Diumenge 31 durant l'any

Jo sóc el rei dels reis, diu el Senyor de l’univers, i tots els pobles reverencien el meu nom. I ara, sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom, us trauré el poder de beneir. Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat. Heu violat l’aliança que jo havia fet amb Leví, diu el Senyor de l’univers. Per això, jo faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat. No tenim tots un mateix pare? No ens ha creat el mateix Déu? Per què som deslleials els uns amb els altres i violem així l’aliança dels nostres pares?

El meu cor no és ambiciós, Senyor, 
no són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses, 
o de coses massa altes per a mi. 

R. Guardeu-me en pau als vostres braços, Senyor.

Em mantinc en una pau tranquil·la, 
com un nen a la falda de la mare, 
tot esperant els vostres dons. R.

Israel espera en el Senyor ara i per tots els segles. R.

Germans, entre vosaltres ens férem amables com les mares quan acaronen els seus fills. Així, amb el desig de guanyar-vos, no solament us volíem fer participar de la bona nova de Déu, sinó que us hauríem donat fins i tot les nostres pròpies vides, de tant que us vau fer estimar. Ja recordeu, germans, com era el nostre esforç i el nostre cansament: per no ser una càrrega a ningú, treballàvem nit i dia, mentre us anunciàvem la bona nova de Déu. I ara no deixem mai de donar gràcies a Déu, recordant que, quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu, l’acollíreu com allò que és de veritat: no paraula d’homes, sinó paraula de Déu, que treballa eficaçment en vosaltres, els qui heu cregut.

En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’. Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

En llegir i rumiar les paraules de l’Evangeli d’avui, m’he posat a reflexionar sobre l’autoritat i el seu sentit. Jesús no és un àcrata que negui el valor de l’autoritat, ja que exhorta als seus oients dient-los: «Compliu i observeu tot el que us manen», i reconeix que els mestres de la Llei i fariseus parlen des de la càtedra de Moisès, és a dir, des de la revelació divina i des d’una tradició religiosa venerable en la qual es fonamenta també la nostra fe cristiana. Ara bé, el que dóna força a l’autoritat no és la prepotència, sinó el testimoniatge i la coherència entre allò que hom predica i allò que hom viu. Quan anava a escola, teníem un professor de gimnàstica que ens indicava els exercicis que havíem de fer i, al mateix ritme que nosaltres, ell també els feia; no es limitava pas a controlar, sinó que en aquest detall –i en molts altres de la seva vida– mirava de viure a fons la seva vocació docent, i això era el que el convertia en un model atractiu a seguir, independentment de la dificultat que per a mi representava l’assignatura de gimnàstica, ja que mai no he estat un bon esportista.

     Sovint ens lamentem que avui dia manquen models, no només per als joves, sinó per tothom; jo diria: models de pares en les famílies, models de mestres, models de polítics honrats i compromesos, models de sacerdots i de religiosos. Potser només ens queden els ídols esportius, els dirigents empresarials que la societat occidental proposa com a models d’eficàcia i rendibilitat, persones totes elles que guanyen molts diners, però que acostumen a portar una vida inconsistent, i finalment els personatges que pul·lulen per les pàgines de la premsa rosa, els quals són més aviat anti-models; d’aquests, Jesús en diria: «No feu ni el que fan ni el que diuen». Podem preguntar-nos: ¿Què n’hem fet dels models de virtut, de bon comportament moral, i fins i tot d’una vida rica en virtuts humanes? Molt sovint, els pares, els mestres i pedagogs, els mateixos sacerdots, ja no són el punt de referència per a la vida dels més joves, per a l’aprenentatge dels valors profunds i perennes, estables i dignificadors de la persona i de la societat. ¿No serà potser perquè sovint ens hem posat a ridiculitzar-los deixant-nos emportar per la superficialitat? Quan falten models, els joves busquen, i de vegades troben pautes de comportament i d’identificació errònies, ideologies nefastes que els porten a unes tràgiques conseqüències; així ho hem vist en moltes ocasions. Cal trobar i fomentar veritables models i descobrir el seu arrelament en el Crist, l'únic Mestre: Ell és el model a imitar, aquell que no podem pas arraconar ni del qual en podem prescindir. Només tenim un Mestre, un Pare i un Guia –bella fórmula per expressar la dinàmica de la Santa Trinitat en la vida cristiana–; la qual cosa no vol dir que no hi hagi d’haver germans en funció de mestres, pares i guies, que obrin el camí del cor, de la intel·ligència i de la voluntat cap a l’Evangeli o que puguin confortar en el camí de la fe els germans que dubten o trontollen.

     Diu un adagi popular que «Una cosa és predicar i l’altra donar blat»; cal predicar i donar blat alhora, actuar conforme a les paraules. Obrar de manera diferent desacredita aquells que, dins de la comunitat, tenen la missió de predicar, i també allunya els germans. Per això Jesús ens indica un camí més precís d’actuació: no es tracta de predicar només amb la paraula, sinó sobretot amb el testimoniatge d’una vida evangèlica, recordant que «el més important de vosaltres, ha de ser servidor vostre», tal com Jesús, que «ha vingut a servir i no a fer-se servir». Malament quan no només no som servidors dels germans, sinó que a més, com feien els mestres de la Llei i els fariseus, som capaços de preparar “farcells pesadíssims” i de carregar-los a les espatlles dels altres, sense que nosaltres els moguem el més mínim per ajudar a portar-los. Anem en compte, doncs, de no desfigurar l’Evangeli, que és alliberament, salvació, sol·licitud de Déu pels més pobres i petits i de no en fer-ne una eina d’esclavatge, d’intransigència i menyspreu per les persones, sobretot pels pecadors. No caiguem en un nou fariseisme. Hi ha en joc no solament el nostre prestigi personal, sinó el del mateix Déu i la credibilitat del missatge de Jesús.