Diumenge 4 d'Advent

En aquells dies, el Senyor digué a Acaz: «Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós, tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel.» Acaz respongué: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor.» Llavors digué Isaïes: «Escolteu, doncs, casa de David: No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu? Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.»

És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou,
el món i tots els qui l’habiten. 
Li ha posat els fonaments dins els mars, 
i les bases, a les fonts dels rius. 

R. Ha d’entrar el Senyor, el rei de la glòria. 

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? 
Qui pot estar-se al recinte sagrat? 
El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, 
que no confia en els déus falsos. R. 

Rebrà benediccions del Senyor, 
rebrà els favors del Déu que salva. 
Aquests són els qui vénen a buscar-vos, Senyor, 
per veure-us de cara, Déu de Jacob. R.

Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes. Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre, el qual, pel seu llinatge humà, nasqué de David, però per l’esperit que santifica va ser constituït Fill poderós de Déu des que va ressuscitar d’entre els morts. Per ell he rebut el do de ser apòstol, missioner del seu nom a gent de tots els pobles, perquè siguin obedients a la fe. Entre aquests hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat. Als cristians de Roma, estimats de Déu, cridats a ser-li consagrats, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor.

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.» Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

Jesús naixerà de Maria, l'esposa de Josep, fill de David

           Al llarg de la història de la salvació, Déu s'ha apropat als homes i ha dissipat tot temor. Sovint tenim por de Déu i dels homes, por d'un perill i d'un excés d'esperança, por de sentir-nos sols i de saber-nos massa estimats. La por és una sensació que tenim davant de qualsevol cosa que faci perillar el nostre equilibri. Tenim por de no estar al nivell d'allò que se'ns demana, o d'haver-nos de posar a aquest nivell. Sant Josep també va tenir por, no s'atrevia a prendre Maria com esposa. Josep és un home just, intueix el misteri i li fa por d'entrar-hi. Permetre que Déu entri a les nostres vides significa exposar-nos a sorpreses contínues, renunciar a les nostres seguretats, haver de canviar la nostra tendència tàctica pel do gratuït de l'esperança, deixar les nostres petites però palpables riqueses i posar-nos com a pobres i sense experiència a les mans del Senyor, que és suprema llibertat . Sant Josep havia fet els seus plans; essent un home just, s'imaginava que seguia camins de justícia i amor. Com un jove qualsevol, havia escollit una esposa; veia la vida a Natzaret amb una tranquil·litat serena: treballar i estimar, formar una família en el temor de Déu i en l'observança de la Llei, arribar a una ancianitat venerable i, beneït per Déu i pels homes, tornar al lloc dels seus pares. Els fills i els néts beneirien la seva memòria durant generacions. Però ara, a Maria li passa quelcom que ell no comprèn pas, i té por perquè veu la mà de Déu molt a prop; vol fer-se enrere, per al bé de Maria i per al seu propi bé, fins que el Senyor li aclareix el que està succeint i, un cop destruïda la por, el prepara per a introduir-lo en el misteri.

           ¿No sentim por també nosaltres davant la irrupció de Déu a les nostres vides? El Nadal és una d'aquestes irrupcions. Parlem molt de l'alegria del Nadal, de la seva tendresa significada en el nen que neix, però, ¿hem pensat mai que tot nen que neix, goig i tendresa, és també motiu de temor per als seus pares? Tot infant és un misteri i comporta unes responsabilitats, i no permet que ens tracem uns camins massa fàcils. No és pas dolent parlar de la por del Nadal, perquè el Nadal és el primer pas en el camí que ens ha de dur a una participació activa en la història de la salvació. L'infant que neix és l'home que morirà. En el Nadal, els àngels canten la glòria de Déu; després la terra s'esberlarà en protesta davant el gran ultratge. Si parem atenció, el Nadal significa assumir unes responsabilitats i entrar en un misteri indesxifrable. Deixar-nos penetrar pel Nadal significa entrar plenament en la lluita per la justícia, i això fa por.

           Però és aquí que ressona la paraula que hem sentit a l'evangeli: «Josep, fill de David, no tinguis por…». La raó de no tenir por neix del mateix misteri del Nadal. L'infant que ens ha de néixer portarà el nom d'Emmanuel, que significa Déu-amb-nosaltres. I Déu-amb-nosaltres sempre és penyora de salvació. «No tinguis por» és un crit d'esperança, d'aquesta esperança que, pel fet de venir de Déu i d'aferrar-se com una àncora al misteri del seu amor, mai no ens enganya, perquè Déu ha optat per l'ésser humà i s'ha unit a ell indissolublement. La sort dels homes i la de Déu es mantindran unides per sempre; és més que un pacte d'amistat, més que una aliança d'amor, és la unitat perfecta. Déu ja no és ni serà mai sense l'home. Déu té una vessant humana, una dimensió humana i una identitat humana. Per l'Encarnació del Verb, el que és humà entra ja en la definició de Déu. Al mateix temps, l'home ja no és sense Déu encarnat. La vertadera naturalesa de l'ésser humà és oberta al diví i només es comprèn des d'aquesta possibilitat. Quanta més humanitat hi ha més divinitzats i més germans els uns dels altres som. El Senyor és «Déu-amb-nosaltres», el trobem en l'Església, en els Sagraments, en la Paraula. Però es troba en tots els homes. Tots, especialment els pobres i els marginats, són Emmanuel. Déu és amb nosaltres en la família, en la feina, en l'amistat, en el descans, en la pregària, en el dolor i en l'amor. En paraules de sant Agustí, Déu és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos.