Diumenge 2 de Pasqua

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d'ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú. El testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d'obrar grans miracles. Tots els creients eren molt ben vistos de la gent. Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o d'immobles els venien, dipositaven als peus dels Apòstols el producte de la venda i era distribuït segons les necessitats de cadascú.

Enaltiu el Senyor: Que n'és, de bo, 
perdura eternament el seu amor. 
Que respongui la casa d'Israel: 
perdura eternament el seu amor.

R. Enaltiu el Senyor: Que n'és, de bo, perdura eternament el seu amor. 
O bé: Al·leluia. 

Que respongui la casa d'Aharon: 
perdura eternament el seu amor. 
Que responguin els qui veneren el Senyor: 
perdura eternament el seu amor. R. 

La dreta del Senyor fa proeses, 
la dreta del Senyor em glorifica. 
No moriré, 
viuré encara per contar les proeses del Senyor. 
Els càstigs del Senyor han estat severs, 
però no m'ha abandonat a la mort. R.

La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. 
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se'n meravellen.
Avui és el dia en què ha obrat el Senyor:
alegrem-nos i celebrem-lo. R.

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d'ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l'aigua i per la sang; no per l'aigua solament, sinó per l'aigua i per la sang, i l'Esperit en dóna testimoni, ja que l'Esperit és la veritat.

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.» Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.» Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

En la matinada del diumenge, les santes dones van rebre la gran notícia de la resurrecció de Jesús: «Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat, no hi és aquí», i els apòstols van veure el sepulcre buit: certament, Jesús no hi era. Si Jesús no és al sepulcre, si no hem de buscar entre els morts Aquell qui viu, ¿on el podrem buscar, doncs, i on el podrem trobar? La Paraula de Déu ens dóna una resposta clara: podem trobar Jesús ressuscitat allí on es reuneix la comunitat dels seus deixebles. Des del temps dels apòstols, des del moment mateix de la resurrecció del Senyor, l’Església es reuneix setmanalment el primer dia per celebrar que Jesucrist ha ressuscitat, ha vençut la mort, viu per sempre i ens dóna una vida nova; per això, el primer dia de la setmana rep el nom de “diumenge”, és a dir, “dia del Senyor”. En la nostra trobada eucarística podrem fer experiència del Crist ressuscitat, de la seva presència entre nosaltres.

            Des de que el Crist ha ressuscitat, vivim en una nova i definitiva etapa de la història; Ell ha inaugurat un temps nou caracteritzat per la misericòrdia i el perdó divins, per la reconciliació de l’ésser humà amb Déu. Amb el misteri Pasqual de Jesucrist ha començat i perdura en el temps l’etapa nova dels fills de Déu. Des del moment de la Pasqua, la història de la humanitat ja no serà ni podrà ser com abans, la tenebra i la foscor en les quals vivien els pobles s’han esclarit amb la llum de la resurrecció de Jesucrist, i el Senyor vivent ens ha donat el seu Esperit Sant per enviar-nos al món a anunciar l’Evangeli i a fer-lo present a Ell. Si en algun moment la nostra fe havia quedat adormida, avui podem sentir la paraula que ens desvetlla i ens fa descobrir l’enorme tresor que Déu ha dipositat en la nostra vida: «Desvetlla’t tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà».

Els apòstols, entusiasmats per haver vist el Senyor, comuniquen a Tomàs la seva experiència; però l’apòstol, jactanciós de la seva raó i desanimat pels fets recents de la crucifixió, no s’ho creu. Tomàs no està per aquelles monsergues i posa condicions: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas». Tomàs afirma un gran subjectivisme i es deixa emportar per la desconfiança davant del testimoniatge dels companys. ¿No ens ha succeït quelcom de semblant algunes vegades? ¿No ens ha costat creure i fiar-nos de Déu en més d’una ocasió? ¿No hem sentit mai la temptació de fer-nos una fe a mida o potser, fins i tot, de deixar de creure? ¿No fóra millor obrir les oïdes i el cor al missatge de salvació que l’Església ens proclama des de fa segles i confiar més en Jesucrist? Al mateix temps que obrim el nostre cor i el nostre pensament a la fe, tant de bo sabéssim acompanyar els nostres germans als quals els hi costa creure amb la mateixa delicadesa dels primers deixebles envers Tomàs. No és gens fàcil acompanyar a les nostres comunitats gent que no ha tingut la nostra mateixa experiència de fe. No és gens fàcil tenir la paciència dels apòstols o escoltar els reptes dels qui diuen no creure. Tomàs, però, rebrà una cura d’humilitat quan Jesús ressuscitat es faci present de nou el diumenge següent. El Salvador li dóna l’oportunitat de tocar les seves ferides, però Tomàs ja no necessita fer-ho. L’advertiment de Jesús, «No siguis incrèdul, sigues creient», té un efecte immediat, i Tomàs pronuncia, amb el cor obert, la seva senzilla i profunda confessió de fe: «¡Senyor meu i Déu meu!», una expressió plena de contingut que hem de fer també nostra. Si Tomàs representa la imatge d’aquell que passa de la increença o de la dificultat per creure a la fe, aleshores també podem dir que la comunitat dels deixebles és la imatge del que haurien de ser les nostres comunitats cristianes actuals.