Diumenge de Pentecosta

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»

Beneeix el Senyor, ànima meva. 
Senyor, Déu meu, que en sou de gran. 
Que en són de variades, 
Senyor, les vostres obres la terra 
és plena de les vostres criatures. 

R. Quan envieu el vostre alè, Senyor, 
renoveu la vida sobre la terra. 
O bé:Al·leluia.

Si els retireu l’alè,
expiren i tornen a la pols d’on van sortir. 
Quan envieu el vostre alè, 
reneix la creació, 
i renoveu la vida sobre la terra. R. 

Glòria al Senyor per sempre. 
Que s’alegri el Senyor contemplant 
el que ha fet, que li sigui agradable aquest poema, 
són per al Senyor aquests cants de goig. R.

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»

Pentecosta és la plenitud de la Pasqua: el Crist ressuscitat és present entre nosaltres pel seu Esperit. La lectura dels Fets dels apòstols ens ha mostrat la fecunditat i l'impuls que origina l'Esperit Sant en la comunitat dels primers creients: un petit grup, tancat a casa amb por, passa a convertir-se en una comunitat missionera que anuncia l'Evangeli i afegeix nous membres al Crist gloriós. Pentecosta inicia el temps de l’Església, de la seva missió i de la seva renovació.

Una funció constant de l’Esperit és la renovació de totes les coses, perquè allà on hi ha renovació hi ha vida, i la vida que ens ve de Déu sempre és nova. Un dels perills en què podem caure en aquest temps que es toca viure és el d’idealitzar les èpoques passades i caure en el derrotisme respecte a la nostra: de vegades sembla com si les rodes de l’Evangeli s’haguessin encallat i no avancessin; que la tasca d’anunciar i proclamar el missatge de Jesucrist és gairebé impossible; que vivim en un món indiferent i fins i tot hostil. Tanmateix, podem preguntar-nos si des del punt de vista humà va ser més fàcil al temps dels apòstols. Ells només eren dotze i nosaltres som milions de creients; ells van haver de plantar la creu i nosaltres ja l’hem trobada present al món. Avui, gràcies a Déu, no falten testimonis de la renovació actual i dels carismes amb els quals l’Esperit continua enriquint l’Església: catequesi, comunitats cristianes, cursets de cristiandat, curs Alpha, cèl·lules d’estudi i de pregària, equips de matrimonis, moviments de joves i d’adults d’Acció catòlica, grups d’oració, Renovació carismàtica i instituts de vida consagrada. La mateixa pervivència al llarg dels segles de l’Església, la qual és obra de Déu en mans dels homes, és un testimoniatge de la presència de Jesucrist pel seu Esperit i constitueix una verificació de les seves paraules: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

En cada persona que li obre el cor, l’Esperit Sant obra una profunda transformació renovadora. En la vida de cada creient, l’Esperit vessa uns determinats carismes. Així, l’exemple i la educació en la fe que els esposos cristians dónen a llurs fills, la fidelitat callada i el treball honrat dels pares, l’ajuda generosa que es presta al veí o a l’amic que té problemes, la paciència alegre del malalt en el seu dolor o de l’ancià en la seva soledat, l’oració silenciosa, la pregària en llengües, la confiança en Déu, la capacitat d’aconsellar i de consolar, l’alegria del deure acomplert i d’una consciència recta, són mostres del pas de l’Esperit sant en la vida dels creients. Tot és do de l’Esperit de Déu, que és present i actua en els creients com al seu temple i morada. L’Esperit habita en nosaltres perquè l’hem rebut de Déu.

Tot el que acabem de dir, no és pas triomfalisme, sinó una confessió agraïda  a Déu pel seu ajut constant i indispensable. Però cal que cadascú de nosaltres també hi responguem. Sovint em causa una admiració negativa el fet de veure com som d’ambiciosos quan es tracta de tenir més béns materials i una vida còmoda, i en canvi, com som de porucs i de tancats quan es tracta de béns espirituals i de creixement en la vida sobrenatural: ens fa por i no ens hi volem veure compromesos. No volem renunciar al nostre estil de vida per tal que Déu ens ompli amb la seva riquesa i ens faci instruments del seu amor. Ens acontentem amb “complir” i anar fent. ¿No és hora ja d’obrir les portes i finestres de la nostra vida al vent de l’Esperit?, ¿no és hora de donar-nos ja al Senyor i confiar plenament en Ell?