Diumenge 1 de Pasqua

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l'Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s'aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d'abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d'entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Enaltiu el Senyor: Que n'és de bo,
perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d'Israel:
perdura eternament el seu amor.

R. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo.
o bé: Al·leluia.

La dreta del Senyor fa proeses,
la dreta del Senyor em glorifica.
No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor. R.

La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici.
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se'n meravellen. R.

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

O també pot fer-se:
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 5,6b-8)
Germans, ¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans perquè sigueu una pasta nova. Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar, ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem Pasqua cada dia, no amb el llevat que érem abans, el llevat de la dolenteria i de la malícia, sinó amb pans sense fermentar, vivint amb sinceritat i veritat.

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.» Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

O també pot fer-se:
Lectura de l'evangeli segons sant Marc (Mc 16,1-8)
Acabat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé compraren espècies aromàtiques per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Entre elles preguntaven: «¿Qui ens farà rodolar la pedra que tanca l'entrada del sepulcre?» Llavors alçaren els ulls i s'adonaren que la pedra ja havia estat apartada. Era una pedra realment molt grossa. Entraren al sepulcre, veieren, assegut a la dreta, un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. Ell els diu: «No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat, no hi és, aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. I ara aneu a dir als deixebles i a Pere que anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com ell us ho havia dit.» Elles sortiren del sepulcre i fugiren. Tremolaven d'esglai i, de por que tenien, no s'atreviren a dir res a ningú.

Per a la missa vespertina també pot fer-se:
Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 24,13-35)
Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s'aturaren amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas.» Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar a la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint pels de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els en donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «¿No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó.» Ells l'havien reconegut quan partia el pa.

És molt important i necessari al llarg de la vida fer-nos preguntes, només així podrem progressar. Avui, en aquest solemne i gloriós dia de Pasqua, en iniciar la gran festa dels cristians , la gran festa de la fe, serà molt oportú preguntar-nos si sabem exactament el que creiem: m’agradaria que tots avui ens interroguéssim sincerament sobre la nostra fe perquè així puguem celebrar bé aquestes set setmanes de la festa cristiana que és el temps pasqual. Per celebrar-ho bé, cal que sapiguem bé què creiem.

¿Què és ser cristià? ¿El cristià és l’home o la dona que creuen en Déu? Certament, els cristians creiem en Déu; però no cal ser cristià per creure en Déu, ja que hi ha milions de creients que no són cristians, i no únicament en països llunyans, sinó que també són entre nosaltres. ¿El cristià és aquella persona que creu en una vida que no s’acaba amb la mort? Sí, però tampoc tenim nosaltres en exclusiva creure en una vida que no termina amb la mort, puix que també hi ha homes i dones que esperen una altra vida sense ser cristians. ¿El cristià és l’home o la dona que creuen en la necessitat d’una determinada manera de comportar-se, basada en l’amor, en la justícia i en la veritat? Els cristians hi creiem, però un cop més hem de reconèixer que no cal ser cristià per creure en l’exigència d’un camí d’amor, de lluita per la justícia i de recerca de la veritat: hi ha molts homes i dones, fins i tot no religiosos, que procuren viure així. Totes aquestes preguntes no defineixen el que és la nostra fe; però tampoc no n’hi ha prou de dir que el cristià és aquell que vol inspirar la seva vida en la paraula i en l’exemple de Jesucrist. Certament, el cristià, com diu la mateixa paraula, es defineix en relació, en referència amb el Crist. Però, per a nosaltres, Jesús no és tan sols un mestre o un exemple. La nostra fe ens demana fer un pas més, un pas d’una importància cabdal i d’una dificultat decisiva.

  La pregunta sobre la nostra fe té una resposta precisa i concreta: ser cristià és creure en la resurrecció de Jesucrist i en tot el que comporta. Qui té aquesta fe, amb totes les seves conseqüències, és cristià; qui no creu en la Resurrecció, no es pot dir cristià, per més que pugui ser un admirador de Jesús o una persona religiosa o justa. Ser cristià no demana res més ni res menys que això: creure que Jesús de Natzaret, després de seguir el seu camí d’anunci de la Bona Notícia del Regne de Déu, per ser fidel fins a l’extrem, va acceptar el camí de la creu amb una fe, amb un amor i amb una esperança total. I que per això Déu Pare el va ressuscitar, és a dir, li va comunicar aquella plenitud de vida que Ell havia anunciat, constituint-lo així Senyor –és a dir, criteri i font de vida– per a tots els qui creguessin en Ell. En la resurrecció, Déu va donar la raó al seu Fill i no a les autoritats religioses d’Israel que el condemnaren a mort. Però fem un pas més i fem-nos una altra pregunta: ¿Com vivim nosaltres vinculats a la seva vida, els qui creiem en Jesucrist ressuscitat i viu per sempre? I la resposta serà: la conseqüència de la nostra fe en Jesucrist vivent és que nosaltres creiem que el seu Esperit, l’Esperit de Déu que era amb Ell com ens diuen els Evangelis, és en nosaltres.

El temps de Pasqua ha de significar per als cristians un progrés en aquesta fe en l’Esperit de Jesucrist que penetra, il·lumina i enforteix el nostre camí. Perquè és gràcies a que l’Esperit Sant és present en tu, en mi i en cadascun de nosaltres, que tu, jo i tots nosaltres estem empeltats, vinculats amb Jesucrist ressuscitat. L’error dels cristians molt sovint és aquest, que volem arreglar-nos sols, perquè oblidem l’Esperit de Déu que és amb nosaltres, com era en els primers cristians. Així doncs, creure en la Resurrecció de Jesucrist és el mateix que creure que tenim en nosaltres el seu Esperit. El camí no el fem sols: el camí és l’Esperit qui ho fa en nosaltres. I si aquesta és la nostra fe, aquesta és també la causa de la nostra alegria. Per això, la Pasqua és temps de goig, de festa, d’obertura sense por a la vida de Déu.

Jesucrist és viu, ha ressuscitat i està entre nosaltres. ¿Al·leluia! Enaltiu el Senyor, perdura eternament el seu amor.