La Santíssima Trinitat. Diumenge després de Pentecosta

En aquells dies, Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí, tal com el Senyor li havia manat. Portava a les mans les dues tauletes de pedra. El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.» Moisès es prosternà tot seguit, l’adorà amb el front fins a terra, i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat.»

Sou beneït, Senyor, 
Déu dels nostres pares. 
Glòria i lloança per sempre.

R. Glòria i lloança per sempre. 

És beneït el vostre sant nom. 
Glòria i lloança per sempre. R. 

Sou beneït al vostre temple sant. 
Glòria i lloança per sempre. R. 

Sou beneït assegut al vostre soli reial. 
Glòria i lloança per sempre. R.

Sou beneït a la carrossa de querubins, 
quan penetreu amb la mirada els oceans. 
Glòria i lloança per sempre. R. 

Sou beneït al firmament del cel. 
Glòria i lloança per sempre. R.

Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau. Us saluda tot el poble sant. Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

 

 

Després d’haver celebrat la cinquantena de Pasqua i la solemnitat de Pentecosta, en les quals hem viscut intensament el pas de mort a vida del Crist Salvador i la donació de l’Esperit Sant, hem recordat tot el que Déu Tri ha fet per nosaltres, i avui ens aturem per girar el nostre esguard vers Aquell de qui ho hem rebut tot. ¿Ens adonem de tot el que això significa?, ¿hem estat capaços de captar de debò, ni que sigui en la nostra pobra petitesa, la immensitat de l’amor de Déu? En aquest sentit, la festa de la Santíssima Trinitat ha de ser la gran festa de l’acció de gràcies al Pare, al Fill i a l’Esperit per tot allò que les tres divines persones, que són un sol Déu, han fet per nosaltres.

La fe cristiana no consisteix pas en una sèrie de teories complicades, sinó que, en el fons, es redueix a unes poques realitats molt simples però molt grans alhora, que, si les vivim de debò, poden transformar radicalment la nostra vida i omplir-la de sentit. Ser cristià significa creure i viure que Déu és un Pare que ens estima, que tot ho ha fet per nosaltres i que mai no ens abandonarà. Pel gran amor que ens té, Déu ha entregat el seu Fill únic, Jesucrist, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna; per això, ens ha obert una esperança sense límits en Jesús ressuscitat. I, per l’Esperit Sant, el Senyor sempre és amb nosaltres, com Déu de l’amor i de la pau, per reafirmar-nos en la comunió amb tota l’Església i construir amb nosaltres una humanitat nova. Quan parlem de la Trinitat, no hem de menystenir l’explicació doctrinal, però el més important és el seu aprofundiment existencial. Podem veure amb quina naturalitat parla sant Pau als cristians de Corint de la gracia o la salvació de Jesucrist, de l’amor del  Pare i del do o comunió de l’Esperit Sant. La Paraula divina insisteix en l’amor i la bondat de Déu i ens els mostra.

La Trinitat és misteri d'amor i comunió. La Trinitat vol dir que el nostre Déu no és un Déu solitari, sinó que en Déu hi ha caliu familiar. Déu no és únic tot i ser tres, sinó que és únic precisament perquè en Ell són tres que comparteixen tot el que són, fins a arribar a realitzar allò que per a les persones que s'estimen sempre serà un somni: sense deixar de ser ells, ser una mateixa cosa. Perquè Déu és amor i comunió, crea comunió allà on es fa present. I la comunió serà sempre, si no una realitat, si una exigència per als creients, un ideal al qual hem d'arribar i que Déu ens farà possible.

Perquè Déu és amor i comunió, és sempre amb els homes i estableix amb ells una relació personal. Jesús va dir la nit abans de donar la seva vida per nosaltres: «Si algú m'estima, guardarà les meves paraules, el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell». Així, Déu no es conforma amb viure amb nosaltres i entre nosaltres, sinó que també vol habitar dins nostre. Al mateix temps, perquè Déu és amor i bondat, és un Déu que salva. Déu no ens ofereix una alternativa: o salvació o condemnació. Déu només salva. El que passa -i aquí radica la serietat de la llibertat humana- és que nosaltres podem autoexcloure’ns d'aquesta salvació. Déu no castiga ningú: el càstig, tant en aquest món com en l'altre, no és sinó la conseqüència connatural i intrínseca del pecat, que és la negació de l'amor i, per tant, la negació de Déu.