Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte: «Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any. Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel: “El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa, prengui un anyell o un cabrit. Si una família fos massa petita, que el prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de persones. Compteu quants en calen per menjar-se’l. Que sigui mascle, sense tara, i que no tingui més d’un any. Podeu prendre igual un anyell que un cabrit. L’heu de guardar fins al dia catorze del mes, i que tots els qui formen part de la comunitat del poble d’Israel el degollin al capvespre d’aquell dia, que prenguin de la seva sang i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran. »Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues. Per a menjar-vos-el, aneu cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, i us l’heu de menjar a corre-cuita: aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor. Aquella nit passaré pel país d’Egipte i faré morir tots els primogènits d’Egipte, tant els dels homes com els dels animals, i faré justícia contra les divinitats d’Egipte. Jo sóc el Senyor. La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang «passaré» enllà i, al moment que jo castigui el país d’Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini. Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

¿Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet?
Invocant el seu nom,
alçaré el calze per celebrar la salvació.

R.: El calze de la benedicció
és comunió amb la sang de Crist.

Al Senyor li doldria
la mort dels qui l’estimen.
Ah, Senyor, sóc el vostre servent,
ho sóc des del dia que vaig néixer,
vós em trencàreu les cadenes. R.

Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,
invocant el vostre nom,
compliré les meves prometences,
ho faré davant el poble. R.

Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.» Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial.» Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat el seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura. Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?» Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després.» Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.» Jesús li contestà: «Si no et rento, tu no ets dels meus.» Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em renteu només els peus: renteu-me també les mans i el cap.» Jesús li respon: «Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell. I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.» Jesús sabia qui l’havia de trair; per això deia que no tots estaven nets. Després de rentar-los els peus, quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula, els digué: «¿Enteneu això que us acabo de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.»

 

 

Quan mor un familiar estimat o un amic íntim, el seu record ocupa la nostra memòria. Ens agrada pensar sovint en aquella persona i recordar els petits detalls que semblaven tan característics d’ella: una mirada, un determinat comportament, una postura o alguna reacció especial. Comencem recordant el que ens deia. Després evoquem mostres d'afecte, i se'ns barreja una certa tristesa quan fem memòria dels seus darrers moments. Per a nosaltres tot això és molt important i busquem quelcom que ens recordi la persona estimada: fotografies, objectes que usava, la roba que vestia… Busquem algunes cartes que, llavors, ens parlen de manera més incisiva i directa, i trobem detalls que ens havien passat per alt quan encara vivia. Ben segur que aquesta mena d'experiència la coneixem la major part de nosaltres. Ara és l'experiència que viu l'Església en aquests dies de Setmana Santa; la persona estimada és Jesucrist, Nostre Senyor. A través dels nostres cants i pregàries i de la litúrgia en general, anem repassant aquests esdeveniments importants i les seves darreres paraules.

  El dijous sant recordem com Jesús, abans de sopar, es va aixecar i va rentar els peus dels deixebles, mostrant-nos així la cortesia divina. Va rentar els peus dels deixebles per mostrar la consideració que Déu té per nosaltres. Aquest pensament ens fa estremir d'alguna manera: Si aquesta és la cortesia que Déu ens té, ¿què és el que nosaltres podem mostrar a canvi? ¿Amb quin gran respecte i sensibilitat no haurem de tractar els nosaltres familiars, amics i coneguts? El signe de rentar els peus, que repetirem en aquesta celebració, no ha de quedar pas com un mer gest folklòric, sinó que ens ha de recordar com tota la vida cristiana és servei que neix de l’amor.

  El dijous sant rememorem també aquella nit en què Jesús prengué pa i el convertí en el seu cos, va prendre vi i el transformà en la seva sang. Acceptar  aquest fet i aquesta veritat requereix fe per part nostra, i la fe és Ell qui ens la dóna. Cal humilitat per reconèixer que allò que abans era pa, és ara el seu cos, i que allò que abans era vi, és ara la seva sang. El nostre acte de fe en aquesta gran veritat necessita ser renovat constantment i anar-se alimentant. Anem progressant en el reconeixement de que en l'Eucaristia tenim el mitjà que Ell ens ha donat per a incorporar-nos en la seva passió, mort i resurrecció. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia estem fent una celebració tant del Divendres Sant com del Diumenge de Pasqua, és a dir, estem celebrant la Mort i la Resurrecció del Senyor. Gràcies al Memorial que Jesús va instituir el Dijous Sant, nosaltres podem participar d'aquestes dues realitats, la seva Mort i la seva Resurrecció, que són com les dues cares de la mateixa medalla, en cada celebració eucarística que realitzem. L'Eucaristia és alhora sacrifici i banquet. És el punt central en la vida de l'Església. Dóna valor i sentit a la nostra vida diària, al nostre amor, al nostre sofriment i als nostres esforços. El Dijous Sant és un bon moment per donar gràcies a Déu per l'Eucaristia, per aquest miracle que dóna sentit a la vida, perquè Jesucrist hi és present, Ell mateix. Quan acabarem aquesta celebració d’avui, ens preparem per al Divendres Sant amb un esperit de pregària, i segurament restarem una estona llarga a l’església per pregar davant el monument. Quan ens unim a Jesucrist en el Santíssim Sagrament restem units a Ell quan sofria a l'hort de Getsemaní l’agonia en la qual veia com tots els pecats de la humanitat se li venien a sobre; restem units a Ell com ho estava la Santíssima Verge Maria i el deixeble estimat, que es van mantenir fidels i perseverants fins al final, que el van acompanyar sense temor en el moment suprem; i restem units a Ell com ho estava Maria Magdalena, quan el va trobar ressuscitat el primer diumenge de Pasqua, aquell dia de la nova creació que va portar la llum nova al món.