Diumenge 10 durant l'any

Després que l'home hagué menjat el fruit de l'arbre, el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m'he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t'ha fet saber que anaves nu? ¿És que has menjat del fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit de menjar?» L'home li digué: «La dona que m'heu donat m'ha ofert el fruit d'aquell arbre, i n'he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m'ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs sobre el vendre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d'ella. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.»

Des de l’abisme us crido, Senyor.
Escolteu el meu clam.
Estigueu atent, escolteu
aquest clam que us suplica.

R. Són del Senyor l’amor fidel
i la redempció generosa.

Si tinguéssiu en compte les culpes,
qui es podria sostenir?
però és molt vostre perdonar,
i això ens infon respecte. R.

Confio en la paraula del Senyor,
la meva ànima hi confia.
Espera el Senyor la meva ànima,
més que els sentinelles el matí.
Que espirin el matí els sentinelles,
Israel espera en el Senyor R.

Són del Senyor l’amor fidel,
i la redempció generosa.
És ell que redimeix Israel,
de totes les seves culpes. R.

Germans, l’Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat.» Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d’aquesta fe, i per això parlem, i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres. Perquè tot això és  ben bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent, farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria. Per això no ens desanimem. És veritat que la vida d’homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va renovellant cada dia, perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant un pes incomparable de glòria que durarà sempre. I nosaltres no apuntem a això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre. El nostre cos, que és la casa i el tabernacle de Déu a la terra, serà destruït, però sabem que tenim al cel un altre edifici, un temple que és obra de Déu, no fet de mà d’homes, etern.

En aquell temps, Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus sentiren dir el que feia hi anaren per endur-se'l, perquè deien que havia perdut el seny. Per altra banda, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït per Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d'una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment, si el regne de Satanàs s'ha dividit en faccions que lluiten entre elles ja no se sosté: no pot pas durar. A casa d'un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo, però el qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat.» Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne. Després arribà la seva mare amb els seus familiars, i de fora estant el fan cridar. La gent que seia al voltant d'ell li diu: «La vostra mare i els vostres parents són aquí fora, que us volen veure.» Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus parents?» Llavors mirant els que seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare.»

 

 

 

A voltes, la lluita de Jesús contra el mal dóna lloc a escenes patètiques, com la que acabem de veure en el fragment de l’Evangeli d’avui. Malgrat que es veu envoltat de tanta gent que no té temps ni de menjar, Jesús, en realitat, es troba sol: els seus familiars no el comprenen i diuen que s’ha tornat boig; els mestres de la llei arriben a afirmar que fa miracles pel poder del diable; i dels deixebles no se’n parla, però sabem per altres passatges de l’Evangeli que no sempre van saber entendre els seus ensenyaments. Així, Jesús es veu desacreditat per uns i altres. Quan en més d’una ocasió et trobis sol, quan els teus esforços no siguin compresos i alguns et critiquin, pensa en aquesta experiència dolorosa de Jesús. Que els mestres de la llei i els fariseus malparlin d’ell i l’acusin, Jesús ja s’ho espera; a fi de comptes, són els seus opositors. El que li resulta més punyent és que els seus mateixos familiars no creguin en Ell. Ser criticat i perseguit pels adversaris i enemics és més tolerable que no pas veure’t criticat i incomprès per la teva pròpia gent, per aquells amb els qui comparteixes un ideal, la fe o el parentiu. La circumstància d’aquest rebuig va donar lloc a Jesús a parlar sobre el pecat contra l’Esperit Sant, horrible blasfèmia que no es pot perdonar en aquest món ni en l’altre mentre la falta persisteixi. ¿En què consisteix, doncs, aquest pecat? Principalment en el fet de no creure i de no acceptar Jesucrist. Els mestres de la llei manifestaven llur incredulitat dient que Jesús estava posseït per un esperit maligne i que, per tant, el seu ensenyament no venia de Déu. Boig per a uns i endimoniat per a uns altres, així veien Jesús, alguns dels seus contemporanis, encegats per llurs prejudicis. Actualment, el pecat contra l’Esperit Sant o incredulitat pertinaç es posa de manifest de tres maneres:

La primera és la negativa obstinada en acceptar Jesucrist. Tots els fets i ensenyaments del Salvador estan destinats a lluitar contra el mal i a alliberar-nos del pecat que no ens deixa ser amics de Déu; per això, qui es nega a acceptar-lo, es veu privat per culpa seva del perdó que Déu li vol atorgar generosament i de la possibilitat de veure’s alliberat. Déu no pot perdonar en contra de la seva voluntat a qui no vol ser perdonat. Així, qui es tanca de banda al missatge del Crist, es barra el pas cap a la salvació. Diu sant Francesc d’Assís al seu Càntic de les criatures: «Ai d’aquells que morin en pecat mortal!», és a dir, obstinats en la seva llunyania respecte de Déu. Podríem afegir nosaltres encara: «Ai d’aquells que perseveren en llur impenitència fins al final, perquè es tallen ells mateixos tota possible esperança!» No és que Déu no els vulgui salvar, són ells que no es deixen salvar.

La segona  és la presumpció i l’abús del perdó de Déu. És l’actitud d’aquells que pensen que la bondat o la maldat de les obres i de les persones no té importància, puix que, facin el que facin, Déu -com que és tan bo- els perdonarà igualment o, encara pitjor, té l’obligació de perdonar-los. Abusen de la misericòrdia del Senyor. No pensen que Déu, precisament perquè és bo, no pot consentir el mal; no comprenen que la bondat de Déu reclama de l’home una actitud responsable cap al bé, no entenen que Déu no tolera que hom visqui alegrement en la indiferència i en la irresponsabilitat, enfangats en el mal. En no voler entendre l’abast destructiu que té el mal en el món i el paper restaurador de la misericòrdia divina, aquests també es fan incapaços de rebre el perdó autèntic. Aquí podríem recordar aquella frase de sant Agustí que ens ha de fer pensar molt al llarg de la vida: «Aquell que t’ha creat sense tu, no et salvarà pas sense tu».

I la tercera es caracteritza per la desconfiança i l’escrúpol, que són dues mostres de manca de fe. Hi ha qui pensa que el mal que ha comès és tan i tan gran que Déu no el perdonarà ni el podrà perdonar mai. Hi ha qui veu pecat en tot el que fa i, el que és pitjor, en el que fan els altres. Pensar així és concedir més valor al mal que ens amenaça que no pas al bé amb que Déu ens estima i ens vol fer feliços. En aquesta dissortada desesperació va caure Judas Iscariot. Desconfiar del perdó i mantenir una actitud semblant és trencar el pont de misericòrdia que Jesucrist ha establert entre Déu i els homes i caure en el descoratjament. Qui viu en la desesperança s’incapacita per rebre el do del perdó. Podem estar ben segurs que, si no posem impediment per part nostra, no hi ha cap mal que sigui més poderós que el bé de Déu; no hi ha cap situació humana, per desesperada que sembli, que Déu no pugui salvar. Al cap i a la fi, el pecat, per gran que sigui, no deixa de ser obra d’una creatura, limitada i petita, ¿i què és això enfront del poder immens i infinit del Creador? Gràcies a Jesucrist, que ens ha manifestat l’amor infinit de Déu, tot el mal que hi ha en el món té el mateix poder que tindria una gota de tinta negra que es dissol en el mar.