Diumenge 5 de Pasqua

Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients, i els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses. Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres. Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula.» Tothom trobà bé aquesta proposta, i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els presentaren als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.

La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.

Justos, aclameu el Senyor,
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
Celebreu el Senyor amb la lira,
acompanyeu amb l’arpa els vostres cants.

R. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós.

La paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor. R.

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.

Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor». També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: «Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu, no quedarà defraudat.» És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut, però per als qui no creuen «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici», i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure». Ensopeguen quan no fan cas de la predicació. Sempre n’hi haurà, que no en fan cas. Però vosaltres sou «un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu», perquè «proclameu la lloança» d’aquell que us ha cridat del país de tenebres a la seva llum admirable.

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.» Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.» Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

Després de proclamar que Jesús ha ressuscitat, amb l’esperança certa que això comporta per als qui creiem en Ell, aquests darrers diumenges de Pasqua, la Paraula de Déu ens vol anar introduint en el misteri de la seva persona i de la seva obra salvadora. Diumenge passat, Jesús mateix se’ns presentava Ell mateix com a porta d’entrada al Regne i Bon Pastor que coneix cada una de les seves ovelles. Avui, Jesús s’autodefineix  com a Camí, Veritat i Vida i imatge del Pare etern, en la qual hi podem descobrir la presència de Déu entre nosaltres. Per poc atents que estiguem, ens serà fàcil descobrir la consonància d’aquests dos temes amb els del diumenge passat. Al mateix temps, l’apòstol Pere, en la seva carta ens presenta Jesús com a pedra angular on es fonamenta la fe cristiana i la vida de l’Església.

Jesús, com Ell mateix ha dit, és el «camí, la veritat i la vida». Un dels noms que va tenir la fe cristiana al començament va ser precisament aquest: «el Camí». Més que una doctrina, el cristianisme era i és un camí de vida. Un dels temes preferits per la predicació primitiva fou el de l’existència de dos camins: el de la perdició i el de la salvació, el de la mort i el de la vida. Considerar la fe cristiana com un camí ens ajuda a veure que sempre anem avançant i que estem en procés de transformació i de perfeccionament en Jesucrist i que no tenim en aquest món la pàtria definitiva, que caminem vers un Regne nou. Davant d’això, ens podem preguntar: com a cristians, ¿som veritablement caminants o ens volem instal·lar en una religiositat còmoda sense exigències i sense riscos? ¿Volem servir Déu o servir-nos de Déu? Podríem formular més preguntes, però deixo aquestes dues perquè penso que són prou punyents i significatives. La gent busca camins de salvació, raons de viure que donin sentit a la seva existència; però un de sol és el camí veritable: Jesucrist. Ell no va dir de si mateix que era un dels molts camins possibles, sinó que Ell és el Camí; no va dir tampoc que duia un missatge veritable entre molts possibles, sinó que Ell és la Veritat; i tampoc no va dir que Ell ens presentava una manera molt excel·lent de viure, sinó que Ell és la Vida. Jesucrist, el Fill de Déu fet home, no ens ofereix pas una manera de ser persona, sinó l’única manera possible de ser persona d’acord amb la voluntat de Déu. Jesús no és un mestre més, sinó que és el Mestre, Ell és el Salvador. Jesucrist no és una moneda de canvi, és l’únic Absolut de la nostra vida, i per Ell arribarem a l’autèntic coneixement de Déu i a la comunió amb Ell.

Jesucrist és també la imatge vivent i la revelació de Déu. El Crist ens ha manifestat i ens ha mostrar Aquell que és l’Invisible. Per la seva condició humana, és camí que ens atansa cap a Déu, i per la seva condició divina és presència i manifestació de Déu entre els homes, una presència que ens transforma a nosaltres també en imatge nítida de Déu en la mesura que entrem en comunió amb Ell. Si creiem que el Crist ha ressuscitat i viu entre nosaltres, creurem també que les paraules adreçades a Felip: «qui em veu a mi, ha vist el Pare» són sempre actuals i també se’ns diuen avui a nosaltres. El que ens cal ara és desvetllar i obrir els ulls de la fe per poder veure i reconèixer Jesucrist entre nosaltres.