Diumenge 3 de Pasqua

El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles prodigis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.» «Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos’. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»

Guardeu-me, Déu meu, 
en vós trobo refugi. 
Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç.» 
Senyor, heretat meva i calze meu, 
vós m’heu triat la possessió. 

R. Ensenyeu-me, Senyor, 
el camí que duu a la vida. 
O bé: Al·leluia. 

Beneït sigui el Senyor que em dóna seny. 
Fins a les nits m’amonesta el meu cor. 
Sempre tinc present el Senyor; 
amb ell a la dreta, mai no cauré. R. 

El meu cor se n’alegra i faig festa tot jo, 
fins el meu cos reposa confiat: 
no abandonareu la meva vida enmig dels morts, 
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima. R.

M’ensenyareu el camí que duu a la vida: 
joia i festa a desdir a la vostra presència; 
al costat vostre, delícies per sempre. R.

Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer ditincions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sino amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. El els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.» Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

 

 

El relat dels deixebles d’Emmaús ens mostra el que significava per als primers cristians l’Eucaristia i el que també ha de significar per a nosaltres: una trobada viva amb Jesús ressuscitat. Tot llegint aquesta història fa la impressió que sant Lluc, quan l’escrivia després d’haver escoltat l’experiència dels dos caminants, sentia el mateix que ells, que el seu cor s’inflamava. Els dos deixebles, quan Jesús desapareix de la seva vista, es diuen l’un a l’altre que mentre feien camí amb aquell viatger desconegut s’havien sentit abrusats per dins, plens d’un apassionament, un entusiasme compartit pel mateix evangelista a l’hora d’escriure, transmetent quelcom que ell viu amb molta força. Perquè el que Lluc explica és allò que ell mateix viu cada diumenge amb la seva comunitat quan es reuneixen per celebrar l’Eucaristia. I és que aquesta història tan coneguda dels deixebles d’Emmaús no és únicament la narració d’un episodi, sinó també un relat del que significava per als primers cristians la celebració de l’Eucaristia. Partint de l’experiència dels dos caminants d’Emmaús, sant Lluc ens vol mostrar on podem trobar-nos sempre amb Jesús ressuscitat: en la celebració de l’Eucaristia, en llegir i escoltar la Paraula de Déu i en partir el Pa. Escoltar ara aquest relat, assaborir-lo avui, és per a nosaltres una invitació a viure més autènticament el trobament personal i comunitari amb el Senyor cada diumenge.

       La història comença amb dos deixebles que fan camí. S’emporten llurs angoixes, llur vida difícil, el trastorn de moltes il·lusions perdudes amb la mort del Mestre. No comprenen què succeeix, fins i tot llur fe s’enfonsa. I es troben amb Jesús, un Jesús amagat, que no és clarament recognoscible, però que hi és i els acompanya. Ells són com nosaltres, que hi venim amb nostra vida, amb les angoixes i les esperances, i amb una fe que voldríem que fos més forta. I ens hi trobem amb Jesús, amb les nostres foscors i amb la seva Llum: Ell hi és i ens ve a trobar. Aquí, Jesús ens parla, ¿la seva Paraula il·lumina la nostra vida, perquè comprenguem quin és el camí que salva? A aquells deixebles d’Emmaús els va costar d’entendre que la vida només es troba en l’amor fidel fins a la mort. A nosaltres també ens costa d’entendre-ho, i de vegades tampoc no escoltem prou, no prestem massa atenció a la Paraula de Jesús, no ens deixem omplir de l’ensenyament i la vida del Salvador. Però de fet, malgrat tot, escoltant aquí l’Evangeli, i deixant que ens entri al cor, llegint-lo també a casa, i reflexionant-ho en grup… és així com ens anem transformant i atansant al Crist, és així com deixem que la nostra vida es vagi omplint de la seva vida.

       A la fi d’aquelles dues o tres hores de camí durant les quals Jesús els parla i els il·lumina la vida amb la Paraula de l’Escriptura, els tres es posen a taula. Els deixebles no havien pas reconegut Jesús, però tenen un esperit acollidor i el conviden a que es quedi amb ells. I allí, asseguts a taula, Jesús repeteix aquells gestos que els havia deixat com a testimoni el dia abans de la seva mort: pren el pa, pronuncia la pregària de benedicció i d’acció de gràcies al Pare, el parteix i el reparteix a aquells deixebles. I aquests signes els obren els ulls: els signes de l’Eucaristia són, ja per sempre, el gran moment de la presència de Jesús entre els seus. I ells el reconeixen en el pa partit, i aquell reconeixement és un reconeixement de fe: perquè Jesús ja no és visible als seus ulls. Nosaltres, cada diumenge, després d’escoltar la Paraula, posem també el pa i el vi sobre la mesa de l’altar i comencem la pregària d’acció de gràcies: és el que anomenem la pregària eucarística, semblant a la de Jesús, i en la qual donem gràcies al Pare, i l’aclamem com a Sant, Déu de l’univers. I després invoquem l’Esperit tot imposant les mans sobre el pa i el calze, perquè el pa i el vi siguin per a nosaltres el Cos i la Sang de Jesucrist. I després repetim les seves paraules, les paraules de la consagració. I el recordem a Ell, mort i ressuscitat, que renova entre nosaltres l’ofrena amorosa de la creu. ¿Per ventura no ens convida Jesús a reconèixer-lo a través d’aquesta pregària i d’aquests gestos, a sentir-lo ben a prop nostre, a rebre’l com aliment, per poder viure la seva mateixa vida? ¿No ens convida a fer com van fer els deixebles d’Emmaús: sortir d’aquella reunió amb moltes ganes de compartir la vida nova que rebem del Senyor? Que la celebració de l’Eucaristia ens faci viure sempre la proximitat de Jesús, que ens explica les Escriptures i parteix per a nosaltres el Pa.