Diumenge 4 de Quaresma

En aquells dies, el Senyor digué a Samuel: «Omple d’oli el corn i vés-te’n. T’envio a casa de Jesè, el betlehemita: entre els seus fills veig el qui jo vull per rei.» Quan arribà, va veure Eliab i pensà: «Segur que el Senyor ja té al davant el seu ungit.» Però el Senyor digué a Samuel: «No et fixis en el seu aspecte ni en l’alçada de la seva talla. L’he descartat. Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor.» Jesè va fer passar davant Samuel els set primers dels seus fills, però Samuel li digué: «D’aquests set, el Senyor no n’escull cap.» I Samuel afegí: «No queda cap més fill?» Jesè respongué: «Encara queda el més petit: és a pasturar el ramat.» Samuel li digué: «Aneu a bascar-lo. No ens posarem a taula que no sigui aquí.» Jesè el féu anar a buscar. Tenia el cabell roig i els ulls bonics; tot ell feia goig de veure. El Senyor digué a Samuel: «Ungeix-lo, que és ell.» Samuel va prendre el corn de l’oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d’aquell dia l’Esperit del Senyor s’apoderà de David.

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna;
em guia per camins segurs,
per l’amor del seu nom.

R. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor,
m’asserena i em conforta. R.

Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa. R.

Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor. R.

Germans, en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum. Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat. Mireu bé quines coses són les que agraden al Senyor i no us feu solidaris de les obres infructuoses que ells cometen en la fosca; més aviat, denuncieu-les, perquè el que fan en secret ens avergonyiria fins de dir-ho. Però tot allò que la llum ha denunciat queda clarament visible, ja que les coses són clares i visibles quan són llum. Per això diuen: «Desvetlla’t, tu que dorms; ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà.»

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. [Els deixebles li preguntaren: «Rabí, ¿qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?» Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m’ha enviat. La nit s’acosta, quan ningú no pot treballar. Mentres sóc en el món sóc la llum del món.» Dit això] escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l’estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Vés a rentar-te a la piscina de Siloè.» Aquest nom significa ‘enviat’. Ell hi anà, s’hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l’havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?» Uns responien: «Sí, que és ell.» Altres deien: «No és pas ell; és un que s’hi assembla.» Ell digué: «Sí, que el sóc.» [Llavors li preguntaren: «Com se t’han obert, els ulls?» Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me’l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m’he rentat, hi he vist.» Li digueren: «On és?» Respongué: «No ho sé.»] Dugueren als fariseus l’home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M’ha estès fang sobre els ulls, m’he rentat, i ara hi veig.» Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu.» Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?» I es dividiren entre ells. S’adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls, tu, què en dius, d’ell?» Ell contestà: «Que és un profeta.» [Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?» Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat.» Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l’interroguessin a ell mateix. Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dóna glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador.» Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig.» Ells insistiren: «Digues què t’ha fet per obrir-te els ulls.» Respongué: «Ja us ho he dit i no n’heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d’ell?» Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t’has fet seguidor d’ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d’aquest, ni sabem d’on és.» L’home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D’ençà que el món existeix, no s’ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res.»] Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?» I el van excloure de la sinagoga. Jesús va sentir dir que l’havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l’home?» Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?» Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el mateix que parla amb tu.» Li diu ell: «Hi crec, Senyor.» I l’adorà. [Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs.» Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?» Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa.»] 

La figura del cec de naixement és molt instructiva en el camí quaresmal, ja que accentua dos elements que ens desbrossen la ruta: la conversió que s’obre a la fe i el baptisme; per això, des de molt antic, l’Església ha llegit l’evangeli de la guarició del cec en la catequesi baptismal, en el diumenge dels segons escrutinis. Per arribar a la Pasqua amb un cor purificat, amb la joia d'una vida renovada, cal reconèixer que estem molt allunyats de la voluntat divina i reaccionar amb fermesa i humilitat per fer el camí de retorn sempre que veiem que ens hem desviat de l’itinerari correcte i d’allò que Déu espera i vol de nosaltres. Així, poc o molt, canviarà algun aspecte de la nostra vida i de la nostra actuació o, almenys, ens farà desitjar aquest canvi. L'evangeli del cec de naixement ens posa a la vista tota una sèrie de reaccions que manifesten postures diverses davant la crida del Senyor a la conversió: el cec, els deixebles, els veïns i els coneguts, els pares del cec, els fariseus… Un mateix fet suscita respostes i comportaments oposats. La fe del cec guarit és la que hauríem de desitjar tots els qui volem que Déu ens transformi.

  La trobada amb el cec suscita una sèrie de reaccions davant del problema del dolor humà, relacionat en últim terme amb el problema del mal. Era molt estesa a l'antiguitat la idea segons la qual les malalties eren càstigs pels pecats. El pecat podia ser castigat en els descendents i fins i tot hi havia alguns rabins que sostenien que, en previsió dels pecats que l’individu cometria en el futur, Déu ja els castigava en el present o àdhuc en néixer, d'aquí la curiosa pregunta dels deixebles sobre qui va pecar, si ell o els seus pares. Jesús no fa especulacions, sinó que s'atansa al cec i el guareix. La ceguesa i la curació del pobre captaire és, en tot cas, un signe de la presència del Regne de Déu enmig nostre. Fa poc temps, hem tingut l’oportunitat d’alegrar-nos amb la canonització de Santa Teresa de Calcuta. Ella, com Jesús, no va fer grans especulacions sobre el mal i les seves raons, sinó que va actuar posant-se decidida al costat dels qui més patien per compartir i alleujar llurs sofriments. A les preguntes tradicionals de: ¿per què Déu ho permet?, ¿què he fet jo per merèixer això?, ¿és que Déu s'ha oblidat de nosaltres? Santa Teresa no va perdre temps en lamentacions estèrils i va respondre amb un gran amor envers els més desfavorits, gastant en ells la seva vida, estimat i donant glòria a Déu servint-lo en els pobres més pobres. I com ella, també han actuat així moltes altres persones al llarg de la història. Quan veiem un germà nostre que pateix, ¿passem de llarg?, ¿diem que és el seu problema?, ¿fem com els pares del cec, que per treure’s les puces de sobre, deien que ell ja era prou gran i podia donar explicacions?, ¿o bé ens hi atansem i ens hi comprometem per donar una mica de llum? Possiblement cap de nosaltres no podrà donar la vista a un cec, però sí que actuant amb amor i bondat podrem fer veure als altres l'amor que Déu ens té.

  El cec guarit fa un procés de creixement en la fe, que acaba amb una confessió davant del mateix Jesucrist. Reconèixer Jesucrist i donar-ne testimoniatge li costa ser expulsat de la sinagoga. Ser seguidor de Jesús dóna una gran felicitat, però en més d'una ocasió pot ser causa de conflicte amb el món que ens envolta, el qual segueix sovint uns criteris diversos. Hi ha qui tenen por o senten vergonya i en certs ambients amaguen llur condició de cristians. «No és ben vist», «no ens comprendran», «potser se'n riuran». ¿I què?, ¿per a què estem els cristians en aquest món, per fer llum o per fer que encara hi hagi més fum amb silencis còmplices? Recordem les paraules de Jesús: «A qui em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant del meu Pare; a qui s'avergonyeixi de mi davant els homes, també jo m'avergonyiré d'ell davant el meu Pare». Conreem i alimentem la nostra fe en Jesucrist; llegim, preguem, meditem i estudiem perquè la nostra relació amb Ell sigui cada dia més fonda. Imitem l'exemple del cec de naixement, que va guanyar una doble visió, física i espiritual, i no va tenir por de confessar Jesucrist. Siguem testimonis del Crist; si de debò tenim fe, llavors irradiem-la.