Diumenge 18 durant l'any

En aquells dies, tota la comunitat del poble d'Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d'Israel els deia: «Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d'Egipte quan encara sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.» El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano. He sentit aquestes murmuracions del poble d'Israel. Digue'ls, doncs: Â'“Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com voldreuÂ'”, i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.» Aquell vespre, doncs, arribà un vol de guatlles que cobrí el campament, i l'endemà al matí, tot el campament era ple de rosada. Quan la rosada s'esvaí, quedà per tot el desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra. Els israelites, en veure-ho es deien l'un a l'altre: «Manhu», que vol dir Â'‘Què és això?' Perquè no sabien què era. Moisès els digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»

El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, 
no podem amagar-ho als nostres fills, 
i que ells ho contin als qui vindran. 
Són les gestes glorioses del Senyor. 

R. El Senyor els donà el seu blat celestial.

Ell donà ordres als núvols i obrí els batents del cel, 
perquè plogués l'aliment del mannà, 
el do del seu blat celestial. R. 

I els homes van menjar el pa dels àngels, 
les provisions abundants que els enviava. 
Els introduí al seu clos sagrat, 
a la muntanya que el seu braç es conquerí. R.

Germans, us dic, i insisteixo en el Senyor, que no visqueu més com viuen els pagans. Es guien per criteris que no valen. Però el Crist, tal com vosaltres heu après, no és res de tot això. No us l'han predicat tal com és? No us han ensenyat la veritat sobre Jesús? Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure. Despulleu-vos d'aquesta naturalesa envellida; els designis que la sedueixen la porten a la seva destrucció. Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar! Revestiu-vos d'aquesta nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: porteu una vida justa, bona i santa de veritat.

En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l'altra riba, li preguntaren: «Mestre, quan hi heu vingut, aquí?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l'home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal.» Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?» Jesús els respongué: «L'obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.» Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: «Els donà el seu blat celestial.”» Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món.» Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa.» Jesús els diu: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.»

 

 

Sembla una constant de totes les èpoques la preocupació excessiva pels béns materials: quan no en tenim, perquè hem de buscar els mitjans per viure; quan tenim en abundància, perquè el que tenim ens assembla poc i encara en volem més. Aquesta preocupació tanca els ulls a uns horitzons més amplis i va impedir aleshores, als contemporanis de Jesús, d’aprofundir i comprendre el signe de la multiplicació dels pans i els peixos.

Els jueus només van saber valorar l’espectacularitat i el prodigi, però ni així no en van tenir prou. No van voler anar més a fons per descobrir el que Jesús volia indicar amb aquell signe; ells només volien un miracler que els hi solucionés tots els problemes quotidians, un Messias-rei, un dèspota benefactor que els hi assegurés la vida imposant el seu règim. Poc van veure de l’amor amb què Jesús realitzà aquell miracle, un amor al qual nosaltres som cridats i que ens demana saber compartir. Per això, Jesús els recrimina amb aquesta queixa: «Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut».

Avui, com ahir, Jesucrist demana una adhesió incondicional a la seva persona: Ell és l’enviat de Déu, el Messias esperat, el terme de totes les profecies. Això és el que Déu vol de nosaltres: que ens convertim, que ens traiem de sobre tot allò que és brut, equivocat i que ens allunya de la seva presència i que creguem en el seu Fill. La invitació continua essent urgent i actual. Però davant d’aquesta crida, els jueus oposen la seva incredulitat: «¿Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? ¿Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial”». El dia abans van veure un prodigi meravellós i ara els hi sembla poc, ¿com, llavors, podran estar capacitats per entendre el que Jesús els hi vol comunicar? ¿Com podran rebre la vida de Déu si s’acontenten amb tan poca cosa: un pa que no acaba d’assaciar i una religiositat formalista, que sembla més aviat un contracte per comprar els beneficis divins? ¿Com podran entendre que l’amor de Déu és gratuït si no fan més que exigir?

El signe de Jesús va més enllà de la donació d’uns pans: és la mostra que Ell ha vingut per donar la seva vida, que és la Vida de Déu, per donar-se Ell mateix. La grandesa del seu gest no està en haver realitzat quelcom d’espectacular, uns jocs malabars, en multiplicar pans i peixos, sinó en l’amor i la compassió davant d’una humanitat famolenca, necessitada, perduda i aclaparada en la qual Ell s’ha encarnat; un amor i una compassió que el portaran a donar la seva vida i a vessar la seva sang a la creu; un amor que nosaltres som convidats a reproduir i compartir. Jesús ens continua cridant a compartir la seva vida i a atansar-nos a Ell: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».

És en l’Eucaristia on rebem la vida de Déu. Cada vegada que combreguem, ens unim més íntimament a Jesucrist i la seva imatge s’acreix en la nostra persona. Ell ha volgut deixar-nos en el pa i el vi consagrats el sagrament de la seva presència: en un món marcat per l’odi, la competitivitat, l’enveja i la insolidaritat, ¿és poc el que ens dóna Jesucrist?, ¿és poc rebre el seu Cos i la seva Sang que ens salven i ens transformen a nosaltres i al món? No ens deixem portar per la rutina, tenim a les nostres mans el tresor més preciós que Déu ens hagi pogut donar, visquem la celebració com una festa joiosa i anem a combregar amb fervor. Com a deixebles de Jesucrist, ¿traiem de l’Eucaristia totes les seves conseqüències i tota la riquesa de la presència de Jesucrist? Pel sagrament del seu Cos i de la seva Sang, Jesucrist ens dóna la seva vida; com deia l’apòstol Sant Pau, «Crist en nosaltres, esperança de la glòria».