Diumenge 29 durant l'any

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes. El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes. »Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre.»

Canteu al Senyor un càntic nou, 
canteu al Senyor, arreu de la terra. 
Conteu a totes les nacions la seva glòria, 
conteu a tots els pobles els seus prodigis. 

R. Doneu al Senyor honor i majestat. 

El Senyor és gran, és digne d’ésser lloat, 
és més temible que tots els déus; 
perquè els déus dels pobles són no-res, 
però el Senyor ha fet el cel. R. 

Doneu al Senyor, famílies dels pobles, 
doneu al Senyor honor i majestat, 
tributeu al Senyor l’honor del seu nom. 
Entreu als seus atris, portant-li ofrenes. R. 

Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat. 
Que tremoli davant d’ell tota la terra. 
Digueu a tots els pobles: 
«El Senyor és rei!» 
Sentencia amb raó les causes dels pobles. R.

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau. Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això?: És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?» Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.» Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen: «Del Cèsar.» Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.»

 

 

 

Jesús, abans de donar la seva famosa resposta: «Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu», pregunta qui és el representat en la moneda que li mostren, de qui és aquella imatge. La imatge de la moneda és la del Cèsar, però els éssers humans no podem oblidar pas que portem en nosaltres mateixos la imatge de Déu i que, per tant, només li pertanyem a Ell. I això és precisament el que Jesús ens vol dir avui. Ben mirat, ¿hi ha quelcom en el món que no sigui de Déu? Són seus els homes i les coses, el present i el futur, els governants i els dirigents de tota la terra. Tots som de Déu, portem la seva imatge i la seva inscripció en el nostre ésser més pregon. Aquesta imatge pot quedar desdibuixada, però mai no podrà ser totalment esborrada mentre visquem. I perquè som de Déu, cadascun de nosaltres te un valor infinit i no hi ha cap autoritat humana que es pugui arrogar un poder totalitari i absolut; ningú no pot ser amo de l’ésser humà i la seva consciència. Ser de Déu ens obliga a realitzar-nos com a persones responsables i solidàries, a portar a plenitud el pla que Déu es va proposar de realitzar en nosaltres, com a individus i com a humanitat, abans de crear el món.

«Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu». Poques frases de Jesús han estat objecte d’interpretacions més interessades i, fins i tot, de manipulacions com aquesta. Hom ha fet servir les paraules de Jesús per establir una frontera clara entre l’àmbit polític i el religiós i defensar així l’autonomia de l’estat davant de qualsevol interpel·lació feta des de la fe; tanmateix, no sembla que hagi ajudat a defensar de la mateixa manera les ingerències de l’estat en el camp de la fe i de la consciència; no ha concorregut pas a clarificar allò que és de Déu, és a dir, allò que no pertany al poder. Segons les interpretacions més freqüents, Jesús hauria situat l’home, per una banda, davant d’unes obligacions de caràcter cívico-polític i, per una altra, davant d’una interpel·lació religiosa. Com si l’home hagués de respondre dels assumptes socio-polítics davant del poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu, creant així una dicotomia. En realitat, tota la nostra vida ha de ser per a Déu, puix que només Ell mereix obediència i adoració absolutes. Jesucrist ens ofereix de viure amb el mateix sentit qualsevol dels àmbits de la vida. No hi ha racons que quedin al marge de les coses que són per a Déu: la vida familiar, la vida personal, les relacions veïnals, el consum, el treball, els estudis, el més íntim de cadascú, el vot polític… tot ho podem viure amb un mateix estil i unes mateixes opcions: l’estil i les opcions que ens dóna la fe en Jesucrist.

Tot aprofundint el sentit autèntic de la sentència de Jesús, l’accent d’aquestes paraules es troba al final. Li pregunten insidiosament pel problema dels tributs als romans i Jesús ho ressol ben aviat. Si empren la moneda que pertany al Cèsar, llavors hauran de sotmetre’s a les conseqüències que això implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia a la pregunta dels seus adversaris. De manera inesperada, introdueix Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al Cèsar, però els homes porten en ells mateixos la imatge de Déu i, per tant, només li pertanyen a Ell. A partir d’aquí podem captar el pensament de Jesús: «Doneu al Cèsar allò que li pertany, però no oblideu pas que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu». Per a Jesús, el Cèsar i Déu no són dues autoritats que estigui al mateix nivell i que s’hagin de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol Cèsar i aquest no pot exigir mai el que pertany a Déu. Vivim en aquest món, però no som d’aquest món; però, precisament perquè som ciutadans del Regne del cel, la nostra conducta en mig de la societat en què vivim ha de ser exemplar. I no oblidem mai que «Doneu a Déu allò que és de Déu», té una traducció immediata: «Dóna al teu germà allò que li correspon».