passat, quan l'amo contractava operaris, els deia: «Aneu a treballar a la meva vinya», però aquí parla de “la vinya”, perquè s’adreça als seus fills i el terreny és un patrimoni familiar comú; Jesús ens ensenya que en la nostra relació amb Déu hem passat del tracte d'amo i servents, propi de l'Antic Testament, al de Pare i fills. Siguin quines siguin la nostra situació i la nostra vida, tots som convocats a ser fills de Déu, i per això Ell ens fa la mateixa crida fonamental. Les diferències entre nosaltres poden ser grans, però sempre són superficials pel que fa a la nostra opció més profunda: dir sí o no a Jesucrist. Quan els dos fills senten: «Vés a treballar avui a la vinya», un diu que sí, però no hi va, mentre que l'altre diu que no, però al final reflexiona, es penedeix i hi va. Podem dir que les paraules clau en aquesta paràbola són “avui” i “se’n penedí”.

Per als qui l’escoltaven i per a nosaltres mateixos, Jesús és la invitació de Déu, la invitació més forta: «Escolteu-me avui tot escoltant el meu Fill». Fins llavors, alguns creien dir-li sí a Déu, però en realitat li deien que no; de fet, no sabien de debò com es diu sí a Déu, per a qui val més l'actuació plena de fruits que les paraules buides que el vent se’n porta. En aquest sentit, els fariseus eren exactament com les prostitutes, és a dir, gent negada. Tots estaven davant la gran oportunitat de poder finalment dir sí a Déu de manera immediata, en l'avui del present: només calia escoltar a Jesús i després obrar en conseqüència. Els publicans i les prostitutes van saber aprofitar l’ocasió de seguida, però els fariseus no van fer ni un sol pas. ¿Com explicar una reacció tan diferent? Tot està en aquell "se’n penedí". Per dir a Déu que sí cal començar perquè ens adonem que li podem dir que no. Hi ha un perill que assetja als millors, als qui s'esforcen com els fariseus: creure's tan a prop de Déu que hom ja no pensa en convertir-se. Per a les prostitutes el seu no a Déu era tan gran que no van vacil·lar en veure que podien dir-li sí immediatament. Nosaltres, el segon fill, anem acumulant els "amén"... i no ens movem. ¿Què fer llavors? Ens cal descobrir que nosaltres també som pecadors d'una forma o una altra; si en prenem consciència, tindrem l’oportunitat d'assemblar-nos no ja al fill que es negà d’anar a la vinya però després hi va anar, sinó a un tercer fill que està en el rerefons: Jesucrist mateix, el Fill de Déu, que va dir al Pare el sí autèntic i vingué a la vinya del món per salvar-nos.