Diumenge 3 d'Advent

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,1-6a.10)

La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig. Li han estat donades la glòria del Líban, les gales del Carmel i de Saron. Són ells els qui veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig. Tornaran els qui el Senyor ha rescatat, entraran a Sió cridant de goig i una alegria eterna coronarà els seus caps. Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs.

Salm responsorial [145,7.8-9a.9bc-10 (R.: cf. Is 35,4)]

El Senyor fa justícia als oprimits, 
dóna pa als qui tenen fam. 
El Senyor deslliura els presos. 

R. Senyor, veniu a salvar-nos. 

El Senyor dóna la vista als cecs, 
el Senyor redreça els vençuts. 
El Senyor estima els justos; 
el Senyor guarda els forasters. R. 

El Senyor manté les viudes i els orfes, 
i capgira els camins dels injustos. 
El Senyor regna per sempre, 
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 5,7-10)

Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra, prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada. Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop. Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats; penseu que el jutge ja és a les portes. Voleu, germans, un exemple de paciència en els mals tractes? Preneu el que us donen els profetes que van parlar en nom del Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 11,2-11)

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?» Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.» Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí.” Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell.»

¿Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?

Joan predicava en el desert l’arribada del Messias i convidava el poble a la conversió. El desert és un lloc estèril, àrid, cremat pel sol; però és també el lloc ideal per confrontar-se amb un mateix i fer possible el creixement de principis sòlids i conviccions profundes que sostinguin la nostra vida. En el silenci i en la soledat del desert poden néixer i desenvolupar-se les profunditats de l’ésser humà. Com que no podem viure de debò sense conviccions i principis pregons, hem d’anar tot sovint al desert per trobar-nos amb nosaltres mateixos. Ens farà bé sortir de l’agitació quotidiana i trobar espais i moments per a la interioritat i el silenci, per a la pregària i la reflexió. Moltes persones volen fer front a la vida equipats només amb impressions, entusiasmes fugissers, exaltacions del moment… Per això són tan volubles i incapaces d’acceptar el compromís més mínim. Perseverar en una vida que porti el segell de l’absolut demana uns ideals que no es desviïn davant les dificultats. ¡No som ni podem ser canyes sacsejades pel vent!

Davant dels grans interrogants que planteja la vida, l’home necessita sortir de les seves angoixes, superar les seves preocupacions; i quan això no ho pot fer per ell, mateix busca llavors algú que l’alliberi dels seus problemes, necessita d’algú que sigui capaç de resoldre aquelles situacions conflictives que a ell se li presenten com a insolubles o davant les quals se sent impotent. En aquesta situació d’incapacitat, l’home busca salvadors i posa en ells les seves esperances i il·lusions; aquests salvadors es presenten davant l’home angoixat com  la solució definitiva als seus problemes i necessitats. I, com que les necessitats dels homes són moltes, ens trobem amb un món en què els salvadors també són molts. Si encara hi afegim que l’actual societat consumista ha creat una fabulosa col·lecció de necessitats artificials que s’afegeixen a les necessitats naturals, veurem que el nombre de salvadors i d’aspirants a salvador van in crescendo. Tenim, doncs, una sèrie de carències i de salvadors en els quals depositem sovint les nostres esperances perquè ens han promès de resoldre les nostres necessitats, angoixes i problemes. Ens trobem així amb líders polítics que prometen de resoldre-ho tot; amb líders espirituals que són profetes d’ells mateixos, amb consultoris sentimentals que tenen receptes per tot, amb vidents i mags que prometen controlar el futur i proporcionar l’elixir de la felicitat, etc. Altres vegades l’home és capaç de posar les seves il·lusions fins i tot  en personatges que no han promès res ni tenen cap intenció de fer-ho: cantants, futbolistes, actors de cinema o teatre… també ells, sense prometre res, sense donar solució a cap problema, són capaços de fer-se amb les il·lusions de molta gent: són els ídols que es fan senyors de les vides de moltes persones perquè elles mateixes ho han volgut.

Però tots aquests salvadors, ¿són el salvador veritable que necessitem? L’evangeli d’avui ens dóna la clau per saber si ho són: «¿Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?» ¿Quina resposta poden donar a aquesta pregunta els innombrables salvadors del nostre temps? ¿Tal vegada poden respondre amb la mateixa fermesa amb què Jesús va respondre? ¿Per ventura són capaços de presentar, no arguments, promeses o paraules boniques, sinó fets clars, inconfusibles, contundents, com ho va fer Jesús? Els nostres petits salvadors actuals no tenen capacitat per salvar íntegrament l’home; és cert que llur acció pot ser, sovint, vàlida i realment salvadora; però ningú, absolutament ningú, no pot dir d’ell mateix que és capaç de salvar l’home; els nostres salvadors d’avui poden resoldre alguns problemes, però són incapaços de salvar l’home en la seva totalitat. ¿Són aquests els qui havien de venir? No, perquè els cristians sabem molt bé en qui hem dipositat la nostra esperança: Jesucrist, el Fill de Déu Salvador.