Diumenge 27 durant l'any

Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya. El meu estimat tenia una vinya al turó de Ben-Samen. La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps, construí al mig una torre de guàrdia i hi va fer un cup tallat a la roca. Esperava que li donaria bon raïm, però li donava raïms agres. I ara, si us plau, habitants de Jerusalem i homes de Judà, feu de jutges entre jo i la meva vinya. Què podia fer per ella que no ho hagi fet? Per què em dóna raïms agres quan jo n’esperava bon raïm? Doncs ara us diré què penso fer a la meva vinya: li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin, enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi. La deixaré abandonada. No la podaran ni la cavaran, hi creixeran argelagues i cards, i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja. La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel, i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit. N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.

Un cep vau portar d’Egipte, per plantar-lo,
traguéreu els nadius. 
Els seus brots van créixer fins al mar, 
els seus plançons, fins al Gran Riu. 

R. La vinya del Senyor és el poble d’Israel. 

¿Com és que heu derrocat la seva tanca, 
perquè l’esfulli qualsevol vianant? 
Hi entren els senglars a devastar-la 
i els animals salvatges hi pasturen. R.

Déu de l’univers, gireu des del cel els vostres ulls, 
veniu i visiteu aquesta vinya, 
que la vostra mà havia plantat 
i havia fet robusta i forta. R. 

No ens apartarem mai més de vós; 
guardeu-nos vós la vida perquè invoquem el vostre nom. 
Senyor, Déu de l’univers, renoveu-nos, 
feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats. R.

Germans, no us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. Practiqueu allò que jo us he transmès i vosaltres heu rebut, que heu sentit o heu vist en mi, i el Déu de la pau serà amb vosaltres.

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema.» Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.»

Per tercera vegada ens presenta Jesús l’escenari d’una vinya com a rerefons d’unes paràboles pronunciades al temple de Jerusalem la darrera setmana de la seva vida terrenal i que apunten clarament vers la incredulitat del poble d’Israel, un tema conflictiu en què insisteix l’Evangeli i que nosaltres no hem d’evitar. Fa dos diumenges, els qui van arribar a la vinya a darrera hora –els pagans– quedaven equiparats als primers –els israelites–; diumenge passat, el fill que no va voler anar a la vinya, però que després va reflexionar i hi va anar, era lloat per sobre del fill aparentment obedient que al final no hi va anar a treballar. I avui Jesús ens presenta la paràbola dels vinyaters infidels, anunciada ja pel profeta Isaïas quan ens parla de la desil·lusió de Déu. El poema d’Isaïas té una intenció molt clara per l’Israel del seu temps, per l’Israel de l’època del Crist, i també per al nou Israel, és a dir, l’Església, si cau en la mateixa temptació d’esterilitat i traïció. De vegades aquesta decepció per part de Déu envers Israel –i l’Església– s’expressa a la Bíblia sota la figura de l’espòs i l’esposa. Aquí se’ns presenta la decepció divina amb la imatge de la vinya que dóna fruit, malgrat els esforços i la dedicació del vinyater. És una imatge que entenen no solament els qui viuen en un ambient rural, sinó que també nosaltres, gent urbanita, captem el seu missatge. I a més, en un moment determinat, el profeta deixa les metàfores i denuncia la realitat: hi ha assassinats i lamentació dels oprimits, en comptes de justícia i lleialtat.

La paràbola de Jesús és encara més clara; els destinataris, que eren els grans sacerdots, les autoritats i els mestres d’Israel, la van entendre molt bé. És una paràbola que resumeix la història d’Israel i és a la vegada una profecia del fet dramàtic de l’entrega del Fill de Déu a la mort. L’obstinació, la incredulitat i l’exclusió del Regne es fan presents. La mateixa idea queda expressada en una altra metàfora: la pedra angular que no han sabut apreciar. Seria molt còmode d’aplicar la lliçó a Israel i a la seva infidelitat; però, ¿no ens portem nosaltres, els cristians d’avui de la mateixa manera?, ¿no som tot sovint vinyaters negligents, infidels, estèrils, que frustren els plans de Déu?, ¿sabem de debò reconèixer a la pràctica el Crist com l’única pedra en la qual fonamentar el nostre edifici?, ¿creiem verament en Ell, en el seu Evangeli, acceptant com a nostre el seu criteri de vida? Els homes de be d´Israel eren complidors, conservaven nominalment l’Aliança, anaven al Temple i a la sinagoga, recitaven les seves pregàries… Però no complien l’esperit de la llei. I no van acceptar el Crist. I nosaltres, ¿l’acceptem de debò?

De vegades ens creiem amb dret a un premi perquè complim o pensem que complim; però avui se’ns parla de donar fruits veritables, i no quedar-nos només en les paraules; de produir bon raïm i no raïms agres. Molt sovint, el nostre cristianisme és massa tranquil i pagat de si mateix, i de sobte ens ve la paraula del judici: «¿es pot dir que la nostra vinya rendeix la collita esperada per Déu? La vinya tant és la comunitat eclesial com cadascun de nosaltres; Déu ha posat tots els mitjans a la nostra disposició: ¿realitzem el seu pla a la nostra vida?, ¿mostrem al món la imatge de Déu que necessita?, ¿treballem pel Crist o pels nostres interessos?, ¿som oportunistes i acomodaticis?, fins i tot, ¿pretenem apropiar-nos de la vinya, que només és d’Ell? També és actual l’actitud d’Israel amb els profetes, perquè Déu continua enviant-los al món: veus carismàtiques que sonen amb força també al nostre temps. Hi ha mil maneres d’esquivar aquestes veus: hom les pot fer callar, difamar, acusar o, senzillament, hom les pot ignorar. Però Déu anuncia el seu judici contra una comunitat si no compleix les seves esperances i desvirtua l’Evangeli: «Els hi serà pres el Regne». Veiem com al nostre entorn minven les vocacions i la vitalitat espiritual està malalta, ja és un fet que els països que abans anàvem a missionar  ens estan enviant ara missioners a nosaltres. La paràbola fou i continua sent escandalosa, directa i incisiva; mirem de no voler diluir-la. A l’Eucaristia celebrem i rebem el Crist: Ell és el Profeta que s’ha autodenominat el “cep veritable”. Ell sí que va saber donar fruits de plenitud al seu Pare. I a més, s’ha fet vi per a nosaltres: perquè bevent-lo aprenguem a donar fruits en Ell.