Diumenge 8 durant l'any

Sió diu: «El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi.» ¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu.

Només en Déu reposa la meva ànima,
d’ell em ve la salvació.
Només ell és la roca que em salva,
és el castell on em trobo segur.

R. Només en Déu reposa la meva ànima.

Reposa només en Déu, ànima meva,
d’ell em ve tota esperança.
Només ell és la roca que em salva,
és el castell on em trobo segur. R.

En Déu tinc la salvació i la glòria,
és la meva roca inexpugnable;
trobo en Déu el meu refugi.
Vosaltres, poble reunit, confieu en ell,
esplaieu davant d’ell el vostre cor. R.

Germans, que la gent no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat. Doncs bé, dels administradors l’únic que n’esperem és que siguin fidels. A mi, el que menys em preocupa és que em judiqueu vosaltres o qualsevol tribunal humà. Ni tan sols jo, no em judico. La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol dir que jo sigui irreprensible. El meu jutge és el Senyor. Per tant, no judiqueu res abans d’hora. Espereu que vingui el Senyor: ell farà llum sobre tot allò que s’amaga en les tenebres, i farà conèixer les intencions de cada cor. Llavors, l’elogi que es mereix cadascú vindrà de Déu.

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ningú no pot servir dos amos: Si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit? Mireu els ocells que volen lliures pels aires: no sembren, ni seguen, ni guarden res als graners, però els alimenta el vostre Pare celestial. ¿I no valeu més vosaltres que ells? ¿Qui de vosaltres, per més que es neguitegi, és capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida? I pel que fa al vestit, ¿per què us neguitegeu? Mireu com creixen els lliris dels prats: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no es vestia com cap d’aquests. I si Déu vesteix així l’herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us neguitegeu pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Anar darrere de tot això és propi dels pagans. El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el regne de Déu i ser justos. No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.»

 

 

Segurament estareu d’acord en que hem llegit una de les pàgines més poètiques i boniques de l’Evangeli. Però Jesús no va pronunciar aquest ensenyament per embadalir-se en belleses poètiques i imatges idíl·liques d’ocells del cel i lliris del camp, sinó per transmetre un missatge vàlid per a totes les èpoques. Es tracta d’un missatge molt pregon i clar alhora per als qui vivim en aquest segle al bell mig de la societat de consum: no podem ni hem de ser mai esclaus dels diners o de l’ambició. ¿Qui se’n deslliura avui de la frenètica carrera que ens imposa la societat per tenir més, per la millora tècnica i econòmica de la nostra vida? La societat ens embolica en la seva espiral de consum, tot desvetllant necessitats supèrflues. Només cal que la televisió anunciï un producte perquè se’n vengui encara més al dia següent, encara que en realitat no sigui tan necessari. Vivim submergits en milers de preocupacions: moltes són normals, com la de tirar endavant la família o donar el millor als fills, però d’altres són desmesurades.

Una primera resposta de la Paraula de Déu és la invitació a no deixar-nos esclavitzar pels diners, pel poder, per la fama o per l’esquer del benestar. “Servir els diners” no és pas servir-se’n, sinó estar-ne obsessionats, amb un aclaparament que produeix una tensió creixent i la pèrdua de l’equilibri interior. Una cosa és saber què valen els diners i una altra dependre exageradament d’ells i del que podem adquirir amb ells, de tal manera que arribem a perdre la serenitat i la pau. Fóra una llàstima que aquesta carrera consumista ens tragués l’humor, l’amor i l’humanisme. Que no tinguéssim temps per a riure, jugar o passejar, per veure relaxadament un esdeveniment esportiu o una pel·lícula interessant, per gaudir amb la família i els amics. Certament, hem de treballar, però sense perdre l’harmonia interior quan no aconseguim els objectius somiats, sense posar-nos tristos ni tràgics. Tots podem caure en l’esclavitud de les coses materials, tant els rics com els pobres –els quals poden ser massa rics en desigs–, els grans i els joves que, de vegades, pels estudis o els desigs de situar-se i assolir una bona posició, deixen de gaudir de la vida.

Una segona resposta de Déu és la invitació a saber buscar en la vida els autèntics valors, el Regne de Déu i la seva justícia. Això vol dir que no solament podem apreciar els valors humans, sinó també el que comporta la nostra obertura al Senyor, a l’Església i a la nostra vida de fe. El profeta Isaïas convidava el seu poble, i en circumstàncies gens fàcils, a confiar filialment en Déu, que és com una mare mai no oblida els seus fills. Cercar el Regne de Déu i la seva justícia ha de ser la base primordial de la nostra vida, ja que la nostra existència només adquireix sentit en Déu. Així, per exemple, el diumenge ens convida de debò al descans personal, a la relaxació, a fruir de la naturalesa i de la vida familiar, a les aficions culturals i esportives que puguem tenir, però també, i sobretot, ens convida a la celebració de l’Eucaristia amb la nostra comunitat, o a una pregària especial al si de la família: o sigui, a viure aquest dia de descans des de la perspectiva d’un cristià que s’alegra de la victòria pasqual del Crist, sentint-lo present en la seva vida. Buscar el Regne de Déu és donar més importància a les coses de l’esperit que a les merament materials, en un equilibri serè, que és el que ens ensenya l’Evangeli. I no s’hi val dir la frase tan gastada de «No tinc temps», ja que és Déu qui ens dóna el temps, i per això hi ha temps per tot. Dir «No tinc temps» és negar-li a Déu tot el que li devem, que és tota la nostra vida. I ben cert que qui no tingui temps per dedicar-ho a Déu en aquesta vida, tindrà tota l’eternitat per lamentar-ho.

Ara bé, ¿confiar en Déu vol dir una invitació a la mandra i a la passivitat, pensant que Ell ja proveirà les despeses de casa nostra, o que no cal estalviar i ser previsors? Clar que no. Crist mateix, que ens ha parlat de les flors i dels ocells, ens convida també a fer fructificar els talents que hem rebut. Allò que es desautoritza és la preocupació excessiva, l’aclaparament obsessiu i l’esclavitud de les coses materials, que tot sovint maten l’esperit, ofeguen l’humor i no ens deixen viure. Recordem la frase de Santa Teresa de Jesús: «Qui té a Déu, res no li manca».