Diumenge 2 d'Advent

«Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu. «Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa: ha rebut de mans del Senyor doble pena per tots els seus pecats.» Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. La boca del Senyor ho ha dit.» Puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona nova! Tu que portes bones noves a Jerusalem, alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, el seu braç domina tota cosa, l’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus; vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.»

Jo escolto què diu el Senyor: 
Déu anuncia la pau al seu poble. 
El Senyor és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país. 

R. Senyor, feu-nos veure el vostre amor 
i doneu-nos la vostra salvació. 

La fidelitat i l’amor es trobaran, 
s’abraçaran la bondat i la pau; 
la fidelitat germinarà de la terra, 
i la bondat mirarà des del cel. R. 

El Senyor donarà la pluja, 
i la nostra terra donarà el seu fruit.
La bondat anirà al seu davant, 
i la pau li seguirà les petjades. R.

Estimats, una cosa hi ha que no heu de perdre mai de vista: Per al Senyor tant és un dia com mil anys i mil anys com un dia. No és que el Senyor difereixi el compliment de les promeses, com ho suposen alguns; és que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se. Però el dia del Senyor vindrà; arribarà inesperadament com un lladre. Aquell dia el cel fugirà amb un estrèpit espantós, els elements, abrandats, es desintegraran, i la terra quedarà al descobert amb tot el que hi han fet. Tenint present, doncs, que tot això es desintegrarà, penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar. Espereu la vinguda del dia del Senyor, i feu tot el possible perquè arribi aviat. Aquell dia el cel, inflamat, es desfarà, i els element, abrandats, es fondran. Però nosaltres, tal com ell ens ho ha promès, esperem un cel i una terra nova, on regnarà la justícia. Per tant, estimats, mentre espereu això, mireu que ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles.

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu. En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.» Complint això, Joan començà a batejar en el desert. Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

 

 

Diumenge passat començàvem l’Advent, i fèiem el propòsit d’aprofitar els mitjans que aquest temps ens ofereix perquè la vinguda de Jesucrist no ens trobi adormits, despistats i desprevinguts, i puguem sortir a l’encontre del Senyor. Avui, l’evangelista Marc ens parla del començament de la Bona Notícia de Jesucrist, el Fill de Déu; i al començament, el que ressona no és pas la veu de Jesús, sinó la veu dels profetes, la missió dels quals és llaurar per preparar la collita, desfer l’aridesa dels cors. Jesús no arriba de cop als cors de les persones, necessita precursors que li preparin el camí. Joan Baptista recull les paraules d’Isaïas, predica i prepara al poble. «Una veu crida en el desert»: ¿estan tapades les nostres oïdes?, ¿ens costa sentir?, ¿n’hi haurà o no resposta per part nostra?

            El Senyor demanava que hom parlés al cor de Jerusalem, al cor del poble. Jerusalem som avui nosaltres, l’Església. ¿Qui és el qui parla amb profunditat al cor? Jesús, naturalment; les seves paraules són sempre un missatge de vida i de gràcia que arriba al cor de la gent, especialment als qui més sofreixen. Parlar al cor és dir paraules sinceres i sentides, paraules vives i plenes d’amor, les paraules que el germà necessita i espera. Però avui parlem poc al cor; parlem més al cervell, per convèncer-lo de les nostres idees; parlem a les passions, per desvetllar-les o comerciar-les; parlem als sentits, per provocar necessitats i apetències; parlem a la butxaca, per treure-hi diners o obtenir un benefici. Però al cor no hi arriben les nostres paraules. Pensem en els mitjans de comunicació, en els discursos dels polítics, en els missatges dels famosos que deambulen per la vida social, en els ensenyaments dels educadors, en els nostres diàlegs en família o en les nostres converses quotidianes… Hem de confessar que la major part de les vegades els nostres diàlegs són superficials. Parlem, doncs, al cor: que els pares parlin al cors dels fills; que els educadors parlin al cor dels alumnes; que els governants i els polítics parlin amb sinceritat i rectitud al cor del poble; que els artistes parlin al cor del món i ens mostrin l’autèntica bellesa.

            «Prepareu els camins del Senyor…», proclamem i escoltem sovint durant el temps d’Advent. ¿Quins passos hem de fer?, ¿quins camins hem de preparar?, ¿com hem de preparar el nostre cor? El primer pas és creure, és a dir, fiar-nos de Déu. ¡Què difícil és avui fiar-se d’algú! Tanmateix, Déu ens demana que creiem només en Ell perquè ens estima de debò. Un segon pas per preparar aquest camí és deixar-nos netejar. La nostra casa, és a dir, la nostra persona i la nostra vida, està molt bruta: hi ha moltes teranyines, molta pols, mals olors, racons on no hi entra la llum; i al Senyor li agraden les coses senzilles però netes. Acudim, doncs, al Sagrament de la Reconciliació i experimentem el perdó amb Déu i el trobament amb els germans que, més o menys, també estan com nosaltres. Un tercer pas és fer créixer el desig de Déu: desitjar Déu per sobre de tot. I per últim: estimem. Estimem Déu que tant ens estima, estimem-lo més que tot i estimem-lo sempre. Però hem d’estimar no solament el Déu que és al cel, sinó el que camina pel món i pot ser trobat a qualsevol carrer o casa, al Déu permanentment encarnat, al Déu més visible, al Déu més necessitat, perquè ser cristià, estimar Déu a qui no veiem, és estimar els germans a qui sí que veiem i en els quals es reflecteix l’autèntic rostre del Crist sofrent.

            Aquesta preparació dels camins del Senyor –dels quals ens en parlava l’Evangeli– és el que anomenem conversió. I tota conversió és un procés que hem de recórrer fent passos petits i ferms. Avui la Paraula de Déu ens invita a convertir-nos, a canviar la nostra vida, a començar a viure novament, a ser persones noves gràcies a la fe, l’esperança i l’amor en totes les seves dimensions. El Déu que se’ns fa present, el Déu de les promeses i de la gràcia, ja hi és i alhora ve a la nostra vida. Demanem avui, amb fe, que vingui a nosaltres el seu regne, que passi aquest món, que tot es renovi i que vingui Jesucrist, el nostre Senyor.