Diumenge 12 durant l'any

Hi ha moments a la vida en que sembla que tot trontolla i s’ensorra sota els peus; l’escena de la tempesta apaivagada pot il·lustrar-los molt bé. Mentre a la mar s’aixecaven les onades i bufava un vent impetuós, Jesús dormia a la barca. Més adormida, però, estava encara la fe dels deixebles. Adormit enmig del temporal, contemplem el Crist submergit en la crisi de la seva Passió i mort; un cop despert en poder i força sobre el vent i les onades, verifica la glòria i la sobirania de la seva resurrecció. El Fill de Déu, que té poder sobre la vida i la mort, té també poder sobre el vent i l’aigua que Ell ha creat. D’aquest relat evangèlic podem treure aplicacions tant per a la nostra vida personal com per a la vida de tota la comunitat cristiana.

         Hi ha moments de prova  per  a la nostra fe, moments de tempesta semblants a l’angoixa que van experimentar els deixebles al bell mig de la borrasca i a l’hort de Getsemaní. Quan el temporal ens assota despietat, quan ens visita el dolor, quan el mal triomfa per moments i s’enfosqueixen els valors del bé i de la virtut, quan sofrim injustament, quan la pobresa, la desgràcia o la mort fan acte de presència a la nostra vida…, en una paraula, quan ens dol el silenci de Déu que sembla estar adormit, llavors sorgeix espontàniament la queixa dels llavis i del cor: «Senyor, ¿no us importa que ens enfonsem?» Si el nostre crit és pregària, vol dir que tenim la confiança en Ell i busquem agafar-nos-hi amb més força; però si expressa desconfiança, dubte i manca de fe, aleshores haurem d’escoltar el correctiu de Jesús: «¿Per què sou tan covards? ¿Encara no teniu fe?» Ser cristià no implica no tenir problemes ni sofriments; si en això consistís l’autèntica felicitat, el més feliç del món seria aquell que no tingués cor. La fe no és una assegurança de vida a tot risc que ens deslliura dels problemes que ens aclaparen; tanmateix ens fa sentir Déu ben al costat nostre i ens dóna coratge i gràcia per avançar confiadament. Ens hem embarcat amb Jesús en l’aventura de la fe, ¿realment ens sabem compromesos amb Ell?, ¿confiem de debò en el seu compromís amb nosaltres o bé la nostra fe cristiana és una rutina heretada que vivim per inèrcia?

         L’Església fa un viatge amb Jesucrist a través del mar del món; la fràgil barca de Pere, que travessa de nit un mar procel·lós, és un símbol de l’Església que navega a través del mar del món i del temps. L’Església, al llarg de la història ha conegut moments de calma i també ocasions en que la tempesta s’ha fet molt aguda i ha amenaçat d’enfonsar-la. ¡Quantes experiències viscudes per cristians de tantes generacions al llarg dels dos mil·lennis de cristianisme! Tots nosaltres, deixebles de Jesucrist, som dins de la barca i tots hem de cooperar perquè vagi avançant; però el més important és saber que Jesucrist vivent és entre nosaltres i és Ell qui ens dóna la força del seu Esperit. Per això, tinguem fe: quan vivim com autèntics cristians, quan amb paraules i obres fem conèixer l’Evangeli, no estem pas actuant per compte i risc propi, sinó que estem treballant en l’obra de Déu, que vol la salvació de tots els homes. La fe en Jesucrist és el nostre poder.