Diumenge 15 durant l'any

En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te'n d'aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda't de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l'estat.» Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m'ha pres de darrere els ramats i m'ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»

R. Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació. Jo escolto què diu el Senyor: Déu anuncia la pau al seu poble. El Senyor és a prop per salvar els seus fidels, i la seva glòria habitarà al nostre país. R. La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau; La fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel. R. El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit. La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades. R.

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra. [En ell hem rebut la nostra part en l'herència. Ens hi havia destinat el designi d'aquell qui tot ho duu a terme d'acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l'anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d'escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l'Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l'heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.]

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d'enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l'hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Durant un temps llarg de convivència, Jesús havia instruït els seus deixebles, ensenyant-los amb la paraula i l’exemple. Potser, més d’un cop, els deixebles no van entendre massa el Mestre, però l’estimaven i confiaven en Ell, i això era el més important. Jesús considera que ha arribat el moment oportú perquè comencin a preparar-se per a la seva futura missió, la de predicar l’Evangeli i anunciar el Regne de Déu. Per això els envia amb la sola autoritat de la seva paraula i amb l’únic equipament del seu testimoniatge. Aquells deixebles no eren persones expertes ni professionals en la predicació, però han estat cridats a ser testimonis i transmissors de la Bona Notícia. Amós tampoc no procedia dels cercles profètics d’Israel, però el Senyor es va voler valdre d’ell per denunciar les injustícies dels poderosos i invitar el poble a tornar a l’Aliança amb Déu; si bé, des del punt de vista merament humà, sembla que no va tenir un èxit efectiu i immediat, les paraules d’Amós les continuem sentint avui, més de dos mil vuit-cents anys després, i han quedat com a testimonis de la corrupció humana i de la invitació a una nova vida. I és que la Paraula de Déu travessa totes les èpoques i es manté sempre ferma i viva, cridant-nos a la conversió.

I  així va començar Jesucrist el seu ministeri públic, convidant a la conversió: «El Regne de Déu és a prop, convertiu-vos i creieu en l’Evangeli». El seu mètode ens causa sorpresa: davant d’una empresa com aquella, el Crist envia els seus deixebles només amb el que porten posat, amb les mans buides de béns materials, lleugers d’equipatge. Nosaltres, en canvi, faríem plans sobre el que necessitaríem, elaboraríem una llista i aniríem a comprar tot el que calgués abans de posar-nos en marxa; ¿és que Jesús no és realista o és que a nosaltres ens manca fe? El Crist vol que ens adonem que la força del seu missatge no està en la presentació, més o menys adornada, que puguem fer-ne; així com l’efectivitat de la nostra tasca no es troba en els plans que establim ni en els mitjans que fem servir. Si l’expansió de l’Evangeli hagués depès dels mitjans humans, el Fill de Déu no s’hauria fet home en aquella època i en aquell país, que era pràcticament un racó de món ben perdut, sinó que hauria vingut en l’era de la informàtica i a un dels països que avui consideraríem com a potències mundials. Però Jesús no va néixer a Silicon Valley, el famós centre mundial de les noves tecnologies, a Estats Units, sinó a Betlem de Judea, un dels llocs més remots del planeta en aquella època. Aquest és un detall que no ens pot passar per alt, com tampoc no ens hauria de passar desapercebut el fet que Jesús enviï els seus deixebles a la missió de dos en dos. Dos és el nombre mínim per formar comunitat, per compartir la vida i la fe; Jesús ens ensenya així que la relació amb Déu no es pot tallar amb el patró de l’individualisme, sinó que cal que tota persona creient estigui inserida en la comunitat i, en ella, rebi i aporti. No podem pas ser cristians “a soles”, com tampoc ningú no pot ser deixeble del Crist “a la seva manera”, perquè només n’hi ha una manera possible: la que ens ensenya el mateix Jesucrist a l’Evangeli, i aquesta manera uneix la relació personal amb Déu amb la relació amb els altres germans.

Avui com ahir, els cristians continuem amb la missió que el Crist ens ha encomanat i ens veiem amb la urgència de donar testimoniatge amb paraules i fets. Així ho va entendre, entre d’altres, Sant Francesc d’Assís, el qual, imitant Jesucrist, va donar aquests ideals a l’orde que ell va fundar: la reforma dels costums socials mitjançant la predicació i l’exemple, la justícia i l’amor fratern en la convivència, l’exercici de les virtuts i el compliment dels deures. Plens de l’Esperit Sant, amb fets i actituds tan senzills, i alhora tan compromesos, contribuirem a donar a la humanitat una nova fesomia.