Diumenge 14 durant l'any

En aquells dies, l'Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d'home, t'envio al poble d'Israel, a un poble de rebels que s'han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T'envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït. Tant si t'escolten com si no t'escolten, tu digue'ls: “Això diu el Senyor Déu”, perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d'ells.»

A vós, que teniu el tron dalt del cel, aixeco els meus ulls. Com l'esclau té els ulls posats en les mans del seu amo. R. R. Tenim els ulls posats en el Senyor, fins que s'apiadi de nosaltres. Com l'esclava té els seus ulls en les mans de la mestressa, tenim els ulls posats en el Senyor, fins que s'apiadi de nosaltres. R. Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos, estem saturats de menyspreu. La nostra ànima n'està ben saturada, dels escarnis dels altius, del menyspreu dels insolents. R.

Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m'enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m'enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me'n deslliuri, però ell m'ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M'agrada ser feble i veure'm ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n'estranyava i deia: «D'on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?» I se n'escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

El comportament de la gent de Natzaret davant Jesús és tot un signe de la manera de ser i de procedir del poble d’Israel al llarg de la seva història; els israelites són per a Déu com uns fills tossuts i desobedients. La majoria dels natzarens i dels jueus en general no van voler reconèixer Jesús com a profeta del Regne, ni tampoc no el van reconèixer en el seu anunci del Pare misericordiós. L’esdeveniment de Natzaret serà també una premonició del que després succeirà amb l’Església primitiva, la qual, perseguida per la sinagoga, es va obrir als pagans. A Natzaret es pensaven conèixer prou Jesús, per tant, ¿què en podien esperar, doncs? També els dirigents d’Israel creien conèixer Déu fins al més mínim detall; per això la manera com parlava i es comportava Jesús, que no deixava de referir-se a Déu com a Pare, els era escandalosa. Avui tenim una bona ocasió per invitar els cristians de bona fe, que som tots nosaltres, a no creure’ns tan familiaritzats amb Déu i amb Jesús que ens pensem que ja ho sabem tot i no ens queda res per  esperar i aprendre. Som invitats a no tancar-nos en la rutina i a deixar-nos interpel·lar per situacions, persones i esdeveniments que ens presentin una imatge nova de Déu i del seu Regne.

La reacció i les paraules de la gent de Natzaret posen de manifest la profunda i autèntica humanitat de Jesús: és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judas i de Simó. ¿I pretén anunciar el Regne de Déu? ¡Quin escàndol! Potser només després d’haver passat per l’escàndol que representa l’encarnació, podrem començar a albirar els camins de Déu i Déu mateix, i comprendrem que l’important dels miracles que ens narren els Evangelis no és l’espectacularitat; comprendrem també que la fe no s’imposa per cap força intel·lectual o meravellosa, sinó que hom la descobreix com un tresor amagat enmig dels esdeveniments de la vida ordinària i com una llum viva, que sembla insignificant entre tantes llumetes de colors, i com una petita llavor per la qual no donaríem res a simple vista, amb la nostra mirada de cada dia... Com va dir el Papa Benet XVI: «Mentre nosaltres sempre busquem altres signes, altres prodigis, no ens adonem que el veritable Signe és Ell, Déu fet carn; Ell és el miracle més gran de l’univers: tot l’amor de Déu contingut en un cor humà, en el rostre d’un home». Ni miracles, doncs, ni saviesa, com diria sant Pau, sinó un Messias crucificat, escàndol per als jueus i niciesa per als grecs.

Déu es manifesta en la feblesa, la seva Paraula ens ho recorda avui. Ezequiel és un home com els altres, però és cridat a la missió per l’Esperit de Déu. En no descobrir en ell res d’extraordinari, serà rebutjat per un poble rebel, però al mateix temps quedarà la memòria que Déu el va donar un missatge a través d’ell i no el van voler escoltar. També el nostre cor percep senyals de Déu que ens parla, però cal superar els prejudicis i sortir de nosaltres mateixos per entendre que la seva paraula s’ha fet humana, tant que tenim la llibertat per acollir-la o refusar-la. Déu ens estima i s’atansa a nosaltres; quan l’acollim, la nostra vida s’obre a allò que és miraculós, perquè tot es converteix en signe del seu amor. I de tant en tant esdevenen els miracles, que tant ens alegren perquè ens mostren la bondat de Déu i toquen d’una manera especial amb la seva gràcia a persones que ho necessitaven perquè es trobaven greument malaltes i han recuperat la salut, o ens confirmen en la fe als qui ja creiem. Però tot això succeeix en una història d’amor que és la de Déu amb el seu poble; la de Jesús amb els qui Ell ha redimit. Com els habitants de Natzaret aquell dia en la sinagoga, podem creure en Déu i, no obstant, aïllar-lo en la llunyania. Sentim parlar de les coses grans que ha fet, ens admirem amb els seus ensenyaments, però no som capaços d’una cosa tan senzilla com obrir la porta i dir-li: «Passa, entra en la meva vida». Per altra banda, trobem l’apòstol sant Pau que s’ha identificat de tal manera amb el Crist que s’atreveix a presumir de les seves debilitats perquè es manifesti en ell la força de Jesús. La seva és un exemple de vida modelada per l’amor. Sant Pau no vol res: només Jesús. És la raó de la seva vida i, per això mateix, vol que tota la seva existència serveixi per mostrar l’amor del Crist. ¿És o serà així també la nostra vida?