Diumenge 4 de Pasqua

El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent: «Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies.» En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols: «Germans, digueu-nos què hem de fer.» Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.» Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació: «Aparteu-vos d’aquesta gent innoble.» Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.

El Senyor és el meu pastor, 
no em manca res, 
em fa descansar en prats deliciosos; 
em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. 
Em guia per camins segurs per l’amor del seu nom. 

R. El Senyor és el meu pastor, 
no em manca res. 

Ni quan passo per barrancs tenebrosos 
no tinc por de res, 
perquè us tinc vora meu; 
la vostra vara de pastor, 
m’asserena i em conforta. R. 

Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen; 
m’heu ungit el cap amb perfums, 
ompliu a vessar la meva copa. R. 

Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor 
m’acompanyen tota la vida, 
i viuré anys i més anys a la casa del Senyor. R.

Estimats: Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades. «Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.» Quan l’insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia. A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos. «Les seves ferides ens curaven.» Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.» Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo sóc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.»

 

 

En el sermó de comiat, durant l’última cena, Jesús va dir d’Ell mateix que era el camí, la veritat i la vida quan Tomàs li va preguntar on anava i quin camí hi conduïa. Aquesta definició que Jesús va fer d’Ell mateix i que posa de manifest el sentit més profund de la fe cristiana està en consonància amb el que avui ens diu a l’Evangeli: «Jo sóc la porta». Jesucrist ressuscitat és la porta per la qual entrem des d’aquesta vida present cap a la vida eterna. Ell és la porta, perquè, essent el Fill de Déu s’ha fet home i s’ha solidaritzat amb nosaltres, amb la història de la humanitat en general i amb la història personal de cadascú en particular, compartint la nostra vida.

       La persona humana ha necessitat sempre d’una resposta transcendent a la seva existència, als interrogants més importants i decisius que se li plantegen, per això és un ésser religiós. Quan l’home no troba la resposta en la religió, aleshores la cerca en altres llocs, com poden ser la màgia, les supersticions de tota mena, les sectes o les ideologies totalitàries. Aprofitant-se d’aquest anhel religiós de l’ésser humà, alguns s’han volgut presentar com a messias davant el món, el qual s’acaba estremint per la bogeria d’aquests gurus i per les tragèdies que arriben a causar. Des de fa temps que s’alcen veus que ens alerten contra el perill destructiu de les sectes. El mateix Jesús ens va advertir: «Pels seus fruits els coneixereu». Hi ha molts lladres que pretenen robar a Jesucrist la seva condició de Messias, i a la humanitat rescatada per Ell li volen prendre la felicitat i la vida veritable. ¿Què ens poden donar aquests falsos Messias, sinó engany, desil·lusió, infelicitat, esclavitud i destrucció? La història ens ha mostrat molts exemples dramàtics. Ells són lladres, Jesucrist, en canvi, és el Pastor, la veu del qual coneixem, la veu de la qual ens en podem fiar. La seva autoritat de Messias salvador es manifesta en què ha passat pel món fent el bé, ha predicat l’Evangeli, ha donat la vida per la multitud, l’ha oferta generosament, complint així la voluntat del Pare celestial, el qual l’ha ressuscitat pel poder de l’Esperit Sant i l’ha acreditat així davant de tothom, perquè en Ell tinguéssim una esperança ben fonamentada. Així doncs, no fem mai cas dels falsos messias, perquè en veritat són llops disfressats amb pell de xai i, tal com la història ens ho mostra, per molt poderosos que puguin semblar, només duren un temps i després desapareixen; en canvi, Jesucrist és el mateix en totes les èpoques i el seu Evangeli és etern, perquè el seu regnat no tindrà fi. Les grans ideologies de moda passen, l’estrella dels grans personatges declina, però Jesucrist viu per sempre i és el mateix ahir, avui i pels segles.

       Jesucrist és amb nosaltres i continua essent el nostre Pastor. La missió del pastor és fer-se càrrec de les ovelles i menar-les allí on hi ha pastures i aigua, perquè puguin viure. Totes les imatges que Jesús fa servir, pròpies de la vida quotidiana del seu temps i preses de la seva experiència personal, són molt senzilles i profundes alhora, i ens volen suggerir la grandesa del misteri de la comunió amb Déu, comunió que ens dóna vida eterna. ¿Quines són per al cristià les pastures i l’aigua que ens dóna Jesucrist? La seva Paraula i l’aliment del seu Cos i de la seva Sang. Per això en Ell reconeixem el Pastor en el qual no ens manca res i que ens conforta amb la seva vara. En el salm responsorial d’avui, l’Església ha vist des de sempre una al·lusió als tres sagraments de la iniciació cristiana: el Baptisme, quan diu «em mena al repòs vora l’aigua»; la Confirmació, en dir «m’heu ungit el cap amb perfums»; i l’Eucaristia, en afirmar: «davant meu pareu taula vós mateix…, ompliu a vessar la meva copa». Jesucrist ens coneix, ens crida a cadascun pel nostre nom i ens estima amb un amor personal, si l’escoltem i en fem cas, llavors formarem part del seu ramat i serem cridats a viure per sempre en l’eternitat.