Diumenge 23 durant l'any

Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.

El Senyor es manté fidel per sempre, 
fa justícia als oprimits, 
dóna pa als qui tenen fam. 
El Senyor deslliura els presos. 

R. Lloa el Senyor, ànima meva. 
O bé: Al·leluia. 

El Senyor dóna la vista als cecs, 
el Senyor redreça els vençuts, 
el Senyor estima els justos, 
el Senyor guarda els forasters. R. 

Manté les viudes i els orfes, 
i capgira els camins dels injustos. 
El Senyor regna per sempre; 
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.

Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»

Fa que hi sentin els sords i que els muts parlin

Jesús sempre va manifestar una gran predilecció pels pobres. De la mateixa manera, a l'Església hem de tenir aquesta preferència; sant Jaume ens ho recorda en la seva carta, quan ens adverteix del perill de fer accepció de persones. La primera lectura i l'Evangeli assenyalen una forma concreta de pobresa: els defectes físics que, com la sordesa o la mudesa, impedeixen a l'individu de dur una vida normal i que, en l’àmbit religiós, li posen grans dificultats per escoltar la Paraula de Déu i proclamar-la als altres.

Davant Déu, que és l'únic veritablement ric, tots som pobres. Creure's que hom podrà viure bé amb els seus recursos i qualitats personals i prescindir de Déu és un gran i greu error. Sant Jaume ens convida a meditar sobre el tema de la pobresa des d'una perspectiva evangèlica, que no és ni merament espiritualista ni tampoc revolucionària en el sentit que hom acostuma a entendre aquesta paraula. Una visió espiritualista ens menaria a predicar la resignació i el fatalisme, a pensar falsament que aquesta és la voluntat de Déu, i a dir que els pobres ja trobaran la felicitat al cel. La visió revolucionària ens portaria a la lluita armada, a l'odi i a oblidar la fraternitat entre tots els homes i l'esperança de vida eterna que el Crist ens promet. La visió evangèlica, en canvi, ens condueix a la solidaritat i l'esperança, a compartir i treballar amb paciència —molt distinta de la resignació fatalista— en la construcció del Regne de Déu. L'opció de l'Església pels pobres no és un signe de sectarisme, sinó que manifesta la universalitat de l'ésser i de la missió de l'Església: ella és sagrament de salvació i signe d'unitat de tot el gènere humà. Donat que la major part de la humanitat és pobra i el Crist es va identificar amb ella, l'Església ha d'identificar-se també amb els pobres. Però aquesta identificació no es pot expressar amb categories sociològiques i polítiques, ja que llavors aquesta preferència es convertiria en una opció partidista i conflictiva.

Tots els qui creiem en Jesucrist formem l'Església dels pobres, i hem de reconèixer que davant Déu tots som pobres. I si som pobres, ¿per què ens resistim a compartir tot allò que Déu ens ha donat?, ¿per què no comencem a compartir els dons de la fe, l’esperança i l’amor? Només la relació profunda amb Jesucrist ens pot omplir del tresor del qual Ell ens vol fer participar. Una de les nostres pobreses, molt important per cert, és la dificultat de viure en profunditat l'Evangeli i els impediments que trobem per proclamar la salvació. Vivim immersos en una societat materialista que ens dificulta la relació amb Déu i la captació dels valors sobrenaturals, i aleshores la vivència de la fe ens queda com a quelcom de postís, gens natural i del tot artificiós. Recordo com fa anys, el 1984, va sortir per televisió una entrevista amb la Mare Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró; aquella bona monja, que va morir l’any 2006, va captivar l’audiència de tot el país per la naturalitat amb què parlava de les coses de Déu, això era possible perquè la Mare Cristina conreava una relació profunda amb el Senyor i en tenia una gran experiència.

Vista la nostra realitat, davant Déu som sords, muts, cecs i coixos. ¿De quina manera podrem curar-nos i fer allò que Ell espera de nosaltres? Atansem-nos més a Jesucrist, demanem a l’Esperit Sant que intensifiqui en nosaltres la relació amb el Senyor i demanem-li que ens doni més penetració per a escoltar i veure el que ens diu i més audàcia i convenciment per proclamar les meravelles que Déu ha realitzat en nosaltres, com el sordmut de l'Evangeli, el qual, un cop guarit, no parava de pregonar el que Jesús havia fet amb ell. Només si restem amb Jesucrist, Ell ens omplirà fins a vessar del seu Esperit, el qual ens ensenyarà interiorment i ens donarà intrepidesa per parlar i anunciar arreu amb alegria les meravelles del Senyor.