Diumenge 3 durant l'any

En temps passat, el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.

El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? 
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, 
qui em pot esfereir? 

R. El Senyor m’il·lumina i em salva. 

Una cosa he demanat al Senyor, 
i la desitjo amb tota l’ànima: 
poder viure a la casa del Senyor 
i vetllar pel seu temple. R.

N’estic cert, 
fruiré en la vida eterna de la bondat que em té el Senyor. 
Espera en el Senyor! Sigues valent! 
que el teu cor no defalleixi. 
Espera en el Senyor! R.

Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo sóc partidari de Pau», «Doncs jo, d’Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.» Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.» [Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia. 

¿Qui de nosaltres no ha experimentat mai les incomoditats que venen quan marxa la llum? Més d’una vegada ens hem vist en aquesta situació quan hi ha hagut una avaria que ha deixat a les fosques una gran part de la població o tota ella. Potser llavors, sense la llum artificial, ens adonem que hem fet necessàries moltes coses supèrflues de les quals ja no en sabem prescindir. En canvi, en un món d’aparells, de tècnica i de consum, ens oblidem sovint d’Aquell que és la Llum veritable que il·lumina tot home: Jesucrist, el nostre Mestre i Salvador. Les paraules de l’Evangeli són sempre actuals i, per això, avui també se’ns diu: «Galilea dels pagans -és a dir, el món que viu lluny de Déu-: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum». En la condició humana que assumeix, en els pastors i els mags que l’adoren, en els que es disposen a rebre el baptisme de Joan, Jesús es manifesta a tots els homes i dones del món i fa resplendir per a ells la llum divina.

            Jesucrist, Llum del món, Ell és qui veritablement ens il·lumina. S’explica d’un novel·lista que cercava la pau del cor i va decidir passar uns dies en un monestir. Els monjos l’acolliren amb una gran delicadesa i li van donar una cel·la com les d’ells. Les portes de les cel·les donaven totes a un claustre circular i a sobre de cada una hi havia un petit rètol amb el nom d’un sant que les identificava. Després de la pregària de Completes, el nostre amic es va retirar a la seva cel·la i allí li van venir molts pensaments. ¡Era un ambient tan diferent d’aquell al qual estava acostumat a viure! Va pensar en l’Eternitat i en el fet que una pau com aquella era un do sobrenatural. A mida que avançava en els pensaments, va decidir sortir a fer un passeig pel claustre i va tancar la porta. Després de donar voltes, quan va creure oportú de retirar-se per descansar es va adonar que la nit era molt fosca i no hi havia il·luminació al claustre; hi havia lluna nova i la llum de les estrelles era insuficient per distingir la porta de la seva cel·la ni per llegir el rètol identificatiu, totes les portes li semblaven iguals i la seva caritat l’impedia d’entrar a una habitació qualsevol i despertar un monjo perquè l’ajudés; així que va decidir continuar donant voltes al claustre i meditant fins que va sortir el sol. Llavors sí, amb la claror va veure evident quina era la seva porta; hi havia passat dotzenes de vegades pel davant, però la foscor li havia impedit distingir-la. Així passa amb moltes persones en la seva recerca de felicitat, passen sovint davant la seva porta, però no poden trobar-la perquè els manca la llum de Jesucrist. Nosaltres hem estat batejats en el seu nom i il·luminats amb la seva llum, per això, la nostra vida ja no pot ser foscor, perquè ja no vivim al país tenebrós, i reconeixem que en Ell hi ha la felicitat veritable.

            Quan reconeixem que Jesucrist és la font de l’autèntica felicitat, aleshores ens adonem que Ell ens crida a col·laborar en la seva obra. Abans sempre m’estranyava de la resposta tan ràpida dels primers deixebles a la crida de Jesús. ¿Com era possible que uns individus que tenien la seva vida feta, amb el seu ofici, es posessin a seguir un desconegut així, de bones a primeres? Però Jesús no era un desconegut per a ells; Mateu, en el seu esquema catequètic, simplifica les coses. Aquesta crida, a la platja del Mar de Galilea, pressuposa un coneixement i un tracte anteriors, dels que se’n fan ressò Lluc i Joan. Els primers deixebles responen perquè han sentit Jesús, l’han vist actuar i el seu exemple els atreu. Ben segur que el coneixement que tenien era llavors imperfecte, però van comprendre que amb Jesús començava quelcom de nou, alguna cosa important que canviaria la història. Per altra banda, El Fill de Déu s’havia fet home i havia vingut per salvar la humanitat i per això volia i necessitava la col·laboració dels homes: la volia perquè era just que aquells que havia vingut a salvar cooperessin en aquesta obra; i la necessitava perquè la seva vida humana duraria un temps limitat, mentre que la història seguiria el seu curs; per això, perquè aquesta obra màxima de la salvació es fes present a totes les èpoques i a tots els llocs, precisava de la col·laboració dels mateixos que al llarg del temps havien de ser salvats. I així, la immensa riquesa del poder i de l’amor de Déu, es fa pobresa fins al punt d’haver de menester la cooperació humana. Nosaltres hem conegut Jesucrist i Ell ens crida mentre ve a trobar-nos en la vida quotidiana. Avui ens podem preguntar: ¿Com és el nostre coneixement de Jesús? ¿Com és la nostra resposta?