Diumenge 13 durant l'any
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 1,13-15.2,23-24)
Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l'home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l'enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d'ell són els qui en fan l'experiència.
Salm responsorial [29,2.4,5-6.11.12a.13b (R.: 2a)]
Amb quin goig us exalço, Senyor.
M'heu tret a flor d'aigua quan m'ofegava,
i no heu permès que se n'alegrin els enemics.
Senyor, m'heu arrencat de la terra dels morts,
Quan ja m'hi enfonsava, m'heu tornat a la vida.
R. Amb quin goig us exalço, Senyor!
Canteu al Senyor, els qui l'estimeu,
enaltiu la seva santedat.
El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia. R.
Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi; ajudeu-me, Senyor.
Heu mudat en joia les meves penes, Senyor, Déu meu,
us lloaré per sempre. R.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 8,7.9.13-15)
Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l'amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l'Escriptura: «Ni als qui n'havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n'havien recollit poc els en faltava.»
Lectura de l'evangeli segons sant Marc (Mc 5,21-43)
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l'altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l'aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l'ànima, li diu: «La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.» Jesús se n'anà amb ell, i el seguia molta gent. [Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l'havien fet sofrir molt, i s'hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l'instant se li estroncà l'hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d'ell, es girà a l'instant i preguntava a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te'n en pau». Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d'amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només va permetre que l'acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.» Ells se'n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l'acompanyaven, entra a l'habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: Noia, aixeca't.' A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar. Ells no se'n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.
Poder viure sempre, de manera plàcida i sense sofriment, és un desig molt humà. ¿Qui no ho voldria per considerar-se feliç? Tanmateix, la malaltia i la mort formen part de la condició humana i no ens en podem escapar. Ara que comencem a gaudir de les delícies de l’estiu, ¿hem de parlar d’aquests temes?, ¿no seria millor deixar-los per una altra ocasió? I és que nosaltres també ens hem contagiat d’una manera de pensar pròpia del nostre temps, segons la qual tot el que faci referència al sofriment i a la seva conseqüència més extrema, que és la mort, sembla un tabú que, com que no el podem eliminar, procurem dissimular-ho tant com sigui possible. Mereix la pena que pensem que la vida de la fe es realitza a tots els nivells i, per tant, com a cristians, l’Evangeli ens demana també una resposta en aquest camp. En fer-se home, Jesucrist assumeix aquests aspectes que podríem anomenar “lletjos” de la nostra vida. Ens cal no deixar-nos emportar per una manera de pensar simplista i aprofundir en el sentit del sofriment humà, per tal d’acceptar-ho com a part integrant de la vida i així poder superar-ho tal com Déu ho vol, i també per ajudar aquells que en pateixen les conseqüències.
La malaltia i la mort ens obren els ulls a la nostra limitació i ens fan adonar que som poca cosa, que hem d’acceptar de dependre dels altres i procurar ser més humils. La mort ens posa al davant la consideració que nosaltres no som els amos absoluts de la vida, que aquesta és molt fràgil i que ens ha estat donada com un regal per Déu, el qual no ha creat la mort ni es recrea veient com nosaltres sofrim. Déu ha creat l’ésser humà per a la vida i ha posat en ell un desig d’immortalitat. Però el pecat ha introduït aquestes realitats tristes a la vida. El dolor i la mort, tal com els experimentem, són conseqüència del pecat de la humanitat i de les nostres pròpies faltes. No es tracta pas que cada malaltia o cada defunció siguin un càstig, però sí que hi ha una relació radical entre aquestes realitats i el pecat. Sinó, digueu-me, tot reflexionant sobre alguns exemples concrets: el fet que moltes persones visquin en la misèria i vagin morint de gana o de malalties, ¿no és conseqüència del greu pecat d’injustícia social a nivell mundial, un pecat en el qual tothom hi és implicat? El fet que molta gent mori d’accident, ¿no es deu sovint a les imprudències d’aquells que semblen no tenir prou en compte el cinquè manament i posen en perill la seva vida i la dels altres? O fins i tot, moltes malalties, ¿no tindrien remei si portéssim tots plegats un estil de vida més sà i més coherent?, ¿si no hi hagués tanta contaminació o miréssim de renunciar a tot allò que és superflu? Quan ens apartem de la voluntat de Déu ens creem el càstig per a nosaltres mateixos i per al proïsme. La voluntat i el designi de Déu és que siguem feliços i participem de la vida; si desobeïm la voluntat divina i ens n’apartem, ¿què hi podem trobar? La resposta cristiana al sofriment ha de ser generosa, tal com Jesús ens ho ha ensenyat amb l’exemple. Ell vol el bé de tothom, i per això guareix aquella dona i retorna a la vida la filla del cap de la sinagoga. Jesús ho fa sense prejudicis: el contacte amb una dona que patia pèrdues de sang el podia deixar impur, però Ell s’estima més fer feliç i alliberar una dona a la qual se li escapa la vida que seguir els convencionalismes d’unes normes que esdevenen inhumanes, i per això es deixa tocar la roba. Jesús tampoc no fa massa cas de les burles d’aquells que se’n riuen enmig del dolor perquè ha dit que la nena no és morta sinó que dorm. En la lluita contra el mal i la mort, el que cal és ser decidit i actuar sense deixar-se emportar pels respectes humans i la por a perdre el prestigi, la consideració social i àdhuc la mateixa vida. La lliçó de Jesús és ben òbvia: els cristians hem d’atansar-nos als malalts i als qui pateixen, perquè Jesús també ho feia i perquè en ells s’encarna i es fa present el Crist sofrent a qui nosaltres estimem i servim. Moltes vegades no sabrem què dir per confortar i consolar els qui sofreixen, però la nostra presència i la nostra pregària els ajudarà moltíssim, perquè se sentiran estimats. En aquest context, valorem el treball dels metges, del personal sanitari i també el d’aquelles persones que visiten els malats i els hi donen una atenció que necessiten.
Per poder acollir els malalts i per poder sentir-nos acollits per Jesucrist, ja que nosaltres també som malalts, cal que tinguem fe. És l’actitud del cap de la sinagoga, que confia en què Jesús podrà salvar la seva filla, i és la postura d’aquella dona que, després d’haver-ho provat tot, confia en què Jesús podrà guarir-la. Ell continua dient-nos: «Tingueu fe i no tingueu por. Per molt gran que sembli el mal que envolta la nostra vida i que ens amenaça, Jesucrist té prou poder per alliberar-nos-en, perquè Ell ens coneix, ens estima i ha mort i ressuscitat per nosaltres per tal que tinguem vida a desdir.
