Diumenge 4 durant l'any

Busqueu el Senyor, tots els humils del país que compliu els seus preceptes; busqueu la bondat, busqueu la humilitat. Potser així quedareu protegits el dia rigorós del Senyor. Deixaré en el teu país un poble humil i pobre. La resta d’Israel buscarà refugi en el nom del Senyor. No faran injustícies ni mentiran, no tindran una llengua enganyadora. Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú.

El Senyor fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos. 

R. Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.

El Senyor dóna la vida als cecs,
el Senyor redreça els vençuts.
El Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters. R.

El Senyor manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre,
és el teu Déu, per tots els segles. R.

Germans, mireu qui sou els qui heu estat cridats: als ulls dels homes, sou pocs els instruïts, sou pocs els poderosos o de família noble. Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu. Però vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d’ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè, tal com diu l’Escriptura: «Si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor.»

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Fa temps em van regalar una Bíblia de gran format i il·lustrada amb reproduccions d’obres d’art. Mirant les il·lustracions dels Evangelis, contemplava com molts artistes han representat Jesús al llarg de la història: cadascú amb la seva sensibilitat i imaginació ha aportat un rostre diferent del Crist, encara que a totes les representacions la barba i el cabell llarg n’eren una constant. Si a nosaltres ens encarreguessin pintar la cara de Nostre Senyor, cadascú ho faria segons la seva habilitat i les seves vivències i ben segur que sortirien tants retrats com persones estem avui aquí a l’Església. L’important, però és que ens preguntem de quina manera hem assimilat l’Evangeli i de quin mode poden veure en els altres el rostre de Crist, i també en la nostra vida, en les nostres actituds, paraules i obres. Avui l’Evangeli, en presentar-nos les Benaurances, ens ofereix l’autèntic rostre de Jesucrist. Les Benaurances, a més de ser l’inici del Sermó de la Muntanya, són l’auto-retrat fidel de la personalitat del Salvador, la imatge de l’ésser humà segons Déu i, per tant, l’ideal de vida de tot cristià.

            Penso que les Benaurances són una bona mostra de la veracitat de l’Evangeli precisament perquè ens presenten el món a l’inrevés. A qualsevol home o dona que volgués inventar una nova religió, ¿se li acudiria dir unes coses tan xocants i sorprenents com ens diu Jesús a les Benaurances? ¿No presentaria més aviat una manera de viure la fe fàcil i acomodada al gust dels oients per mirar d’atreure el major nombre possible d’adeptes? En canvi, Jesús no té embuts de dir les coses pel seu nom, tant si agrada com si no. Tanmateix, hem de confessar que al llarg del temps a l’Església hem adornat i edulcorat tant les Benaurances que no ens adonem que són una presentació del món ben paradoxal. Els camins i els propòsits de Déu sovint no són els nostres i moltes vegades ens dediquem a construir el món de manera diferent a com Ell el vol. ¿Què dir, per exemple de la primera benaurança, «feliços els pobres en l’esperit…», quan el món lloa i felicita els poderosos de la terra, els qui tenen diners, prestigi i es poden pagar tots els luxes? ¿Què dir dels humils, quan el món valora més la prepotència i l’orgull i encunya la màxima de «trepitja tu abans que no et trepitgin»? ¿Què dir dels qui són perseguits pel fet de ser justos, quan el món et diu: «No t’emboliquis, viu tranquil, fes la teva i deixa els altres que s’arreglin amb els seus problemes? ¿No us sembla també que molts procuren no deixar veure massa la seva bondat i la seva mansuetud perquè els altres no se n’aprofitin? I així podríem anar repassant la resta de les Benaurances. Aquestes màximes de vida en el seguiment del Crist no foren pronunciades per commoure’ns a causa de la seva bellesa i sublimitat, sinó perquè es convertissin en motor de la nostra existència, encara que això signifiqués anar contracorrent.

            En aprofundir en el missatge de les Benaurances, m’agradaria fixar-me en el lligam tan estret que hi ha entre aquestes dues: «Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats» i «Feliços els compassius: Déu els compadirà». Només de veure i sentir les notícies als mitjans de comunicació, per poca sensibilitat que tinguem, quedarem esglaiats i sentirem el dolor indicible de tantes persones i famílies que sofreixen l’horror de la guerra, les conseqüències de la fam i de les malalties, que han de suportar tota mena de catàstrofes naturals, que s’han quedat sense llar i han perdut algun dels seus membres o que s’han quedat sense feina i amb un munt de problemes que se’ls hi ha vingut al damunt. Ens veurem esgarrifats a causa de tanta violència, atemptats, matances i guerres ètniques com estem veient al món. I no acaba aquí la llista de calamitats. ¡Quants milions de persones han de viure en un estat permanent de dol! Sempre els toca als mateixos la tràgica loteria de la mort i la desgràcia, una rifa dolorosa que acostuma a repartir premis ben grossos sobre aquells que ja viuen prou aclaparats. El dolor i el sofriment dels altres ens ha de fer veure el sentit de la benaurança envers els compassius, on troba el seu valor més ple la solidaritat humana i cristiana, basada en l’amor fratern. Tot i que Déu ens promet la felicitat eterna al cel, els qui estan de dol també tenen dret a ser feliços aquí a la terra, per això Jesucrist ens demana que siguem compassius i els consolem. Ser compassiu vol dir patir amb, compartir l’adversitat, fer de la pena i del dolor de l’altre la nostra pena i el nostre dolor perquè no es vegi sol i li pugui arribar al cor un raig d’esperança. Ser al costat del qui pateix és un dels fets i actituds que Déu més aprecia i que ens obrirà les portes del seu Regne ja en aquest món.