Diumenge 7 durant l'any

El Senyor digué a Moisès: «Digues a tota la comunitat dels israelites: sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. »No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal; així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor.»

Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.

R. El Senyor és compassiu i benigne.

Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d’amor entranyable. R.

El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.
No ens castiga els pecats com mereixíem,
no ens paga com deuria les nostres culpes. R.

Llença les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’Orient és lluny de l’Occident.
Com un pare s’apiada dels fills,
el Senyor s’apiada dels fidels. R.

Germans, ¿no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. Que ningú no s’enganyi ell mateix. Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat. Perquè, davant de Déu, la saviesa d’aquest món és ignorància. L’Escriptura diu: «Fa caure els savis en els seus propis paranys.» I també: «El Senyor sap què valen els pensaments dels savis: no s’aguanten més que el fum.» Per tant, que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home. Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu.

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent.” Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. »Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. »Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? I si només saludeu els germans, què feu d’extraordinari? Els pagans, no fan també el mateix? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial.»

El que ens ha dit Jesús no ho veiem pas raonable. A la nostra societat les coses només les veiem amb sentit si responen satisfactòriament a preguntes de l’estil: «¿què hi podem treure?» o «¿Per a què serveix?» Ens costa d’acceptar la gratuïtat. Tanmateix, si no comprenem allò que és gratuït, que no comporta cap contraprestació, no podrem entendre gens ni mica el que pot significar l’amor que Déu ens té o el que ens demana que tinguem als altres, fins i tot als enemics. No podem pas comerciar amb l’amor o amb Déu, ni tan sols honradament, com ho feien els fariseus. Déu i la seva actuació són gràcia, amor i misericòrdia. Els passatges de l’Antic Testament en els quals hom expressa la idea que l’amor de Déu al seu poble és absolutament immerescut són abundants. Per això, l’amor és impagable, ni tan sols es pot pagar amb amor. Ni retornem amor, ni estimem perquè ens ho retornin. És molt diferent de la feina de relacions públiques. No és enviar regals als clients per conservar-los i treure’ls-hi profit comercial. La justícia humana queda superada així en introduir-se el pes de l’amor en un dels platets de la balança.

Tanmateix, al nostre món, el que és raonable és pagar per tot, i amb la mateixa moneda, sobretot si t’han fet mal; aquest és el fonament de la nostra justícia. «El qui la fa, la paga». Però així, hem arribat a situacions de violència i de guerra, hem construït una convivència insuportable i hem corromput la nostra justícia amb tota mena d’injustícies i atropellaments. Així hem fabricat enemics per tot arreu. Per això, si volem sortir d’aquest atzucac, hem de deixar la nostra assenyada i prudent manera d’actuar per seguir la follia de l’Evangeli, que és la follia de la creu: Jesucrist dóna la vida per amor a aquells que la hi treuen. Estimar l’enemic és sortir de la prudència humana, tan raonable a primera vista, per entrar dins de la maduresa del Crist, que ens demana amor, abnegació, lliurament i sacrifici.

Davant l’enemic hi pot haver diverses actituds. Podem suposar que no n’és d’enemic perquè nosaltres no ens hi sentim pas d’enemics. En aquest cas, no farem res i ho deixarem tot igual. És l’actitud més còmoda, però també és la més perillosa i injusta, perquè potser la causa de la seva enemistat sigui una iniquitat que hem comès contra ell i nosaltres no sabem o no volem veure, i en aquest cas seríem culpables; o potser sigui una maldat comesa per uns altres, i en aquest cas seríem còmplices. Aquesta és l’actitud dels egoistes, dels indiferents i insolidaris. Una altra possibilitat davant l’enemic és atacar-lo amb les seves mateixes armes, pagar-li amb la mateixa moneda, violència per violència, odi per odi. En aquest cas sempre guanyarà l’odi i tots en serem víctimes. És l’actitud més generalitzada, la que sembla més raonable i més lògica. És el mètode dels sistemes defensius, l’estratègia de la carrera d’armament, la raó dels mitjans de dissuasió, la lògica de la violència i la guerra. Certament molt lògica, però del tot contrària a l’Evangeli. La tercera actitud és la que Jesús demana als seus deixebles, la que hem sentit a l’Evangeli i que ens cal tornar a sentir i a llegir una vegada i una altra: estimar l’enemic, fer el bé als qui ens odien i parar l’altra galta quan calgui. Ara bé, tot sovint, hom ha confós l’expressió «parar l’altra galta» amb la idea de renunciar als nostres drets legítims i passar així per babaus. No és això. Parar l’altra galta vol dir denunciar la injustícia i interpel·lar a qui ens ha tractat malament amb un gest pacífic però decidit; és com dir-li: «M’has pegat en una galta, què, ¿vols pegar-me ara en l’altra?, ¿et sembla bé el que estàs fent?» Jesús mateix va respondre serenament i amb fermesa al criat insolent del gran sacerdot que li va propinar una bufetada dient-li: «Si he parlat malament, digues en què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues?». Aquesta ha de ser, doncs, l’actitud del cristià: no buscar revenja, però sí mantenir-se ferm; estar obert al perdó i parlar clarament. No és pas un art fàcil, certament, però és l’única manera de posar fre a la violència i de manifestar la gràcia divina a un món sovint mancat de gràcia. Arribarà un dia en què els violents es penediran de la seva violència, però els pacífics mai no s’hauran de plànyer de la seva mansuetud i de la seva bondat.