Ascensió del Senyor

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu. Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.» Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Aplaudiu, pobles de tot el món,
aclameu Déu amb entusiasme. 
El Senyor és l’Altíssim, 
el terrible, rei de reis a tot el món. 

R. Déu puja enmig d’aclamacions, 
al so dels corns puja el Senyor. 
O bé: Al·leluia. 

Déu puja enmig d’aclamacions, 
al so dels corns puja el Senyor. 
Canteu a Déu, canteu-li,
canteu al nostre rei. R. 

Que és rei de tot el món, 
canteu a Déu un himne. 
Déu regna sobre les nacions, 
Déu seu al tron sagrat. R.

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Després de l’angoixa i el dolor del Divendres Sant, els deixebles van viure amb goig els dies que seguiren a la Resurrecció i van gaudir de la presència del Senyor, tot recordant amb Ell moments i esdeveniments viscuts, sentint la seva proximitat, assimilant els seus ensenyaments i anhelant el compliment de les seves promeses; ben segur que deurien desitjar que aquells moments duressin sempre. Però no podem viure pas de nostàlgies ni d’ambicions per voler ocupar els primers llocs; el Crist s’encarrega de treure els deixebles de llur abstracció i, en vigílies de la seva marxa definitiva, els dóna una ordre taxativa que els orienta vers llur veritable destí: «Aneu i feu deixebles». Tot el que havien viscut, sentit i presenciat, tot el que Jesús els prometia, no era només per a ells, sinó que els hi havia estat donat perquè ells ho transmetessin a tothom. ¿Com ho havien de fer?, ¿quin havia de ser el punt de partença per aquesta missió? La Constitució pastoral Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II, ho expressa clarament en dir: «Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant, en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tohom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història».

Cal anar cap al món, clarament ho diu el Crist; i a més diu el motiu pel quan hi hem d’anar: per fer deixebles. Alerta: deixebles, no prosèlits. Els fariseus feien prosèlits, i en el seu fanatisme eren capaços de recórrer terra i mar per aconseguir-ne ni que fos un de sol; però quan l’aconseguien el convertien en un ésser dissortat, aclaparat amb les càrregues pesants que li tiraven al damunt, lligat al carro de la Llei. Això no té res a veure amb el mandat del Crist. El Senyor vol deixebles, no prosèlits; deixebles que respirin l’aura de llibertat que Ell va portar a la terra; vol deixebles que, com Ell, diguin que cal ocupar els darrers llocs i els ocupin; que diguin que cal servir els homes i els serveixin de debò; que diguin que Déu és amor, s’ho creguin i ho visquin; que diguin que cal perdonar i perdonin. Aconseguir aquesta mena de deixebles és fonamental per al cristianisme, perquè els homes poden discutir les paraules i àdhuc les idees, però difícilment discutiran la vida, els fets i les realitats que hom pot constatar. Per això, des del punt de vista sobrenatural, no serem eficaços si no som capaços, individualment i comunitària, de viure allò que diem que creiem.

És fonamental l’adquisició d’aquest estil de vida, reflex pràctic de la fe si volem complir fidelment el mandat del Senyor. I perquè el puguem complir, el mateix Evangeli recull una esplèndida promesa del Crist: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». És una promesa que hauríem de recordar cada dia. El qui envia els seus al món per anunciar l’Evangeli no és cap mort, ni un gran absent, sinó el Déu vivent el cor del qual batega al costat de cadascun dels seus, cada dia. Si els cristians podem anar al món sense por i sense complexos és perquè sabem que no estem sols, que al costat nostre el Mestre hi és de debò. És important que ens ho creguem i que ho visquem, perquè en això hi serà la nostra força. I és important no solament creure en el Crist, sinó també creure el Crist, és a dir, confiar en Ell, en la seva persona i en la seva paraula. Pensem, doncs, en aquest Dia de l’Ascensió, com complim el mandat d’anar al món, de sortir de nosaltres mateixos i de la nostra còmoda indiferència, de no quedar-nos bocabadats mirant el cel; pensem fins a quin punt complim el mandat del Crist i vivim al costat dels homes instruint-los en com practicar tot el que Ell ens ha ensenyat; fins a quin punt n’estem convençuts de tenir a la mà la millor solució per al món, el qual canviaria radicalment si s’aproximés a l’autèntica doctrina del Crist, basada fonamentalment en una gran veritat: que Déu és Pare i que tots els homes som cridats a ser germans.