Diumenge 21 durant l'any

En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d'Israel, i cridà els ancians d'Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l'Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d'adorar el Senyor.» El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d'Egipte, d'un lloc d'esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»

Beneiré el Senyor en tot moment, 
tindré sempre als llavis la seva lloança. 
La meva ànima es gloria en el Senyor; 
se n'alegraran els humils quan ho sentin. 

R. Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor. 

El Senyor es gira contra els malfactors
per esborrar de la terra el seu record. 
Els ulls del Senyor vetllen pels justos, 
escolta quan criden auxili. R. 

Així que criden, el Senyor els escolta 
i els treu de tots els perills. 
El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes que se senten desfets. R. 

Els justos sofreixen molts mals, 
però el Senyor sempre els allibera; 
vetlla per cada un dels seus ossos, 
no els podrà trencar ningú. R. 

La malícia duu el malvat a la mort,
els qui detesten el just expiaran la seva culpa. 
El Senyor rescata de la mort els seus servents, 
i no acusarà els qui es refugien en ell. R.

Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l'Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l'Església se sotmet al Crist, les esposes s'han de sotmetre en tot als marits. I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l'Església. L'estima tant que s'ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l'ha rentada amb el bany de l'aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d'estimar l'esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s'estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l'alimenta i el vesteix. També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l'Escriptura: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d'aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l'Església.

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d'entendre'l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d'això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l'home puja on era abans? L'Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l'havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d'aquell moment, molts dels qui l'havien seguit fins aleshores l'abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»

 

 

 

Amb el fragment de l’Evangeli d’avui acabem la lectura del profund sermó de Jesús sobre l’Eucaristia. Tot ens parla de la comunió amb el Crist i amb els germans: en primer lloc, el fet de compartir un mateix pa en una situació en què la comunitat que s’havia aplegat a l’entorn de Jesús corria el perill de defallir a causa de la manca d’aliments; en segon lloc, la invitació a anar del pa material a la recerca del pa espiritual; i en tercer lloc, la presentació de Jesucrist com l’autèntic pa celestial que dóna la vida i la necessitat de rebre’l per part nostra per poder viure per sempre.

Avui, la Paraula de Déu ens demana la nostra decisió personal. Josuè va preguntar als hebreus una vegada instal·lats a la terra promesa: «¿Quin déu voleu adorar?», i tot seguit, ell mateix va respondre confessant la seva fe en el Senyor que els havia alliberat de l’esclavitud: «Jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor». Jesús ens insta també avui a prendre una decisió. Davant les paraules que va pronunciar a la sinagoga de Cafarnaüm hi va haver moltes reaccions i no totes favorables. «¡Aquest llenguatge és molt difícil! ¿Qui és capaç d’entendre’l?», van dir no ja els seus opositors, sinó molts dels seus deixebles que, a partir d’aquell moment, van deixar de seguir-lo; i és que el llenguatge amb el qual Déu ens parla al llarg de la vida no sempre és tan complaent com a nosaltres ens agradaria, sinó que molt sovint és exigent i de vegades se’ns fa dur. Estimar i seguir Jesucrist implica un compromís exigent que a voltes no ens veiem capaços d’assumir o no volem prendre. Quan responem afirmativament a la invitació que Déu ens fa, aquesta es torna una exigència que demana la nostra conversió.

La resposta de Pere és una sincera i confiada professió de fe: «Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu». Malgrat la nostra ignorància i la nostra feblesa, nosaltres, Senyor Jesús, confiem en vós i sabem que fora de vós, que sou el Fill de Déu, el Messias esperat, no hi ha res; per això, nosaltres volem unir la nostra vida a la vostra. Aquesta escena del diàleg amb els deixebles, en la qual molts marxen i només uns pocs es queden, anticipa la soledat que haurà d’experimentar Jesús en la seva agonia i la traïció d’un dels més íntims; com diu el salmista: «Fins l’amic millor, en qui jo confiava, que menjava amb mi compartint el meu pa, m’ha traït el primer».

La nostra resposta a Jesucrist ha de ser sincera i inspirada per l’Esperit Sant, altrament seria una resposta carnal que no serveix per a res, fruit del nostre esforç personalista que dura el que sovint sol durar un bon propòsit. L’Esperit Sant està vinculat al misteri i a l’obra del Crist: és per l’Esperit que el Fill de Déu ha pres carn humana al si de la Verge Maria i ha donat la seva vida per vèncer la mort. D’aquesta manera, se’ns posa de manifest la relació de l’Esperit Sant amb l’Eucaristia. Tot el que Jesús ha dit sobre el menjar i el beure, tot el que l’Església celebra, només té sentit a la llum de l’acció de l’Esperit Sant, d’altra manera, tornaríem a caure en una visió massa carnal i materialista. Tot el que puguem dir, fer i pensar sobre l’Eucaristia cal posar-ho sota l’acció de Déu. Per això els jueus pensaven en termes d’antropofàgia i així es mostraven massa carnals, mentre que d’altres, al llarg de la història, han pensat en termes metafòrics, i així s’han manifestat massa subjectius; i és que ni uns ni altres no han tingut en compte la força i l’acció de l’Esperit. L’Esperit Sant ens ajudarà a adherir-nos mes profundament a Jesucrist i a unir la nostra vida amb la seva. Personalment expressem aquest anhel de comunió quan celebrem l’Eucaristia dos cops: amb l’Amén que conclou la pregària eucarística i amb l’Amén que diem en el moment de rebre la comunió, amb el qual professem la nostra fe en què aquests pa i vi consagrats són els veritables Cos i Sang de Crist, aquell que dóna la vida al món; és com dir les mateixes paraules de Pere: «Senyor, vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres sabem que sou el Sant de Déu». Que la participació en el Cos i la Sang del Senyor ens ajudi a créixer i a madurar en la fe i a descobrir la seva presència en els germans amb els quals som convidats i instats a entrar en comunió.