Diumenge 16 durant l'any

En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l'home de Déu, Eliseu, vint pans d'ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.» El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d'homes?» Però Eliseu insistí: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà.» Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit

Que us enalteixin les vostres criatures, 
que us beneeixin els fidels; 
que proclamin la glòria del vostre Regne 
i parlin de la vostra potència. 

R. Tan bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat. 

Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat,
i al seu temps vós els doneu l'aliment. 
Tan bon punt obriu la mà, 
sacieu de bon grat tots els vivents. R. 

Són camins de bondat els del Senyor, 
les seves obres són obres d'amor. 
El Senyor és a prop dels qui l'invoquen,
dels qui l'invoquen amb sinceritat. R

Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l'esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l'esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.

En aquell temps, Jesús se n'anà a l'altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els deixebles. S'acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú.» Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d'ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s'hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.» Ho recolliren, i de les sobres d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze coves. Quan la gent s'adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.» Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d'ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

 

 

Un pa que no s’acaba mai i que arriba a tothom, uns peixos que passen de mà en mà i dels quals tothom en pren tant com vol, ¡quina història més sorprenent! I alhora, quina història més suggeridora, quina història més expressiva del que nosaltres desitjaríem que passés sempre: que nosaltres, i tothom, poguéssim tenir constantment el que necessitem, el que anhelem i el que ens fa feliços. La història és molt sorprenent, i al mateix temps molt important, i ens pot oferir ensenyaments útils per a la nostra vida.

Una gran multitud seguia Jesús, la gent se sentia impressionada i tocada per Ell, perquè guaria malalts i li donava a tot un nou sentit. N’esperaven molt d’Ell, i per això no el deixaven ni un moment. I Jesús, allà, a la muntanya, es disposa a parlar-los-hi com ho feia sempre: a ensenyar-los que tot el que Ell fa, aquestes actuacions que tant els atreu, són signe de l’arribada del Regne de Déu, de manera que cal canviar el cor, la ment i la vida, i aprendre a ser com Déu espera que siguem. Jesús es disposa a parlar-los-hi, però abans se n’adona que tota aquella multitud encara no ha menjat, i que potser porta molt de temps sense menjar. I d’aquí, d’aquesta atenció de Jesús vers la gent, i del poc que portava un noi  –cinc pans i dos peixos–, sorgeix un menjar capaç d’abastir tothom. La primera preocupació de Jesús ha estat aquesta: que tothom mengi. I ha volgut fer participar els seus deixebles d’aquesta inquietud, ha volgut que es preocupessin de buscar menjar per a la gent, perquè tothom se n’adonés de la seva importància. Perquè no hi ha dubte que és importantíssim: que tothom tingui el necessari per a viure. I de la mateixa manera va fer que els deixebles es preocupessin pel menjar de tothom, Ell vol que ens en preocupem també nosaltres, els seus deixebles del segle XXI. A nosaltres, Jesús ens diu avui: Tothom ha de tenir el que necessita per a viure.

¿I què va succeir aleshores, després d’aquell àpat? Tothom va quedar admirat, i deia: «Aquest és el Profeta que havia de venir al món». I així és: aquell pa inacabable  és tot un signe. Primer de tot, cal que tothom pugui tenir el necessari per a viure. Però la missió de Jesús no s’acaba amb això. El pa és el signe d’un banquet més ple, més definitiu, per sempre. Així com per a nosaltres, per exemple, el dinar de Nadal no és només un àpat que fem perquè tenim gana, sinó que és signe de festa, d’unió familiar, d’alegria compartida, igual passa amb l’àpat que Jesús va disposar per a la multitud. Aquella meravella de pa i de peix que en un lloc tan llunyà es multiplica sense fi i arriba per a tothom, és un signe de tots els anhels, de totes les esperances, de tots els desigs humans que Jesús, Déu fet home, ve a omplir. Primer hi ha els anhels del pa de cada dia. Però després venen els anhels d’unes condicions de vida dignes, de cultura, del respecte envers tothom; i els anhels de pau, de justícia, d’enteniment entre els homes i de solidaritat; els anhels de trencar tot el que ens espatlla interiorment: l’enveja, l’egoisme, l’afany de posseir, d’imposar sempre els nostres criteris, l’afany de poder i de prestigi. I moltes coses més. I, més enllà de tot, hi ha l’anhel d’una vida que no acabi mai. Aquell pa repartit portava en ell totes aquestes altres menes de pa. I nosaltres, ¿tenim fam, desitgem l’aliment complet que significava aquell pa i que Jesús ens ofereix?

¿Què cerquem nosaltres en Jesús? Perquè resulta que, llegint el final de l’Evangeli d’avui, sembla que la gent en tenia prou amb el pa i els peixos que Jesús havia multiplicat i ja no desitgés res més. Ho hem sentit: Jesús es retira ràpidament, perquè «anaven a apoderar-se d'Ell per fer-lo rei». Volien que Jesús manés, per posar ordre i assegurar que mai no els manqués el pa, i llestos; volien una vida còmoda i no el Regne de Déu, que demana conversió i esforç per part nostra. Preguntem-nos avui si la nostra única aspiració està en aconseguir una vida que ens funcioni bé i sense problemes, o si esperem de Jesucrist quelcom més. Quan hi venim els diumenges a l’Església, quan participem en aquest sacrifici i banquet de l’Eucaristia, ¿què busquem en Jesús? A la llum de Déu, podem aprofundir en la resposta al llarg de la setmana.